Sense dir res (poema d'autocrítica)

Un relat de: Alex Roa
Sovint t’escric, món,
Però sense dir-te res del tot;
Quin sentit té que et parli jo
De sentiments, sense raó?
Que raó i emoció, món,
No són tan distants, com sant i espasa...
Com tot allò que s’odia i s’estima,
Com desesperació, i esperança.

És en el deixar anar paraules
On jo em sento viure,
Com titella diví que no es sent
Sense escriure’s.
És en el dir bogeries sense seny,
I veritats com un boig;
És en tot això que visc,
I sols quan al fons l’ànim m’empeny
Tant en la joia com en tot allò
Que voldria condemnar a l’oblit.

Però és així, sense a la vida res dir
Que visc jo, ésser neci, entre móns.
Com aquell cuc rebel i covard
Que desterra la guerra de sí
Per fer al món mal.
I en la penombra, jo m’escolto els crits.

M’escolto sense silenci, crits
Que sonen millor que molts mots muts,
El poder interior tan tirà
Que força corrents cap al mar
Allà on tots tard o d’hora cauran;
Jo vull plorar i plorar
I fer de mi mateix
El mar on desembocar.

Amb quina força puc parlar
I no parlar alhora?
Escriure sense escriure!
Deixar anar idees tortes,
Desbocades, sense més fi que el seu imperi
Que esquerda el sòl
Del que tants anys he construït les vores!

Com pot un poeta fugaç viure tan temps?
Com de l’aire puc prendre el banquet
I no provar-lo tan sols!
Provar-lo sols un tros, llepar-lo i deixar-lo a terra,
On el devoren milers d’altres
Nècies i vulgars feres.

Ja sovint ni l’ànima em suporto
Quan no dormo.
Sols viure és un pecat,
I peco de temors que viuen.
Res, res era potser allò somniat que ja no somnio
I que m’arrencava el sentit
dels mots que ara sense raó dic.

I la pupil•la constant
Que s’atura en els meus desigs,
Trenca en dues la meitat, així,
Sumant dues al dolor constant.
Taronja blava sense màscara,
El més fort que en molts anys
Aquest arquitecte ha erigit,
I potser l’únic que té fonaments davall.

Doncs són aquestes paraules
Sols versos buits per dins;
Doncs aquest escriure sense guió
És la meva condemna a embogir.

Comentaris

  • Vaja [Ofensiu]
    Goossens | 26-02-2014

    Seguiré llegint els teus escrits ,,



    Bona nit

  • Vaja [Ofensiu]
    Goossens | 26-02-2014

    No m'agrada Àlex ,,


  • Que ha passat????[Ofensiu]
    Jordi Abellán Deu | 26-02-2014 | Valoració: 10

    No tinc més remei que tornar a comentar el teu escrit,

    No sé com volia punturar-lo amb un 10 i surt un 8.

    Reitero.... Felicitats!

  • dualitat[Ofensiu]
    Jordi Abellán Deu | 26-02-2014 | Valoració: 8

    En els versos finals dius que no tens res a dir, i al principi també,,, ara que ho penso,

    Caram... quina manera de no dir res més contundent.

    En tot el teu escrit se'm fa present la dualitat. I penso que en el fons vivim en una cruilla permanent... o més aviat seqüèncial. No acabem de prendre un camí que ja ens arriba la següent cruilla.

    I què, si no, ens fa sentir? Com prodriem triar entre silenci o crit sense el corresponent dilema?

    La dicotomia és la font de tot. Fins i tot de joia i dol,

    Felicitats pel teu escrit.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: