Cercador
Seixanta-sis mirades d'odi
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Havia nascut el 66.
Havia vist l'home arribar a la lluna el 69 i el seu cervell va començar a invertir-se llunàticament sense avisar ni ser notat pels progenitors.
El 72 havia entès que matar formava part de la vida en veure films al televisor en blanc i negre -gens recomanables per a desenvolupar un tarannà amorós i plàcid- en comptes de fer nones.
L'assassí en potència s'havia forjat.
En Tòfur Majorcum semblava un bon home, tímid, treballador a la tintoreria.
Mig poble era la seva clientela.
Perquè l'altre mig els havia matat.
Sí: res més fàcil. El seu cervell començava a comptar i quan arribava a 66 (tot un repte) vegades que algú li hagués dut alguna cosa a rentar pensava l'any d'inici de la seva vida i que tocava acabar-ne alguna altra. Assassinava l'infeliç (que no havia clissat les 66 mirades d'odi) a cops de planxa d'acer inoxidable, l'embolicava amb la roba neta i el llençava a la banyera al pis de dalt on les Marylines nedaven sempre afamades (les seves piranya-mascotes).
Ningú mai no va sospitar perquè les intel·ligències vilatanes no donaven per a més.
I el dia que la bella policia Irene Why va esbrinar-ho tot no va poder-hi fer res, perquè no li havia dut roba a rentar. En Tòfur va intentar violar-la (per variar). Ella va aprofitar l'embranzida per passar una bona estona i tot seguit, forçuda, el va aixecar enlaire i el va tirar a la banyera.
Les Marylines, un cop atipades, van fer totes alhora un rot de pena. Qui les mantindria, ara?
Irene Why hagués pogut respondre amb un Because, però les piranyes no sabien anglès.
****Mena: estic com una cabra!
Havia vist l'home arribar a la lluna el 69 i el seu cervell va començar a invertir-se llunàticament sense avisar ni ser notat pels progenitors.
El 72 havia entès que matar formava part de la vida en veure films al televisor en blanc i negre -gens recomanables per a desenvolupar un tarannà amorós i plàcid- en comptes de fer nones.
L'assassí en potència s'havia forjat.
En Tòfur Majorcum semblava un bon home, tímid, treballador a la tintoreria.
Mig poble era la seva clientela.
Perquè l'altre mig els havia matat.
Sí: res més fàcil. El seu cervell començava a comptar i quan arribava a 66 (tot un repte) vegades que algú li hagués dut alguna cosa a rentar pensava l'any d'inici de la seva vida i que tocava acabar-ne alguna altra. Assassinava l'infeliç (que no havia clissat les 66 mirades d'odi) a cops de planxa d'acer inoxidable, l'embolicava amb la roba neta i el llençava a la banyera al pis de dalt on les Marylines nedaven sempre afamades (les seves piranya-mascotes).
Ningú mai no va sospitar perquè les intel·ligències vilatanes no donaven per a més.
I el dia que la bella policia Irene Why va esbrinar-ho tot no va poder-hi fer res, perquè no li havia dut roba a rentar. En Tòfur va intentar violar-la (per variar). Ella va aprofitar l'embranzida per passar una bona estona i tot seguit, forçuda, el va aixecar enlaire i el va tirar a la banyera.
Les Marylines, un cop atipades, van fer totes alhora un rot de pena. Qui les mantindria, ara?
Irene Why hagués pogut respondre amb un Because, però les piranyes no sabien anglès.
****Mena: estic com una cabra!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435817 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com