Sempre càncer

Va mirar-la als ulls.
Endinsà la seva mirada, com si intentés explorar el seu subconscient amb aquells ulls foscos i penetrants que poblaven el seu rostre, donant-li la imatge misteriosa que sempre l'havia caracteritzat.
El contacte visual va durar uns segons infinits, preciosos. Segons en els quals cadascun se sentia més unit a l'altre del que ho havia estat mai.
Els ulls foscos d'ell transmetien una tranquil·litat aparent, mentre que els d'ella reflectien tristesa i inseguretat. Por potser.
Va ser un contacte breu, però molt intens, on ell intentava transmetre-li el seu temperament serè i allunyar-la dels dubtes que entorbien la seva consciència.
Li va acariciar la mà que residia morta a l'extrem del seu braç inert.
Li va acariciar sense arribar a agafar-li ni a exercir cap tipus de pressió, una simple carícia.
Van entrellaçar els dits.
Havien d'estar units. Més que mai.

Un sanglot negre.

Sempre havien estat l'un al costat de l'altre, recolzant-se en els moments en els quals haurien pagat perquè se'ls empassés la Terra i poder desaparèixer.
S'ajudaven a mirar endavant i a recordar plegats els motius pels quals valia la pena un somriure.
Però ara la desgràcia els tocava a tots dos per igual. Tots dos se sentien sols i desemparats, i tan sols l'un era capaç de comprendre el que sentia l'altre perquè eren els seus propis sentiments, la seva pròpia tristesa, la seva pròpia frustració, la seva pròpia angoixa.
La seva pròpia impotència.

Ara s'abraçaven mentre ella murmurava paraules inintel·ligibles plenes de tristesa acabant amb un: per què?

Ambdós recordaven amb nostàlgia moments de felicitat tots tres junts.
Sempre somrient, la mateixa mirada sempre. Sempre aquells ulls de mel i confiança, aquelles abraçades de suport, aquell món que l'envoltava i aconseguia allunyar-los dels problemes.

El seu nom al marbre.

La notícia de la malaltia va arribar com un malson persistent.
Els ho va dir somrient com sempre, eclipsant tots els temors amb la seva aura positiva.
Emmudint-los als dos tot i així.
Mai ho van acabar d'assumir del tot.

Un ram de flors.

Hores eternes a l'habitació blanca, rient els tres sempre del mateix, les mateixes abraçades sempre pel mateix. Els mateixos dubtes.
Les seves rialles cada dia eren més febles

L'espatlla d'ell era ara humida, la cara d'ella vermella.
Tothom ha marxat ja.
S'abracen sota la pluja, davant el marbre.
Les gotes d'aigua fan canviar els seus cabells de color i camufla la suor dels seus ulls.

La roba resta negra.

Sis mesos amagant la realitat i somrient-li intentant incorporar el cor al somriure.
Cada dia minvaven les esperances de gaudir un cop més de la seva companyia, però mai va deixar que compartissin el seu pessimisme.
Sempre el mateix despertar al mateix llit blanc somiant en trobar-se a la seva habitació i convertir-ho tot en passat. Sempre la mateixa decepció.
Sempre els mateixos somnis.

Cada dia la mateixa visita.

Ells sempre allà.
Ara també hi eren.

Pluja freda sobre el marbre.

Negar-se a la realitat del moment.
Negar-se a veure la fotografia pensant que era l'última imatge seva.
Negar-se a recordar el seu somriure.


Sempre càncer.