Sense Resposta

"Hola!!
Et recordes de mi?? No crec que et recordis, tampoc estic molt segura de
que aquest mail t'arribi....
Bé només volia donar-te molts records, i que encara que faci molts anys que no
parlem m'agradaria tornar a parlar amb tu encara que només fos un cop.....
Espero que tot et vagi molt bé!
Cuida't! Molts petonets!"

Això és el que em vaig trobar aviat farà un any al correu en tornar d'unes renovadores mini-vacances de setmana santa.

Havien estat unes bones vacances, amb els meus amics més propers en un poblet tranquil de La Garrotxa, lluny de l'estrès al què ens té acostumats la ciutat. Aquesta desconnexió de la realitat va fer que al tornar, trigués ben bé un parell de dies a revisar el correu d'una conta que no utilitzo massa, tot i que normalment si que hi faig algun cop d'ull de forma habitual. Datava d'un parell de dies abans de marxar, just l'últim cop que havia revisat aquell correu, per tant ja feia gairebé dues setmanes que havia arribat. Era curiós perquè coneixia be l'adreça del remitent, fins i tot recordava el nom de la persona que enviava el mail a pesar que no ho esmentés (Cristina), però tot i així no recordava gairebé res d'ella ni del que havíem parlat ni tampoc quant feia exactament que coneixia aquesta noia. Recordava que no era de ciutat però no recordava el nom del poble. Recordava que havíem discutit algun cop però no recordava els motius. Vaig intentar fer memòria, vaig suposar que feia més de quatre anys q no parlava amb aquesta noia, potser cinc. Em va sorprendre que algú m'escrigués després de tant de temps, i vaig sentir molta curiositat, així que li vaig respondre que recordava el seu nom i que a mi també em faria il·lusió tornar a parlar amb ella. Vaig concloure amb unes salutacions cordials i vaig clicar "send" per enllestir la feina. Ara només havia d'esperar la resposta.

Vaig esperar diversos dies. Al principi vaig trobar normal la demora, de fet jo havia trigat en respondre degut a la meva absència per setmana santa, així que no li vaig donar massa importància tot i que tenia ganes de coneixer la resposta i saber com és que després de tant de temps volia parlar amb mi aquesta noia de la que tant poc recordava. Fins i tot, qui sabia si seria la dona de la meva vida que tornava des de el passat per canviar el meu futur (sempre m'han agradat aquestes pel·lícules), així que amb aquesta imatge de Tom Hanks i Meg Ryan al cap vaig seguir esperant l'e-mail.
A les dues setmanes vaig sospitar que podria ser que el mail s'hagués perdut pels confins d'internet. Si fos correu tradicional, potser la carta hauria caigut del sac i anat a parar sota algun arxivador llardós de correus on romandria durant dècades fins que un bon dia, en remodelar la planta, la carta apareixeria i decidirien enviar-la a la destinatària, que llavors seria una anciana amb un bastó que viuria sola amb dos gatets. En llegir la carta una llàgrima s'escaparia dels seus ulls i a l'intentar contactar amb mi, s'assabentaria de la tràgica noticia: "Va morir a la Quarta Guerra tot just fa 30 anys senyora. Entre les seves pertinences vam trobar una carta que guardava doblegada a la seva cartera. Era la carta que vostè li va enviar. Mai va obtenir resposta i va morir pensant el per què". Tot molt bonic però en aquest cas no seria així. A les autopistes de la informació no hi ha arxivadors llardosos. El correu electrònic és d'eficàcia immediata. Tu prems el botonet aquí i el text apareix a la Xina en qüestió de segons. A pesar d'aquesta màgica velocitat també es perd el missatge pel camí molts cops. I tot i que normalment acostumo a rebre una notificació de que el correu no s'ha pogut entregar al destinatari pel motiu que sigui (normalment saturació de la bústia destinatària), vaig pensar que podia ser que la notificació també s'hagués perdut, així que vaig escriure un segon mail. En aquest li esmentava que havia rebut la seva carta i que no estava segur de si ella hauria rebut la meva, per tant li tornava a escriure per dir-li que em faria il·lusió tornar a contactar-hi. Amb la sensació de que ara si que rebria resposta vaig seguir esperant durant uns quants dies.
Havia passat un mes des de la primera missiva, començava a estar inquiet i a fer-me preguntes dels motius de la demora de la seva resposta. Vaig enviar un parell de mails a amics meus per assegurar-me de que la conta funcionava i vaig comprovar que sí però per si de cas, per intentar evitar la possibilitat de que hi hagués algun tipus de conflicte entre la meva adreça i la seva, li vaig escriure des de un altre conta. El missatge era el mateix si fa no fa, que li havia respost feia temps i que no sabia si ho hauria rebut i que li escrivia des de una nova adreça per si fos aquest el problema, ja que tal vegada era a ella a qui li retornaven els mails. Gairebé la podia imaginar desesperada, rebent els meus tres correus i veient que una vegada i un altre la seva nova resposta li era retornada.
Al cap d'uns cinc dies més vaig pensar que la teoria dels mails extraviats havia perdut tot el seu pes. No era possible que es perdessin tots així, hi havia d'haver alguna altre resposta. Vaig començar a pensar que sense cap mena de dubte la meva demora en respondre (gairebé dues setmanes) havia tingut a veure en el fet que no hi hagués més respostes. Com si la oferta de represa de contacte tingues una data de caducitat a molt curt termini i la oportunitat hagués expirat quan jo vaig tenir la ocasió de llegir el primer missatge. Així doncs, les diferents teories s'amuntegaven al meu cap. Era tan frustrant que la curiositat que aquella carta m'havia despertat no es veies recompensada amb cap resposta... Què havia passat??
Les hipòtesis sorgien sense parar:
Clar, l'adreça des de on ella enviava l'e-mail, és d'aquelles adreces que la gent no acostuma a usar. No es tracta del clàssic hotmail, yahoo, terra, etc que tots coneixem sinó la típica que et donen quan et registres en una web determinada, encara que no la usis mai. És probable llavors que un bon dia, recordant aquella adreça obrís l'antic correu i es trobés amb algun e-mail dels que ens vam enviar en èpoques pretèrites. Amb certa curiositat em va escriure per veure si jo encara feia us de l'adreça de la que ella tenia els e-mails. En veure que passant una setmana jo encara no havia respost va suposar que jo ja no atenia aquella adreça i va desistir. No ha tornat a obrir més aquell correu i potser d'aquí uns altres cinc anys tornarà a revisar-ho i se'ls trobarà. Sona bé però normalment les contes de correu caduquen i quan això passa tot el contingut es esborrat.
Encara més fàcil, el seu ordinador s'havia espatllat als pocs dies d'enviar la carta. Sol calia esperar que li reparessin. No estava passant per una bona situació econòmica i per tant hauria d'esperar un temps a tenir l'ordinador llest. En quant menys ho esperi rebré la resposta.
Aquesta teoria va caure amb el pas de les setmanes.
Ja ho tinc, ella havia deixat feia poc una tormentosa relació amorosa i fugint de la mateixa va intentar una recerca desesperada d'algú que la pogués fer feliç, i l'e-mail que em va enviar era part d'aquella recerca. Aquell cap de setmana posterior a l'e-mail, va conèixer un noi en una discoteca. Al més pur estil Tony Manero la va treure a ballar i va quedar meravellada. Entre les llums de colors, el fum i el ritme de la música va néixer l'amor i en aquell precís instant va deixar de preocupar-la tot el que la havia empès a escriure aquell correu. L'home que buscava acabava d'aparèixer i ja no tenia cap sentit la recerca que havia fet. És més, posar-se en contacte amb mi ara seria un problema. No volia pas haver de donar explicacions al Tony sobre qui era jo i per què havia volgut posar-se en contacte amb mi, així que el més fàcil era ignorar els meus correus.
O potser la cosa era més tràgica. Després d'una ensopegada rera un altre, farta de tot i amb les emocions a flor de pell va escriure un mail ple d'esperança, esgotant l'últim cartutx d'optimisme que li quedava, a un noi del que guardava bons records, esperant que la tragués del pou on s'estava enfonsant. Veient que els dies passaven i que la meva resposta no li arribava, no li va quedar més paciència, i irònicament el dia abans de que enviés la meva resposta, ella es treia la vida en un acte tràgic de suïcidi. Dramàtic i lleugerament romàntic al mateix temps, com les pel·lícules antigues. Però algú creu que ella dipositaria les seves últimes esperances en algú del que segurament no recorda res, igual que jo d'ella? Au va!...
No, no... encara més rebuscant. La meva falta de sort en tots els aspectes de la vida dels últims anys tenia el seu focus en una persona: Ella. Una noia de sinistre personalitat a la qual vaig negar el meu amor en el passat. Plena de ràbia va decidir venjar-se d'una forma cruel i obscura. Endinsant-se en els tenebrosos móns de la màgia negra i el budú havia assolit els coneixements per a crear un ninot de aspecte grotesc que em simbolitzava. En un macabre ritual en una fosca habitació, dansant sobre una estrella de cinc puntes encerclada dibuixada a terra, amb el seu cos nu cobert únicament amb pells i amb caràcters rúnics pintats amb sang damunt la seva pell, havia agafat aquest ninot i l'havia sotmès a diferents tortures que s'havien vist reflectides en els problemes que trobo en la meva vida actual. Passats els anys i en veure que ja no podia clavar més agulles en el maltractat ninot, va voler assegurar-se de que havia acabat amb mi de forma definitiva i va enviar el "mail trampa". En veure que jo li responia i per tant seguia en vida, havia decidit continuar la seva venjança. El dia que menys ho esperi, en creuar un carrer desert apareixerà un camió del no res que acabarà amb mi, o potser serà un enorme piano de cua el que es precipitarà sobre meu des d'un 5è pis. Sigui com sigui el meu destí fatal està en les seves mans. Si o què? Aquesta teoria tampoc cola gens tot i que he de confessar que és la que més m'agrada; sobretot la pa
rt de la dansa amb les pells.

Bé, el cas es que per més que li donés voltes era impossible trobar la resposta per mi mateix, així que vaig recórrer a aquell gran oracle que son a vegades els amics. En el meu cas, tots bastant morbosos com jo es van interessar de seguida per la curiosa historia, deixant anar teories que en alguns casos eren encara més "bizarres" que les meves. Això em consolava una mica però tampoc em donava cap resposta.
-Hi ha d'haver algun altre camí per contactar amb ella - em va dir un dels meus amics -. No tens cap altre adreça de correu? No recordes els cognoms? El nom del poble? Pensa!!
M'estaven pressionant molt i jo no podia recordar res d'això però de sobte es va obrir una nova via d'investigació.
-No tens cap numero de telèfon??
De cop i volta es va encendre una bombeta al meu cap. Si havia tingut el telèfon d'aquesta noia, cosa probable perquè abans jo era un inconscient que donava el meu numero a gent q no coneixia, era extremadament possible que el conservés. En una llibreta m'apunto els números de telèfon que vaig esborrant de la agenda del meu mòbil, per si un cas mai rebo una trucada o un missatge d'algú que he esborrat poder saber qui es l'emissor. Així que vaig comunicar la idea als amics presents. La cosa es va animar de cop, a aquestes alçades ja s'havien fet la historia una mica seva i estaven esperançats amb lo del telèfon, la colla de "marujes". Vaig anar a casa i vaig buscar la llibreta. No era molt optimista de trobar allí el seu numero, de fet ja en aquells moments pensava que la historia no tindria cap desenllaç satisfactori i quan ja creia que ni trobaria la llibreta, no tant sols va aparèixer sinó que el seu nom era un dels primers anotats. Encara més, la data del seu aniversari escrita al costat (2 de febrer).
Una nova incògnita s'obria ara, ja que no tenia un numero de telèfon anotat, sinó dos. Probablement un de nou i un d'antic però quin seria el nou? Eren moltes preguntes ja i jo en tenia una nova de pregunta: No estava començant a convertir-me en un psicòpata tipus silenci dels anyells? Realment calia buscar el telèfon d'algú amb qui no parlava des de feia 5 anys per saber per que m'havia enviat un mail que sembla no voler resposta?
Començava a pensar que tot estava anant massa lluny però els meus amics, Déu els hi ho pagui amb molts fills, em van convèncer de que no podia quedar-me amb el dubte, que havia d'esgotar totes les vies per obtenir la resposta. Vaig acceptar davant seu fer servir la opció del telèfon però hi havia una condició: no pensava trucar. Soc tímid de mena, què se suposa que havia de dir? "Hola, soc el del mail sense resposta, tu deus ser la noia que no recordo, es pot saber per què vas canviar d'opinió després d'enviar l'e-mail?" I si em responia al telèfon un pare afligit dient "La meva filla va morir en un accident de cotxe durant la setmana santa"?? Encara pitjor, i si em deia "La meva filla va morir en un accident de cotxe fa 3 anys"??? Potser és la famosa noia de la corba. Quina por... Entre això i lo del ninot de budú acabaria tancat en algun pavelló psiquiàtric d'alta seguretat repetint el text del e-mail una vegada i una altre de forma mecànica amb la mirada perduda i movent el cap endavant i enrere amb nerviosisme. Això ja era massa per mi, vaig decidir que enviaria un sms i com que no sabia quin telèfon seria el vàlid el vaig enviar als dos números de que disposava. Això era una altre... qui m'assegurava que encara tenia aquell numero? Si havia canviat un cop feia cinc anys quants cops podia haver canviat fins ara? Poc importava això, vaig esperar la resposta.

Encara espero la resposta. Al sms i l'e-mail. D'aquí ben poc farà un any i sí, aquest 2 de febrer vaig enviar un nou e-mail per felicitar-la a la famosa adreça que tampoc ha dut cap resposta. Ara que la historia arriba a la seva fi potser algú es pregunta decepcionat per que no provo de trucar i així queden esgotades totes les possibilitats i la historia que escric te un final digne. Bé, jo penso que si va rebre el sms i no va respondre queda clar que per algun motiu es va repensar allò que deia de tornar a parlar amb mi, i sinó, vol dir que aquells números de telèfon són obsolets i no cal que em molesti. És cert que voldria saber el motiu que la va fer repensar-s'ho però prefereixo quedar-me amb el dubte i deixar el final obert. Potser de la mateixa manera que s'ho va repensar, torna a fer-ho i decideix tornar-hi. I si un bon dia obro el correu i trobo un nou e-mail seu explicant-me com va anar tot i dient que torna a estar en peu la oferta de represa de contacte?? No serà genial?? Oi tant que ho serà... sobretot quan senyali aquest nou e-mail i l'envií a la paperera amb un somriure triomfal. Quant temps trigarà ella en començar a inquietar-se?