Sempre. Mai. Potser (Pentura)

Sempre
Arriba l’estiu i la calor, i és inevitable passejar com un zombie per una Barcelona buida. Fixant-me en els cossos de les noies joves amb molt poca roba. Però pensant en una única persona que es materialitza amb la calor. Com un geni evocat i mai assolit. Com una cosa intuïda i mai palesada. Penso que en algun lloc fas les mateixes passes i tens els mateixos pensaments. La inseguretat, que fa que mai no tingui esma de preguntar-te si passejes pels mateixos carrers, entotsolada, si tens els mateixos pensaments. Si no vols fer-ho, però ho faries. Si ho tems, però t’agrada. Si saps que no funcionaria, però dires que si sense pensar-ho. Jo si. Sempre.

Mai
La fantasia i la realitat tenen una intersecció perfecta, un matrimoni feliç i instantani que esclareix qualsevol dubte i qualsevol inseguretat. L’avió toca terra en un matí abrasador d’estiu. M’he ficat a la cabina encara amb la fresca de la matinada i la son als ulls. I el canvi, brutal, quan en aterrar i obrir-se la porta la calor i l’humitat em colpegen encara ha estat més aclaparador. Sense necessitar cafè, l’adrenalina de saber que aviat desvirtualitzarem la nostra relació em manté despert i atent. Curiosament, tinc zero nervis i un estrany presentiment que tot anirà bé. Veure’t darrera la barrera de seguretat és retrobar-me amb tots els meus desitjos i totes les meves inseguretats dels darrers mesos. Et reconec. Em mires. Et miro. Per un instant, ens separa un vidre per on t’entreveig. Un vidre amb una enganxina que diu “Wilkommen aus Paradies”. Una passa endavant i ja no ens separa res. Les puntes dels dits de les nostres mans s’acosten sense tocar-se. Et miro als ulls. Per un moment, només la calor i la sensació de no saber si és realitat o fantasia. La meva boca diu el teu nom silenciosament. Inseguretat? Seguretat: la meva benvinguda és un petó que s’allarga tant com s’ha allargat el meu desig. Les boques s’obren i les llengues entren en una coctelera. Tens gust de xocolata i de perfum. I de sobte, el moment més pefecte s’esvaeix quan proposes anar al parking. Mentres caminem pel passadís et miro sense que es noti gaire, constato que ets tal i com t’he imaginat tantes vegades: cara de nena, pell blanca perfecta i estirada sota un sol de justícia que seria capaç de fer-te posar gamba. Molt poca roba i sempre una talla més petita: un escot prominent amb una catarata al mig per on els meus ulls es precipiten. Em dones l’esquena per pagar el parking i tinc un moment de dubte. Inseguretat? Seguretat: t’agafo per la cintura i et relato a cau d’orella, amb frases imprecises i curtes, tot el què t’he desitjat i tot el què et penso fer durant aquest cap de setmana. L’ambient al parking és xafogós, la calor dins el teu cotxe tancat espantosa. L’incentiu perfecte per continuar fent petons cada vegada més decidits mentres una ma explora el contorn d’un pit que, com en les fotos que m’enviaves, és embogidorament bonic. El trajecte de l’aeroport al teu apartament amb un aire condicionat que no funciona bé, augmenta la calor figurativa i metereològicament. Fast-forward. La maleta tirada al rebedor de qualsevol manera. Les meves paraules entrabancades dient-te com t’he desitjat i com he esperat aquest moment. Empentes i petons per acabar tirats sobre un llit amb llençols blancs. L’olor dels teus cabells. Les coses que em dius a cau d’orella. Et descordo els sostenidors i els teus pits són rodons i durs com els d’una adolescent. Serien petits si no tinguéssin uns mugrons d’una potència que fa callar qualsevol opinió. El meu penis, durant tanta estona flàccid, en molt poc temps es posa com una barra de ferro, i no hi ha volta enrere. Amb la ma li dones un massatge que el prepara per a una penetració que… separo les teves cames… sé que em correré de seguida tan excitat com estic. Apropo la punta de la polla per sota del teu clítoris. Començo a entrar com foc penetrant mantega. Et tenses, tanques els ulls i esbufegues de forma deliciosa.

“Bon dia Catalunya! Peu a terra, són les set del matí. Avui fa fred, molt fred a tot el país. Esperem un dia rúfol amb vent fort als dos extrems del país, i temperatures que a hores d’ara no superen els 5 graus a la costa, i els zero a l’interior. Abrigueu-vos molt”.

Destapat. Suor als llençols. És un dilluns més.

Potser
Aigo com plata sota es sol. Aigo que quan hi entres és com sopa, i encalenteix més que refresca. Arena fina que s’aferra a sa pell com un souvenir que se resisteix a abandonar-te setmanes després de ses vacances. Infinits tons de blau, infinites textures de pedra. Infinites promeses que un dia sa teva platja i sa meva platja siguin sa mateixa. Jo seguiré passejant davall es sol. Me capficaré dins infinites cales, i durant es moment de s’immersió tot serà com si no hagués passat, com si no enverinéssis es meus somnis. Pujant de nou cap a sa superfície, alenant fort quan trenc sa barrera de s’aigo. Es pulmons se plenen d’aire i torna a començar es cicle. Estiu. Calor. Soledat. Desig. Inseguretat. Admiració. Ensaïmades de Can Joan de s’Aigo. Gelats de’n Garrido. Escarrinxades en es peus que no se curen fins es Setembre. Sa roba aferrada a sa pell. Pens que pentura, potser, aquest serà es nostro estiu.