Sense ficció

Un relat de: Jam Malson
Deixeu-me que us expliqui una curta història, que si bé podria semblar fruit de la imaginació, no ho és. Tret d’algun detall, com el nom i l’edat del meu company i d’alguna petita, molt petita llicència literària, el que llegireu a continuació és real i va succeir l’any 2013:

Pocs dies després que el Jordi, un dels meus companys de feina, hagués celebrat el vint-i-vuitè aniversari del seu naixement, em va comentar que uns amics li havien regalat un bitllet d’avió i una estada a Amsterdam per al vorer cap de setmana que, sent festa el dilluns, era de tres dies. I que aquest inesperat regal li havia fet moltíssima il·lusió.
—Evidentment! —li vaig dir jo—. Cuida’ls bé aquests amics, que d’amics tan generosos no n’hi ha gaires —vaig afegir-hi.

I tot seguit, amb quatre frases va explicar-me què tenien planejat fer a Amsterdam durant aquell llarg cap de setmana: El viatge el farien el Jordi i els tres amics implicats en aquell regal, com si fos una aventura dels tres mosqueters (que com ja sabeu, eren quatre). I l’objectiu, com no podia ser d’una altra manera, era visitar tot allò que poguessin de la famosa ciutat holandesa, tant els llocs més turístics com els que no ho eren tant, i divertir-se el màxim possible.

Total, que va arribar el cap setmana i el cofoi Jordi va volar cap a Amsterdam.

I com era d’esperar, el dimarts següent vam retrobar-nos a l’empresa. I tan bon punt vaig veure el Jordi, la primera cosa que vaig fer va ser preguntar-li com havia anat l’aventura. Una pregunta que de ben segur ni hauria calgut fer, perquè la cara de felicitat que duia ho deia tot.
Però, precisament va ser aquella cara, tan radiant de felicitat i prou extraordinària de veure a la feina, la que em va farcir d’un neguit tafaner de tan immediat satisfer que en un moment el pobre Jordi va trobar-se enmig d’un bombardeig de preguntes. Realment, vist amb la perspectiva que dona el pas del temps, aquell dia la meva tafaneria va ser tan immoderada que quasi va ratllar el comportament d’un assetjador.

I va ser sota aquesta pressió que el Jordi va començar a d’esfilegar aquell cap de setmana, fent servir tot un seguit de frases acompanyades d’adjectius tan contundents com bestial, al·lucinant, inoblidable... Tot el que havia esperat d’aquell viatge s’havia acomplert. Havien exprimit el temps fins a l’últim segon. De dia havien recorregut els carrers d’Amsterdam, aturant-se davant de qualsevol edifici i lloc que els cridés l’atenció. I a les nits, havien passejat pel mític Barri roig; i que entre excitants mirades se li feia estrany veure aquelles dones exuberants gairebé nues dins d’aparadors suggeridorament il·luminats, exhibint-se com l’article llaminer d’una botiga especialitzada en fer realitat somnis humits.

I en van ser tantes i tantes les coses que em va explicar durant el torn de treball que donar-vos-en detalls potser faria molt i molt de gruix, però no arribaríem mai al pinyol d’aquest relat.

La qüestió és que en un punt d’una de les animades explicacions del Jordi, vaig preguntar-li si havia sentit parlar molts idiomes, si havia tingut la impressió que a Amsterdam es parlava més l’anglès que l’holandès, o si no era pas així. I ell va respondre que havia sentit parlar tota mena d’idiomes: holandès, anglès, alemany, català, francès, italià, espanyol... I va ser just en acabar de dir espanyol quan, amb un gran somriure i quasi sabent-li greu de no haver-m’ho dit abans, va explicar-me el succés tan desconcertant que van viure la tarda que van anar a un coffee shop (i motiu pel qual us explico tot això).

Resulta que el Jordi i els tres amics estaven asseguts al voltant d’una taula, fent allò que molta gent fa quan va a un coffee shop a Amsterdam: parlar, riure, beure i fumar. I aquí haig de fer l’important apunt que la conversa la tenien en català. Doncs bé, mentre ells parlaven, reien, bevien i fumaven, se’ls va acostar un individu que just quan van tenir-lo a la vora de la taula, sense aturar-se i cridant amb to autoritari i un marcat matís despectiu, els va etzibar: “¡A ver si habláis en español!”; i se'n va anar.

—No fotis! De veritat que us va dir això? —va ser la meva reacció en sentir les paraules del Jordi.
—Sí, sí, de veritat! —va afirmar el Jordi, encara rient.
—I no li vau dir res? —vaig preguntar, tot seriós.
I la resposta del Jordi, va ser:
—No, ens vam posar a riure i prou.

I aquesta és la trista anècdota d’un feliç viatge, un fet real que malauradament passa més sovint del que pensem. I si d’això se’n pot extreure alguna reflexió o conclusió, és que aquests integristes espanyols no només creuen tenir el dret de menystenir el nostre idioma a casa nostra, sinó que fins i tot creuen tenir l’autoritat per ordenar-nos l’idioma amb què hem de parlar en qualsevol lloc del món.

I, personalment, no trobo cap raó per silenciar una agressió d’aquesta mena. És més, animo tothom a qui li hagi passat o li passi una cosa semblant, la faci pública. D’aquesta manera, a part de ser una acció que individualment pot servir per a desfogar-se, col·lectivament i des d’un punt de vista sociològic també ens pot servir per a quantificar el nombre de capsigranys que roden per aquest món i que amb el seu integrisme fan enfosquir el cel per on passen.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jam Malson

Jam Malson

204 Relats

177 Comentaris

106295 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Un dia una amiga em va comentar que tenia una amiga que escrivia i penjava els seus escrits en un web. Aquella mateixa nit vaig entrar a relatsencatala. I després de llegir els relats d'aquesta autora, el cuquet literari se'm va bellugar més que mai.
Mesos més tard, després de pensar-ho molt, vaig decidir penjar en aquest web les històries i cabòries diverses que sempre m'han voltat pel cap i signar-les amb el pseudònim "Jam Malson".

FORÇA I ENDAVANT!

.....................................................................

SINUOSITAT

************************************
************** E ********************
**************** L*******************
****************** C ****************
******************** A **************
********************** M ************
*********************** Í ************
********************** D ************
******************* E ***************
***************** L *****************
************** A ********************
************ V **********************
*********** I ***********************
************* D *********************
*************** A *******************
****************** É ****************
******************** S **************
********************* S *************
******************** I ***************
****************** N ****************
**************** U ******************
************** Ó ********************
************* S *********************
************** C ********************
**************** O ******************
***************** M ****************
******************* E ***************
******************* L ***************
***************** D’ *****************
*************** U *******************
************** N ********************
*************** A *******************
***************** S ******************
****************** E *****************
**************** R ******************
**************** P *******************
*************** • • *******************
**************** ^ *******************
*************************************
....................................................................

PUNTS DE VISTA

Sóc la creu de la moneda,
la cara fosca de la lluna.
Sóc la negació de la mirada,
allò que ningú no vol ser.
Sóc un eclipsi de sol,
la paraula vestida de dol.
Sóc un punt i a part,
un zero a l'esquerra.
Sóc el que cerca i no troba,
el que en un vas d'aigua s'ofega.
Sóc l'esbós d'un projecte,
el traç d'un llapis sense mina.
Sóc la flama que no escalfa,
la llum que no il·lumina.
Sóc un paralític que camina,
un cec que vigila,
un mort que respira.
Sóc la nota dissonant,
l'ocell que no vola,
un peix fora de l'aigua,
l'os que ennuega la gola.
Sóc la carícia d'un eriçó,
la fiblada d'una vespa,
la guitza d'una mula,
el bes d'un escurçó.
Sóc la pols del camí,
la pedra dins la sabata.

Però sóc un cas meravellós
segons el meu psiquiatre.

.....................................................................

1 d'octubre de 2017
21 de desembre de 2017

DEMOCRÀCIA

De la malvolença
d’aquells que et voldrien muda,
et defensarem.
I amb la voluntat d’un poble
que anhela viure en llibertat,
usarem de manera ferma
el mitjà de favor més humà:
Posarem en forma de vot
el nostre desig dins una urna.

Serà aquest gest ple d’il·lusió
i, tant o més fort,
carregat de pau,
la millor de les defenses possibles.
Que per molts que en siguin
aquells que et voldrien sorda i cega,
els nostres sentits són teus.
De tu, en tindrem cura
dia i nit, any rere any.

------------------------------------------------

I MIRO I PARLO I CAMINO I ESTIMO

Ell creu ser el meu amo.
I amb arrogància i menyspreu
em diu que no em sé veure,
perquè més enllà dels seus ulls
la meva mirada és cega.
I em diu que ningú no m’escolta,
perquè més enllà de la seva llengua
el meu parlar no té sentit.
I em diu que no em sé trobar,
perquè més enllà del seu camí
el meu destí és enlloc.
I em diu que no sé estimar,
perquè més enllà del seu cor
el meu amor és estèril.

I jo miro i parlo i camino i estimo,
i tanmateix, em diu
que més enllà de la seva vida,
la meva existència no em pertany.

I m’ho diu mentre jo em revolto
contra els seus rancuniosos ulls
d’on mostra la fúria d’un sentir malsà.
I m’ho diu mentre em revolto
en contra del seu camí anorreador,
que sota la forçada uniformitat
d’una aspra pell de brau,
l’única raó és ocultar la por
de quedar-se sol.