Sembla vermell, rosa, té tocs verds i et deixa en blanc.

Estic a la cuina, en línia recte al cistell de les verdures, encarat cap a la finestre. Observant.
Estàtic en un punt, la ment em divaga entre records que desperten el meu instint. Avui tinc un sol pensament: utilitzar tot el meu cos en una lluita encarnissada amb la veïna de davant.
Va arribar ahir. La vaig veure entrar i vaig sentir l’impuls de complir amb el desig més básic de la nostra creació. No puc esperar més, els segons d’aquest maleït rellotge avancen lentament. Haig d’aguantar fins l’hora de dinar, serà en aquella estona quan atacaré. No m’ho pensaré dos cops, sempre he estat molt directe i he passat a l’acció sense preliminiars. Mai he fallit en el meu objectiu i no ho faré ara.

La una. Comença a haver-hi moviment. La meva veïna no esta sola. Ella i les seves companyes es mullen sota l’aigua freda, contrast plaent en un dia calorós d’estiu. El sol em dóna a través de la finestra i afegeix més escalfor al meu cos ardent. Per fi arriba l’instant desitjat, m’apropo a elles i només penso en clava’ls-hi la punta. Que siguin més d’una i jo avui treballi sol, no em fa por. Les sucumbiré al meu poder una per una i les deixaré en un no res, coronant-me en un sentiment d’orgull incalculable. Inicïo el meu art tallant-els-hi el cap, i continuo, enérgicament, trocet a trocet.

Quan totes les pestanages són enllastides, segueixo amb el tomàquet, l’enciam i els pebrots. Com a ganivet, preparar una amanida verda, ben fresca, és el moment del meu màxim plaer.