Sensació d'estiu

Un relat de: Meryl
I aquella sensació esplèndida de sortir per la porta d’una casa de dos pisos, amb escales velles i atrotinades, plenes de cops des de fa més de 100 anys, travessant la fredor del passadís, obrir la porta i romandre quiet, esperant que els ulls s’acostumin a la claror enlluernadora, què se n’ha fet d’aquesta sensació? Sortir al carrer a les dotze del migdia i que no hi hagi ningú, un silenci absolut que només el trenca el roncar que surt per la finestra oberta de la casa d’algun veí a l’estiu. Tenir ganes de seure al terra, mig a l’ombra mig al sol, per no moure ni un sol dit i per notar la marinada que et crema les galtes. Penso en els carrers estrets del meu poble (que podrien ser els carrers estrets de qualsevol altre poble), envaïts per un vent que sembla que s’emporti qualsevol pensament, només queden sensacions: calidesa, però una calidesa agradable tenint en compte l’estació de l’any; olors de xocolata, llibres vells, pols, gats i altres animals; la humitat dels soterranis florits; els secrets que s’amagaven darrere d’unes portes corcades de fusta mig desballestades, fotografies, paraules i expressions de tota la vida que no se sap ben bé d’on surten, que sonen com curtes melodies enganxoses.

On ha quedat tot això? És pels temps que corren, que ja no en queda gairebé res de tot això? Potser és que en realitat no existeix, que jo no sé res, que tinc problemes i em costa distingir entre el que somnio i el que és real; que tinc malsons estranys i la meva sensació agradable ha passat a ser una mena d’angoixa que em va rascant per dins. O és perquè m’he fet gran? Gran, depressiva, apàtica, rància, odiosa i molt vulnerable i no tinc dret a conservar aquestes coses. Sigui com sigui, és una qüestió de temps i no acaba quedant res.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer