SEMPRE TORNA EL MAR

La immensitat. Avui mansoia
la llengua gegantina. Del mar.
Escuma i blavors salades
llepant-me peus i turmells.

Aquest bressoleig d'avui
que dóna la mà a tants records
amuntegats, desordenats.
Aquest bressoleig remorós
que ve i se'n torna, ritme antic
de Sagarra, d'havanera,
ve i se'n torna. Sorra i sal
a la pell. Humits i bruns
i atrevits els cossos que juguen.
Cossos que, abans del capvespre,
semblen mig endormiscats,
mandrosos, sovint indolents.

Vénen imatges dels dies
perduts i se'n tornen. La sorra,
sempre la mateixa sorra. I cossos
desinhibits. Els altres, les altres.
Sempre joves. I brunes i belles.
La remor constant. El mar. La pau
immensa que dissol, que devora
els neguits quotidians.

Pot ser que sigui cíclic, el temps.
Pot ser que el nostre temps personal,
retina amb imatges inquietes,
com onades, que ara vénen
i aviat se'n tornen,
sigui també circular.
Per això el mar,
sempre torna el mar.