Sempre ens quedarà París

Un relat de: Antari
Ja han passat cinc anys des de l’últim cop que ens vàrem veure...

No era la primera vegada que tenia l’oportunitat de contemplar-te des de la distància : magnífica, imponent, radiant. Tinc la mateixa sensació que devia tenir en Carles Sabater mentre escrivia «Boig per tu».

Cada dia, al despertar-me, ressegueixo cada un dels passos que vaig fer aquell dia: aproximació lenta fins les teves llargues cames, un acaronament suau mentre conqueria la teva cintura (com sempre, la sensació de vertigen començava a fer acte de presència), el cor s’accelerava conscient de l’explosió de sensacions que experimentaria al tenir-te cara a cara i, el clímax!

Vas captivar-me quan encara era un adolescent, era el meu primer viatge en avió i el primer aniversari d’una relació sentimental que prometia amor etern. Deixarem les maletes a l’hotel i, cames ajudeu-me, vàrem dirigir-nos al Trocadero. Vaig tenir que contenir les llàgrimes al veure’t tota il•luminada mentre ella em regalava un “t’estimo” sincer.

Aquell viatge en família, quatre anys després, serà un record inoblidable. Veure les cares de felicitat dels meus pares a l’estar al capdamunt de la teva estructura i contemplar les vistes de París, va ser un dels moments més meravellosos que mai viuré.

Fa cinc anys vaig sorprendre a la meva parella. Ho tenia tot ben estructurat, com en Gustave Eiffel abans de construir-te: la portaria a la ciutat de l’amor, et vindríem a veure un cop més i soparíem en un Bateaux Mouche per demanar-li que es casés amb mi.


De camí al vaixell va dir-me que li apetia una crep. No vaig poder dir-li que no, espatllaria els meus plans si ho feia. Vaig veure-la allunyar-se, va passar-se la paradeta on feien les creps i va pujar a un cotxàs que l’esperava. Van passar pel meu costat:

“Ho sento!”, va dir-me sense compassió.

Feia un any que parlava virtualment amb un parisenc aburgesat i, gràcies al meu pla, els vaig unir per sempre. Des d’aquell dia vaig saber que no havia nascut per ser arquitecte.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: