Sense motius

Miraria l'hora que és però avui m'he deixat el rellotge. Sona de fons "peces de colores" i el meu cafè amb llet està massa calent. Ella mastega un xiclet sabor "tropical mix" de la nova gamma "Trident senses" ( No sé si l'heu provat però està boníssim ). Demano sacarina al cambrer. Ella agafa el xiclet amb la punta dels dits, cuidadosament l'embolcalla amb un paper fi de bar i el deixa al costat de un sobre de sucre utilitzat. No deixo de mirar-la amb dolçor i ira. Per a què ha volgut que quedéssim? M'estic posant nerviós. Agafa el donut sense miraments i li clava una mossegada intentant tacar-se el mínim la mà dreta. Jo no deixo de remenar el meu cafè amb llet massa calent, encara fumejant.
-Diguem, perquè sempre remenes cap el sentit contrari de les agulles?
-No me'n havia fixat mai...
- És cert, la majoria de gent sempre va cap al sentit de les agulles però tu...
-Vols que ara remeni en el sentit de les agulles?
-No, que se't tallaria- Tot quedà novament en silenci, ja no sé ni quina cançó s'escoltava de fons- Com et va tot?
Quines preguntes a fer-me... Vaig respondre sincerament, intentant ocultar una mica l'afligiment. El cafè amb llet encara estava calent però ja me'l vaig veure. Ella encara no havia begut el seu caputxino. Se m'havia acudit una resposta per a la seva pregunta: "Potser és perquè voldria que el temps tornés enrere". M'atreveixo a fer-ho:
-Potser giro en sentit contrari a les agulles del rellotge perquè voldria que el temps tornés enrere
-Voldries que tot tornés com abans?
-No ho sé, ara mateix no tinc rellotge, no tinc temps...Què volies?
No va respondre seguidament, va acabar-se el caputxino lentament, glops petits amb grans moments de silenci on recuperar l'aire i assaborir el gust.
-Ets tot un romàntic- sospirà- És una llàstima que tot s'hagi acabat
-A què ve això?- Fiblades doloroses al cor, fiblades penetrants. A què ve això? Fa mal, toca a la nafra al estil sant Tomàs com si volgués posar a prova els meus sentiments.
-Per què ho vam deixar?
-No ho sé
Altre cop silenci. La miro desafiant i traient un bitllet de cinquanta euros dic que pagui, sense deixar que repliqui, mentre que jo vaig al lavabo. Obro la porta, em miro al mirall, quasi entro al lavabo de senyores però miro a l'altre costat a temps i entro al d'homes. M'he deixat la porta mig tancada i un home ha entrat un moment i ha tancat la porta tan ràpid com la oberta. Pujo la bragueta, obro la porta i li dic a l'home "És tot seu". Em mullo les mans i la cara i em pregunto "què faig aquí?" Surto, ella em dóna el canvi i compro unes trufes pels de casa. Abans de tancar la bosseta li dono una que ella refusa. Insisteixo i l'agafa
-Tenia ganes de veure't- em diu una vegada al carrer
-I jo de sentir-te- li responc agafant-la per la cintura
Ja és fosc i d'aquí una hora surt el tren. No importa, encara queden molts minuts per tancar els ulls, estirats, en la plaça Catalunya. No sé... potser acabarà tot com abans... amb un "adéu" barreja homogènia de petons i abraçades. No ho sé... Passi el que passi, demà la trucaré.