SEMBLANÇA D´ UN ASE A UN ELEFANT

La Rosa i la Mercè son amigues de sempre, de petitones
ja eren veïnes i varen anar a la mateixa escola.

Corren els anys cinquanta quan de fadrines també continuaven
anant plegades. Si veies a la Mercè al cap de pocs moments
apareixia la Rosa.

Tenien la mateixa colla d’amics. Els amics es van buscar parella
es van casar, mes elles desprès d’alguns intents de festeig cap
noi el feia el pes i varen restar solteres.

I varen passar els anys i amigues i conques ,de una certa edat es
trobaven a diari, que si anaven al cinema, que si a berenar
en una cafeteria. La seva amistat continuava indestructible.

De jubilades anaven a viatges del Inserso plegades, els seus
pares ja eren difunts. Molts deien, que estrany que sent tant
amigues no visquin plegades. Mes no, cada una al seu piset.

Un dia d’hivern que prenien xocolata a casa la Rosa, en la
seva conversa va sortir la mort, que un dia també elles es
moririen com tothom.
La Rosa va comentar que el que li faria mes por es quedar-se
un cop morta sola al tanatori envoltada de flors i ciris. Un cop
enterrada tant li feia, mes estar de cos present en una funerària
l’aterria. La Mercè va riure i va dir, si dona un cop morta tant
es. Mes la Rosa erra que erra , que no volia restar sola per la
nit. I li va fer prometre que si es moria abans,la Mercè li faria
companyia tota la nit. I de l’inrevés doncs ella també ho faria.

I varen passar els anys. Un dia que la Rosa travessava el carrer
una moto la va atropellar i va morir. Era sorda i xaruga ja la
pobre dona.

La Mercè desprès del gran disgust que va tenir, li va venir al
cap la promesa d’aquell dia d’hivern. Primer va pensar en no
fer res. Mes per ella una promesa era una promesa, i que
no li podia fer aquesta mala passada a la seva gran amiga.

Al seu poble el tanatori era mol a prop del cementiri. Va estar
tot el dia de vetlla al costat de l’amiga. Quasi la varen tenir
de arrossegar perquè menges alguna cosa, no la volia deixar.

Quan els encarregats del tanatori volien tancar, ja que havia
passat l’horari de les visites. La Mercè els va comunicar que
ella es tenia de quedar al costat de la Rosa. No podia trencar
la prometença. Van intentar dissuadir-la, mes no va ser possible.
Al final veient que era una velleta que cap mal podria fer la
van deixar al costat de la difunta. Algú li va donar un numero
de telèfon per si es canviava de pensar.

Va començar resant una part de rosari, desprès com que portava
un llibre es va posar a llegir. I van passar les hores,
Les nou, les deu, les onze, les dotze la una, les dues i es va
endormiscar.

La va despertar un remor, va mirar al fèretre de l’amiga i va
comprovar que continuava igual, potser una mica mes pàl•lida
i una mica mes groga.
Es va aixecar, i havia una finestra amb una cortina que donava
al cementiri. Va enretirar la cortina i va mirar. Era una nit de
lluna. Del mig de les lapides i tombes va veure ombres que
semblaven humanes. Va pensar que els seus ulls l’enganyaven.
Mes no, la lluna va sortir de darrera uns núvols i ho va veure
clarament. S’apropaven cap al tanatori, no semblaven caminar
flotaven per damunt de la terra.
Ella va agafar ben fort el rosaris, va pensar en trucar , mes el
mòbil li va caure a terra.
Va mirar la Rosa i de sobte va veure que una ombra sortia
del seu cos, igualeta que les del cementiri , passava davant seu
i sortia a traves de la paret i anava al encontre d’elles.
No va veure res mes, va caure desmaiada al terra del ensurt.

Al cap de bona estona va sentir que alguna cosa li tocava la
cara. Es va despertar, mes del esglai va tornar a perdre els
sentits.

Al mati mes aviat del normal, el de la funerària va anar a obrir
li feia pena haver deixat la dona sola, tant velleta ¡ es deia i
sola amb el cadaver de l´amiga.

Va trobar la vella desmaiada, al seu costat el gat li feia com-
panyia. Esparverat la va agafar i quan per fi va tornar en si,
ella li va explicar tot el que havia passat. El funerari no la va
creure i menys quan li va dir que algú li havia tocat la cara.Ell
li va assenyalar el gat, ha set el gat amb la seva pota.

No era el gat deia la pobre dona, encara que sigui negre, jo se
molt be que es un gat i que es un esperit. S’assemblen com un
ase a un elefant i ara tinc d’anar a casa tinc de canviar-me el
vestit. No puc pas perdrem el seu enterrament. Era la meva
millor amiga li dec l ultim comiat no creu ?