Sense destinatari

Quina alegria veure't cada matí, com em saludaves i em dedicaves aquell somriure tan teu. Com em parlaves de coses i coses, que potser no tenien sentit per ningú, només per tu i per mi. Quan murmuraves paraules a la meva orella per dir-me alguna cosa en l'immers silenci en el qual ens trobàvem, i tu, tota vergonyosa perquè no volies que ningú escoltés la teva veu que cantava tímidament. Aquelles tardes passejant sense motiu quan, de sobte, m'agafaves de la mà i em deies que amb mi estaves molt a gust i que m’estimaves, que t'agradaria que allò nostre que teníem fos etern per tenir algú a qui abraçar, a qui explicar els teus problemes, tenir algú sempre pel que fos necessari. I jo a tot això només sabia respondre amb un assentiment o amb un somriure. Admirava moltíssim les teves ganes de viure, lo excitable que eres, quan posaves aquella cara tan innocent amb il•lusió de saber-ho tot sobre el món, aquella passió per descobrir coses noves. Quan ploraves perquè t'ofegaves en un got d'aigua, un petit problema que la gent ho soluciona en mil•lèsimes de segon, però per la teva banda els teus ulls només feien que ploure durant hores perquè no sabies afrontar les coses,llavors, m'abraçaves, t'esplaiaves i jo t'escoltava i et deia que aviat es solucionaria tot i tu somreies amb els ulls encara humits i em besaves la galta i nostres mirades es quedaven mirant fixament la una amb l'altra i en aquest moment em moria de ganes de dir-te: Estic completament enamorat de tu i tinc clar que vull passar el que em queda de vida amb tu!
Però malgrat tot això, jo estic trist, no només per la teva marxa. Quan tornàvem cadascun a la nostra casa només feia que tirar-me al llit i plorar, perquè sabia quina era la realitat de tot allò. Que mai podria aconseguir el que veritablement volia. Que el somni més proper que tenia no es podria complir. La meva raó de viure mai anava a ser aquella que jo volia. I llavors vaig fer tard, no vaig tenir valor, i per ser un covard vaig fer malbé la meva vida. Llavors, tu vas tancar els ulls i no els vas tornar a obrir mai. I abans d'anar-me’n amb tu, vaig decidir escriure això, perquè, qui ho llegís, veiés que els sentiments s'han d'afrontar amb el cor, sense por a perdre, i encara que perdis, sentir-te orgullós per què ho vas intentar. Tant de bo tota la nostra història mai hagués ocorregut, va ser el millor i el pitjor que ha passat a la meva vida. El millor, perquè estava amb tu. El pitjor, que només vaig arribar a ser el teu amic.