Se'm va aparèixer com un àngel...

Un relat de: peres

Encara no me'n sé avenir de com va anar la cosa, perquè va ser ben providencial. Jo ja tenia llavors 34 anys. Havia deixat passar el temps, i en això van intervenir-hi bastants factors. De primer, i encara que no sigui la raó més important -no les diré per ordre, sinó tal com raja-, m'estava molt bé a casa, tenia cobertes més o menys les necessitats afectives amb els pares i la Bet, que sempre me l'he estimada molt... com una germana -és la meva germana! El sexe... no m'agrada parlar-ne fora de l'àmbit estrictament íntim, però sí que us puc dir que llavors per a mi el sexe era una cosa molt secundària en l'escala de valors.

Llavors es van morir els pares, que estaven força atropellats des de feia anys. I és clar que les circumstàncies familiars m'havien dificultat el progrés professional, però hi havia la Bet. Havia estat tan de sort... Sense ella no hauria sobreviscut, ella era la meva família, ella m'empenyia a sortir al carrer, a cercar clients, a empaitar alguna noia, a muntar el despatx..., en resum, a deixar els pares en les seves mans, que ella se'n cuidaria. Hi ha gent amb circunstàncies similars a la meva que els he sentit com diuen: és que havia de cuidar-me de la meva germana, és que havia de cuidar-me dels pares... No era el meu cas. Jo em cuidava dels pares molt menys que la Bet, i em cuidava de la Bet molt menys del que ella em cuidava a mi. Ens fèiem costat tots dos, sí, però jo no podia prescindir d'ella i ella em sembla que sí que podia prescindir de mi. La Bet era una persona que em donava pau, que em sabia fer desenfadar, que sabia tractar-me. Però ja ho he explicat en un altre indret, o sigui que no cal que hi torni. Perquè m'emociono i em fa vergonya emocionar-me.

Un altre motiu del fadrinatge recalcitrant, hi torno, era que no m'ha agradat mai gaire sortir a conèixer gent nova, perquè m'estimo més..., o només suporto, més ben dit, les coneixences naturals, amb tranquil·litat i temps per davant, odio les presentacions de circumstàncies, no aguanto gaire estona les converses amb desconeguts, ni la tensió aquella d'haver d'encertar a la primera amb el que dius o fas, perquè si no, què pensaran... Tampoc m'agraden les festes, i encara menys les discoteques, els envelats i els concerts en directe. Ni el ball. De plans extraordinaris, si en voleu dir així, només m'agrada el cine o bé una música molt suau i sense lletra intel·ligible com a fons de conversa, per acompanyar els llargs silencis entre glop i glop, record i record, confidència i confidència. Anar al circ també m'agradava, també quan ja era un bordegàs, però ara em fa pena. I anar a veure les motos, això encara sí. I és clar que de tant en tant coneixes gent nova que t'acaba agradant i de vegades fins i tot tu els acabes agradant a ells, però jo sóc lent en el procés d'adaptació i tinc sempre molt poc èxit inicial.

També -continuo explicant les raons de la solteria- hi havia el fet de tenir una feina que m'agradava i m'omplia moltes hores, una satisfacció assolida després d'anys i panys de lluita, de treballar fent de tot per comprar temps... per poder rumiar eslògans, lemes i campanyes. Sí, finalment havia aconseguit ser creatiu de publicitat, treballar pel meu compte, tenir uns quants clients bons i viure d'allò! I ser creatiu demana molta independència. Els horaris de les filles de Mnemòsine són tan estranys...

Hi havia el fet, doncs, de sentir-me més o menys feliç amb el que tenia, de no necessitar canviar per canviar, de no caldre'm fugir endavant -de què hauria d'haver fugit? I, sobretot, molts cops em deia que quan aparegués la dona de la meva vida, si finalment apareixia, ja la sabria descobrir, que no hi guanyaria re anant a buscar-la perquè segurament m'equivocaria -jo m'equivoco sovint quan prenc la iniciativa, m'atabalo.

Bé, tot això, totes aquestes raons reals i imaginàries -n'hi ha que són un pèl excèntriques, ho reconec- van fer que passés el temps sense preocupar-me pel meu futur familiar. Quan vaig arribar als trenta anys sí que vaig dir-me molt seriosament -pots comptar- que potser em convindria fer alguna cosa, però no vaig saber el què i els bons propòsits es van quedar en l'aire.

Què voleu que hi faci, en aquest punt era providencialista, providencialista fins més enllà de la raó. Em deien: com vols pescar ningú si no et bellugues? I jo allà amb una canya sense esquer, quiet com una estàtua, esperant un miracle sense demanar-ne cap. Perquè era això: si hi ha miracle, fantàstic. Si no, tant se me'n dóna -llavors m'ho semblava.

Perquè sí, un dia se'm va aparèixer l'àngel. Va ser una cosa similar a la de la pel·lícula "Finding Neverland", si l'heu vista sabreu què vull dir. Ens vam conèixer al parc. Primer vaig veure les dues nenes. No ho sé, suposo que devien estar avorrides i van venir a veure de prop la bestiola solitària. Van acostar-se a saludar-me! Ho veieu per què dic que sóc un home de sort? Què devien veure en aquell personatge estrany i sol, barbut, mig calb, que llegia el diari? Jo anava polidet, eh?, això sí, que sempre m'he dutxat i m'he netejat les sabates i les ungles i m'he posat colònia cada dia. Què hi devien veure? No ho sé. L'àngel em va dir després que no era el primer dia que m'havien vist, ni ella ni les nenes, però que ni ella ni -li sembla- les nenes no s'hi havien fixat fins aquell dia, el 30 d'octubre del 1993.

Aquell dia, al parc, aixeco la vista del diari i tot d'un plegat, veig una nena preciosa d'uns quatre anys al davant, i una altra nena de sis o set anys uns metres més enrere, també una princesa, i la primera nena diu tot d'un plegat:

-Hola.

I jo:

-Hooolaaa!

Direu: quina bestiesa. Però el fet és que, tal com jo ho interpreto, vaig estar de sort, perquè el meu "hola!" de sorpresa, i suposo que el somriure que el va acompanyar, va caure bé a la nena. La veritat és que vaig contestar d'esma, però just aquell dia -era el dia assenyalat per la providència- em va sortir una cosa simpàtica i expressiva. I l'altra princesa que diu: "Txell, no molestis." I jo anava a protestar, a dir: "Si no molesta"...

En un segon més, va aparèixer l'àngel. Els cabells, un entremig entre ros fosc i terrós, li arriben fins als muscles, solts, prims. Cara simètrica, nas proporcionat, rodonet a la punta, ulls brillants i grisos, francs i alhora discrets -la mirada és neta i després fuig. Boca allargada, llavis normals, sense afegits. Cap operació, sens dubte. Gairebé ni rastre de pintura, suposo que perquè és dissabte, però la veritat és que a primer cop d'ull sembla que no en necessita, potser una lleu pinzellada a les galtes serioses que alhora s'esforcen sense aconseguir-ho per no ser rialleres...

L'examen va durar, com diu ara el senyor Google, 0,13 segons. Només li havia vist la cara.

Es creuen les mirades, somric, somriu discreta, li somriuen només una mica els llavis i els ulls, uns ulls que cauen tot seguit, seductors sense malícia. I dic a la segona nena:

-Hola, bon dia.

No puc parar de somriure. No és un posat, no és una estratègia. I continuo:

-A veure, la teva germana és la Txell. I tu?

-Pam.

Vaig tornar a estar de sort. Suposo que em van lluir els ulls i vaig alçar encara més les galtes, perquè els noms, Pam i Txell, em van agradar tots dos, i jo no puc dissimular gens, davant els nens, ni les emocions més menudes. Elles van notar que m'havia agradat saber com es deien. I és que, noms a banda, eren dues nenes delicioses, tan boniques, tan ben ensenyades, tan...

-I tu?

La pregunta és de la Txell. Tot això ho explico ara així i dura molt, però van ser segons, perquè mentre jo demanava el nom a la Pam i la Txell em demanava el meu, alhora m'aixecava per saludar la seva mare. I es van tornar a creuar les mirades i els somriures, tot i que el seu somriure era més contingut que el meu. I mira que jo sóc tímid, però ella, almenys aquell dia...

-Hola.

-Hola. Té unes filles encantadores. Txell, em dic Lluís.

-Gràcies, és molt amable. L'han molestat?

-No, ni parlar-ne. Al contrari...

-Bé, gràcies, doncs...

Uns segons de silenci.

-Nenes, hem de marxar. Adéu, eh?, passi-ho bé.

-Adéu, adéu.

Obro la mà, quieta, els dits estesos de cara a elles, per saludar. La Pam fa igual. La Txell encara fa com els nens petits, sacseja la mà. Li faig jo també adéu amb la mà. L'àngel -encara no en sé el nom- s'acomiada amb mirada breu d'ulls clars metal·litzats. Se'n van. Em quedo mirant l'infinit. Gairebé em cau la bava. Estic tan desconcertat...

A l'àngel no li agrada gens que expliqui aquestes coses ni que parli d'aquesta manera d'ella, però suposo que no llegirà això, perquè jo aquí escric completament d'incògnit. Déu nos en guard que algú de la família sabés que parlo d'elles a gent desconeguda. No m'ho perdonarien mai... O m'ho perdonarien, perquè m'ho perdonen tot, però jo no que no m'ho perdonaria, perquè sé que els donaria un disgust.

Allò va ser el primer dia, així, tan senzill. Però el dissabte següent ja les esperava. Bé, no les esperava, exactament, perquè l'estratègia -quina estratègia?, si jo..., jo no tenia estratègia- era no esperar re, però llegia i aixecava el cap i tornava a llegir i mirava de reüll contínuament, i en una hora no vaig passar ni la pàgina 3 del diari perquè no aconseguia la mínima concentració, i alguna cosa em deia que allò no m'havia passat mai i que potser seria millor marxar i oblidar-ho tot, que les meves neurosis m'havien portat a somiar una cosa absurda, i no havia somiat re, la veritat, però... d'alguna manera suposo que esperava que tornessin a aparèixer, sense atrevir-me a acabar de formular per dins el desig.

Era una situació positivament insensata. No havia anat més enllà d'aquest pseudopensament, d'aquest flaix, d'un desig interromput. I m'adonava que era una idea absurda, però alhora aquelles nenes precioses i aquella noia somrient i de mirada franca i fugissera m'havien..., no m'havien re. Era incoherent, desenraonat i il·lògic. Em deia cada minut que havia de d
eixar de mirar de reüll, que havia de marxar i oblidar-me d'aquella noia i de les dues nenes.

I de sobte van aparèixer, i em va fer un salt el cor, i era el dissabte 6 de novembre del 93, a quarts de dotze del matí, i jo estava assegut exactament al mateix banc que la setmana anterior, i les dues nenes van fer cara d'alegria sincera, i jo vaig fer veure que no les havia vistes de bon començament i que estava capficat en el diari que tenia a les mans, i que només me n'havia adonat quan ja les tenia al davant, i llavors vaig aixecar els ulls, i vaig veure la Txell, que encara panteixava perquè es veu que havia fet l'últim tram corrents, i al darrere la Pam, també enrojolada, un xic escabellades totes dues, delicioses. Anaven molt ben arreglades i conjuntades, sense re més al cap que els seus cabells llargs i només uns minúsculs ornaments en unes orelles perfectes. I jo vaig saber encetar el somriure més bo sense proposar-m'ho, em va sortir sol. I ja era la segona vegada en poc temps que em sortia un somriure natural, sense propòsit previ. Puc jurar que en totes les cabòries anteriors no m'havia passat pel cap el que jo faria si venien, perquè rebutjava els flaixos que se m'acudien com si fossin idioteses, i convé fer cabal que això mateix ja no era normal en mi, tan calculador i tan tocat i posat normalment per a les relacions socials. Però és clar, no hi pensava perquè tot plegat era com un somni.

Amb els nens, ja ho he dit, i sobretot si no hi ha adults a prop, estic sempre més relaxat. Però en aquest cas sabia que també apareixeria de seguida l'adulta, com així va ser, o més ben dit l'àngel, i jo continuava somrient i ella ja somreia abans i tot de veure'ns i el seu somriure va ser com una ruixada d'essències del paradís, i ja em perdonareu l'expressió tan mel·liflua i tan beneita.

No, no us vull explicar com van ser els primers passos d'aquella relació ni com va anar tot. Seria massa llarg i a més no em creuríeu, perquè si ho mires fredament sembla que no pugui ser i... a més a més no pot ser, és impossible, és massa íntim. Només us dic, perquè ja ho sabeu, que la Gena, un diminutiu inventat d'Eugènia, era una dona rica, que s'havia quedat vídua feia més de quatre anys, quan esperava la Txell, que el seu marit, el Joan, l'estimava, segons diu, però alhora li feia el salt de tant en tant i ella ho havia descobert feia poc i ell es va excusar dient-li que era feble, però abans que pogués prendre cap decisió un matí se'l va trobar mort al llit d'un atac de cor sobtat, segons sembla, tot i que un dia el Narcís, el pare de la Gena -i ja sé que no és una font fiable, poseu-ho entre parèntesis-, em va explicar que sobtat, sobtat, no exactament, perquè el pobre Joan -és la Gena que sempre li diu pobre, no pas el Narcís- menava una vida tan bèstia, tan doble, que el mínim que li podia passar era un infart, amb el munt de porqueries que es fotia, amb perdó per l'expressió. I la Gena ja s'havia plantejat d'enviar-lo a porgar fum, com deia el seu pare. En fi, que el noi, el Joan, era un bon partit, i guapo i tot això, però esbojarrat, i no arribava ni als talons de la Gena...

És clar que ara que hi penso, jo..., els talons..., ehem. Bé, deixem-ho córrer. La Gena m'ha demostrat tants cops, en els gairebé set anys que fa que vivim junts, que m'estima malgrat tots els malgrats que em pugui trobar, que ja no em ve d'aquí el que la gent pensi. Jo ho tinc molt clar, que no em vaig casar amb la Gena pels calés. Ni els he tocat ni els penso tocar. De vegades ella em pregunta què fa amb això o amb allò altre, coses del patrimoni familiar, i les meves respostes han estat sempre les mateixes: què diu el teu pare, què diu la teva mare. I jo: doncs, em sembla bé, em sembla fantàstic. O: perdona, però jo no hi entenc. I així sempre, invariablement.

La Gena és tan bona dona i creu tant en mi que em va demanar -ella!- que féssim un altre fill. Un fill o una filla, li era igual. I el vam buscar i ens va costar, però finalment ens en vam sortir. Quan va venir ja érem grandets tots dos, ella trenta-nou i jo quaranta-cinc. Però va sortir perfecte, i era el meu primer fill -almenys que jo sàpiga, ningú me m'ha dit re..., ho dic de broma. I també va ser el primer fill mascle de la Gena, i estava d'allò més contenta perquè deia que en realitat era el que volia. I la Pam i la Txell estaven tan encantades que fins i tot vam anar per fer-ne un altre, però ja no ens va sortir.

I ja us ho he explicat tot. El final? No hi ha cap final, encara hi som. Si algú volia una fi trista o tràgica, se l'haurà de pintar a l'oli, perquè de moment no en fa la pinta. Les coses funcionen la mar de bé. Abans ja ho deia, que jo no ho havia buscat, que hi havia gent que se'n reia i que tothom m'avisava que d'aquella manera no aconseguiria re. I ara l'experiència ha reblat encara més el clau. Tinc una xamba que no me la mereixo.

El problema, doncs, és que després d'aquesta història no hi haurà qui em faci oblidar les meves teories sobre la providència i sobre la bona sort de qui sap esperar. Tanmateix, cal tenir en compte que una peça clau d'aquell saber esperar era no esperar re, deixar-se dur. I això ja no és tan fàcil d'acceptar. Ho dic per si hi ha algú que vulgui provar de posar en pràctica la teoria. Cal fer abans una mena de curset personalitzat de zen. Tot i que jo no en vaig fer cap, ni ganes.

Comentaris

  • Trobar[Ofensiu]
    kukisu | 03-02-2006

    M'agrada molt com escrius, perquè em sembla que ets una persona molt sincera i sensible, que ens fas gaudir amb els teus relats.
    En aquesta ocasió es confirma allò que l'amor no es busca sinó que es troba.
    Enhorabona i continua escrivint!

  • Molt bé[Ofensiu]
    NEULA | 12-11-2005

    Respira tendresa i sinceritat, com l'anterior de la Bet. De tant en tant s'agraeix una història de bondat i felicitat, que vols que et digui!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

288 Comentaris

128750 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com