Sense perdre l'esperança

Cerco llunyans camins de terra
Mig ocults pel pas del temps,
Que hom ja no recorda
Com d'útils van ser!

Cerco imatges passades
D'antics paratges verds,
On la tranquil·litat era trobada
Allunyada dels murs freds.

Veig una encegadora llum
Que em porta entre els records
D'una vida passada
Que duc dins el cor.

On els camps es cercaven
Prop dels conreus,
On en els pobles vivien,
Feliços plebeus.

I quan el sol es ponia,
Per deixar de brillar,
Donava pas a la lluna,
Divina dona de tendre mirar.

Lluna, paratge insòlit,
Llum que alimenta els somnis,
Com de fort has colpit
En un cos que et té en l'oblit.

S'alça en l'horitzó,
Buscant un alegre racó,
On poder acariciar,
Allò que tant va estimar.

I se n'adona que l'ha perdut,
Que el seu cor està dolgut,
Que tan sols el podrà mirar
Uns minuts ans de volar.

No es podran acariciar,
Ni tan sols podran parlar,
Qui sap si es podran retrobar,
Només podran esperar.


Massa melangia en tanta bellesa,
Massa dolor en tal fràgil silueta,
Esperant poder lloar,
El que sempre va estimar.

Ell, que tranquil comença el dia,
Buscant la seva harmonia.
Ell, que coneix el dolor de la enamorada,
Però no sap fer res per curar-la.

Ell, que cada dia més se n'adona,
Accepta besar-la finalment,
I en un eclipsi valora,
Tot el seu turment.

S'enllacen en fugaços moments,
Rojos raigs enllumenen el cel,
I torno a veure camins de terra,
Conduint-me entre paradisos verds.

I torno a veure encisadors paratges,
Amb perfilats rius de plata,
I pètals de sang que mostren
Que la vida no es regala.

A tu lluna,
Que has trobat el teu sol,
Mostra'm el camí a seguir,
Per poder retrobar el meu nom.