Sense embuts

El camió arribà amb celeritat. El dispositiu en sortí amb velocitat apresa i efectista. Anaven preparats i equipats per treure'ls. Quan hi havia denúncia, hi havia denúncia. Cobraven bé, les emocions se les passaven pel folre.

Els de la casa van obrir la porta delerosos de desfer-se'n. Travessar passadís, menjador, cuina i assolir el pati estret on dins un pou s'amplificaven i resistien. Calia extirpar-los-en. En aquell cas n'hi havia cinc. Segurament havien criat, en tenir la variant fast-hermafrodita.

Amb un aparell xuclador de potència ultra ho aconseguiren. Desincrustar-los. Suar la cansalada no importava: s'atiparien com porcs de porquets innocents rostits girant al voltant d'un eix, a l'hora de dinar.

-Fora, ja els tenim tots!

Els dels desembussos havien estat admirables operant. Cinc bussos okupapous fora. El pou tornava a respirar lliure -tot i que en el fons els trobaria a faltar, eren divertits- i els de l'habitacle van pagar fil per randa els honoraris amb un somriure, tot i l'abús (sí que costava treure més d'un bus!). No els feren cap descompte. Amb tot, satisfets, sense embuts van exclamar:

-Fora bussos mercès als dels desembussos! Agraïts. Invasors no. El pou serà sempre nostre!

El pou va tirar-se un rot per manifestar que era ell qui decidia per ell.

Aquells sers d'hàbits submarins, un cop a l'exterior, van notar que havien perdut la visibilitat diürna. Per tal de fer-los caminar va caldre que la brigada els subjectés duent-los del bracet. Serien traslladats al Mar Mort i que s'espavilessin. A vegades, els van contar -i s'enfotien- hi havia conquilles de dimensions prou descomunals que albergaven aigua divina, bàlsam assedegador. I ja s'ho farien.

Contents, aquells treballadors putiestatals, cantaven en el vehicle: 'Anirem a esmorzar a la cafeteria de la Pili, la Piiiili, la Piliiii...' El dinar, més tard. Les dietes havien de fer-se bé. Cantant es van despistar i van col·lisionar contra un cotxe de carcassa pelada que s'endevinava que en altres temps havia estat de qualitat remarcable. Un cotxe demodé i en un lateral l'anunci: ' ministració d inques'. Degut a l'aturada pel xoc, un home vestit com un petimetre i una dona vestida com una secretària secreta, que hi viatjaven, van fugir corrent fins a fer-se fonedissos. Ella portava una maleteta que era una màquina de riure portàtil; ell, un pergamí descargolat que arrossegava com una barba. En la distància es sentiren, una estoneta, el tac tac tac dels talons de les sabates altes d'ella, només.
Però els desembussadors no estaven pas observant-los. La seva vista havia quedat embafada amb l'aparició d'un grup d'indis anacrònics que pidolaven:
-Volem ser ministres, som inques. Volem ser ministres inques!
Qui gosava fer-los saber que anaven errats, que no era possible i que tot era culpa d'unes lletres perdudes?
Sense embuts, un s'hi atreví. Mentre els inques se l'escoltaven i s'anaven decebent i encorbant, els bussos van fugir del camió que, amb l'impacte, perdé la facultat de tancament de la porta del darrere. Els bussos s'orientaven a les palpentes i de quatre grapes. Van assolir el cotxe. Hi van entrar, dos al davant, tres al darrere. Llavors un dels desembussadors va adonar-se'n. Va cridar. Un bus va recordar haver après conducció feia qui-sap-lo. Va arrencar, encara xutava aquell automòbil. Fum espès i un núvol els va fer desaparèixer. Se sentia el motor embogit i exclamacions de joia fusió d'inques i bussos.

-Bussinques o inquebussos?

Un embut-galàxia en té la resposta, mentre els pastura universalment. Uns, dins el cotxe; els altres, penjant-ne en cadena, ben agafadetes de les cintures. Quan els estels ploren, naveguen diferent. Els bussos s'evadeixen a surar en el medi líquid, èxtasi que alimenta. Els inques invoquen avantpassats i demanen d'esdevenir encara ministres. Perquè...què és ser ministre, s'interroguen?
-Un miniastre, un astre petit?
Ho ignoren, no reben contestació. Tant els fa, a aquestes alçades, han conclòs. Gaudeixen del camí i del destí i amb els bussos, des del més enllà, fan pam i pipa als dels desembussos i a qui convingui (oh: quaaaaaants!) (ei: gràcies; a mi, l'escriptora, no) (petons a tots, sense embuts).