sense ombra

Un relat de: quetzcoatl

De seguida que el crepuscle s'apodera del poble de Cahuita, les flors d'Ylan-ylan es desperten i s'obren, i escampen el seu perfum dolç pels carrers i balcons. La gent surt de casa a prendre l'esperada fresca i les converses tranquiles i familiars afloren entre hamaques, balancins de bambu i cadires de tela.

Si voltes sense rumb per Cahuita algun vespre potser et trobis el boig de la ciutat, entre carrers sense asfaltar i cases cobertes de salitre.
La gent que hi viu va deixar el criteri del seny a Africa ja fa molt de temps, quan els van capturar i enviar amuntegats al Nou Mon sense drets, ni noms, ni passats als que tornar...

Walter divaga per les nits sense data ni cita, tranquil en l'etern pais de musica i fum, on la tristesa dels cors desterrats encara canta veus de llibertat ja utopica.
Si un vespre perfumat et trobes a Walter, diga-li que t'expliqui alguna historia. Els que han perdut la seva sempre tenen mes facilitat per assimilar i retenir les dels altres.
Es tocara la barba descuidada amb els dits llargs de pianista maltractat i potser girara els ulls vers el cel, com pensant-s'ho.
Ja fa un bon temps, en una de les nits de memoria o inventiva que jo li sol.licitava, Walter va mirar el sostre estrellat. La lluna era plena, i tal i com si l'astre li xiuxiues la historia a l'orella, Walter, posseit, va obrir la boca i va començar a narrar:


"Un dia va arribar al poble un home molt vell i molt cansat de viure. Caminava aixi com jo pels carrers, ignorat per la gent i la vida. Em sembla que no tenia ni ombra.
En un d'aquells moments en que et sents sol i trist, vaig intentar conversar-hi. Nomes volia una mica de companyia. Ell, pero, no em contestava. Nomes em mirava amb els ulls apagats i perduts en un seu mon interior.
Quan gairebe havia perdut la paciencia, va passar per alla Baz i, al veure'ns sense esma de viure, ens va convidar a unes cerveses. El vell no digue res, pero devia entendre-ho almenys perque ens va seguir.
Se la va beure d'una sola tirada, enfonsat en un sofa atrotinat que l'abraçava o l'engolia, mentre en Baz explicava que si s'aprovava el Tractat de Lliure Comerç ja podiem emborratxar-nos tots fins la mort, que si ja ara l'Estat passa de nosaltres, despres sera pitjor: 'els servirem de paper de vater i ho dic aixi per dir-ho finament... perque la veritat es que ja surem sobre merda', deia. Jo me l'escoltava pero sense tanta passio... ja saps que els homes de ciutat s'inquieten per la politica, pero aqui les coses van diferent...
El cas es que va callar de cop quan el vell es va aixecar de cop sense dir res i sorti per la porta.
Tant jo com Baz vam apropar-nos al llindar i el vam veure marxar a poc a poc, carrer avall cap al mar. Hauria jurat que no en tenia, d'ombra.

Estava a vint metres de la platja quan es va aturar i va alçar el cap buscant la lluna. Ella treia la panxa mig prenyada per darrere uns nuvols prims.
Ens vam quedar parats quan del marge de la seva dreta en va apareixer un gat taronja que feia uns miols tot curiosos, com angoixat, i se li assague al costat, sense deixar de miolar aquella estranya melodia i mirant tambe a la lluna.
Encara mes inesperadament, del marge esquerre en va apareixer un cranc inmens amb les pinces enlaire. Era enorme! Era tan gran que se'ns va tallar la respiracio..."


En aquest punt Walter va alentir el ritme de la narracio per dotar-la de certa intriga, esperant que m'impacientes amb les seves estrategiques pauses llargues...
I que va passar?!
Walter va continuar, amb veu mes greu i potser mes trista:

"El cranc, que de veritat era enorme -quasi mes que el gat i tot- es queda a l'altre costat del vell, tambe de cara a la lluna amb les pinces ben amunt, fent-les sonar: miooooouuuu... mioooooooooooooouuuu, clac-clac, clac-clac. I el vell, en silenci.
El vell va arrossegar un peu davant l'altre i aixi va anar avançant lentament per la sorra fins arribar al limit de l'ocea, on els peus se li estremien al contacte de l'aigua esponjada. Aquelles dues caixetes de musica el van seguir pero s'aturaren i es feren enrere al contacte de l'aigua.
Es van quedar a la platja, contemplant com l'home seguia caminant languidament mar endins, tot i que les onades l'empenyien enfora com avisant-lo de perills humits d'escuma.
S'havia cobert fins mig pit i no s'aturava, seguint el cami de la llet que la lluna vessava sobre el mar fosc.
El cranc va claquejar amb mes força i el gat va mantenir un miol prolongat i agut, mes sofert encara, mentre aquell vell seguia emborratxant-se de mar fins que les ones van firmar-li la dura i freda lapida d'ombra de lluna i ocea infinit.
Les dues caixetes de musica es van anar apagant fins que nomes se sentien les onades tristes, i llavors van marxar cadascun per la seva banda, sense acomiadar-se. Fi."

Quan Walter diu Fi al final de les seves histories es que no hi ha lloc per dubtes o preguntes. Es inutil intentar explotar la historia perque nomes et mira amb els ulls perduts i un lleuger somriure inclassificable, encara pres per alguna veta de suau demencia.
Vaig dirl-li Gracies, Walter, i vaig seguir el meu cami carrer avall. Vaig sentir, pero, com deia -mes per ell mateix que per mi-, amb veu si cap encara una mica mes greu i tambe encara un xic mes trista:

"Suposo que el vell no sabia que ella sempre li havia estat fidel... Si no avisa quan marxa es perque esta atrafagada arrossegant marees cap a l'altra banda.... Es impossible atrapar-la..."

I les seguents paraules ja eren murmuris i sospirs indestriables.


Somric.
A Walter li faltava un bull, penso avui, com vaig pensar fa 5 anys enrere.
M'ha recordat la historia el perfum de les delicades flors d'Ylan-ylan, que s'han obert generoses al sentir els dits del crepuscle.
Somric amb plenitud mentre cau l'esfera de foc dins l'horitzo fosc del Pacific.

Potser li faltava un bull, penso. Pero de fet...
Si els Crancs son com gats i castanyoles... I si els Gats son caixes de musica angoixades... Potser si, penso: El Sol pot ser un vell. Un vell borratxo, perdudament enamorat de la Lluna; un vell sense ombra divagant pels carrers d'un poble tranquil.
Fi.

Comentaris

  • Mmmhhh![Ofensiu]
    ones i vent | 24-05-2005

    Gràcies pel teu comentari tan maco
    i per aquest relat tan preciós! Mmmhhh!
    Ens aproximes el perfum d'un ambient
    desconegut, com si es tractés d'uns vells
    records nostres, un altre vegada estem dintre
    del espai de la teva historia, gaudint
    i respirem la relativitat del destí del desterrat recollit dintre de la bellesa del nostre mon.
    Es una narració tota digne teva quetzcoatl!
    Aquell home vell seguint "el camí de llet que la lluna vessava sobre el mar fosc" , sense comentari! Potser, vindrà dia que tornarà com a
    home jove a la vora del mar i dels éssers humans?...L'has endevinat fantàsticament! Una abraçada,
    Ones i vent

  • brumari | 22-05-2005 | Valoració: 9

    he tingut ocasió de veure les flors d'Ylan-ylan, però avui he flairat el seu perfum; no he estat mai a Cahuita, però he passejat amb tu pels seus carrers sense asfaltar. I en fer-se fosc, he vist els reflexos lletosos de la lluna, així com el sol, aquest vell sense ombra, amagant-se rere l'horitzó.

    Gràcies per aquest regal.

    Petons

  • Comento per comentar[Ofensiu]
    qwark | 22-05-2005

    Senzill. bonic, ben escrit, No té res. Ho té tot. Quan l'he acabat de llegir he pensat que era el millor relat que t'he llegit. Després he dubtat i he culpat a la meva memòria.

    T'has passat. Aquest relat està fora de l'abast de qualsevol comentari que es pugui fer. Elogis a part, no sé que es pot comentar.

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

90 Relats

822 Comentaris

161034 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com