Sempre hi ha un altre punt de vista...

Amb els dits encuriosits i aquella mirada espurnejant, la Dèlia assaboria a través dels ulls aquell munt de colors mal distribuïts que s'estenien davant seu. D'allò, els grans, n'anomenaven mapa.
Ella encara era un microbi amb bolquers, però això no era un impediment perquè la seva imaginació recorregués la vida insaciablement.
Si clavava fortament les pupil·es entre aquelles fronteres imaginàries -o això havia sentit a dir-, estava segura que podria arribar a endevinar les formes difuminades dels nens que com ella vivien entre aquells colors. Potser des d'aquesta distància només serien com uns cigronets difuminats, però això no li impedia somiar com deurien ser, de quin color tindrien el cel i si com ella, en aquell moment miraven fixament un tros de paper.

De fons sentia la remor dels pensament dels seus pares. Dels seus llavis naixien paraules i idees que ella encara no comprenia.
Feia dies que totes les converses giraven entorn a un tal Estatut que hauria d'acostar la Independència, i que segons la seva mare així s'acabaria aquella maleïda l'esclavitud envers el país veí.
No, la Dèlia no sabia qui eren aquestes persones, ni de quin país veí parlaven, però desitjava de tot cor, com la seva mare, que arribessin ben aviat.