seixanta-cinc menys deu (o quinze)

La Nanda es va llevar a les sis i sis, com sovintejava. S'aqueferava de seguida, per no pensar. Es posava roba tronada sobrada que algú li havia donat de tercera mà i dins una bossa d'hipermercat. L'uniforme de feina, com ella batejava aquella indumentària prou esperpèntica. I què, afegia.

Tothom encara dormia o no existia. I ella escombrant l'entrada, la vorera i el tros de carrer de forma generosa, arribant, com qui no vol la cosa, a dues cases més avall. I tres. I quatre.

Cantussejava quelcom inintel·ligible i repetitiu. Els cabells ressecs de la dona de seixanta-cinc anys voleiaven amb un ventet més aviat fred: encara la feien més estrafolària. I què.

Mentre es dedicava a aquella acció almenys no buscaria tres peus al gat, que tenint set vides era de bojos. De fet, l'animal se li havia mort la setmana anterior...i ella cantant...i cantant mentre el colgava al costat d'un excessiu feix de deixalles al costat d'un teix en un espai natural corromput. Sentia la queixa d'aquell indret. La Nanda des de petita que havia abraçat el tronc d'aquell arbre primitiu que no podia trasplantar...i més cantarella.

La Nanda més que dormir, dormitava. Allò li feia perdre energia. Per això mirava de cantar, per retenir la que tenia.

Abocava aigua sabonosa d'una galleda quan els paviments estaven enllestits. Ho feia amb les mans, repartint-la. Li venia un jugar amb onades minses que creava en un gibrell, tota ella a dins, feia qui-sap-lo. Aigua tèbia, una cuina fosca, hivern, divendres.

Aquella matinada havia gelat. La Fernanda no va poder evitar, però, el despertar-ja-despert de les sis i sis. S'engiponaria alguna peça més al damunt, i a bellugar-se. Ja taral·lejava.

I no es podria dir si va ser el terra lliscós o una taca de margarina o tot plegat que la dona va caure a terra tan llarga com era.

La sang va començar a lluir i a expandir-se. La dona va cridar una bona estona. La gent tenia l'oïda atrofiada?. L'embat de la quietud imposada la menjava. I així, mentre esperava, uns records masegaires, macadures a l'ànima, s'exhibien, fantasmalment i agosarats.

La Nanda i trenta convidats a taula cada Nit de Nadal. Germans i germanes, cunyat i cunyada, nebodets. Desviure's per obsequiar-los amb el menjador exquisidament decorat, teca grassa, de suprema qualitat excel·lentment cuinada i regals per a tothom. Allò va durar uns bons quants anys. Sentia benestar amb els preparatius i per l'encontre. Fins que se li va fer feixuc, les persones duien més persones i ella es feia gran, s'atabalava. Deixar de dedicar-s'hi, fi dels Nadals a ca la Nanda, i ser mal vista i enquistar-se-li.

La Nanda, vídua als trenta, i ja en tenia seixanta-cinc.

Aviat algú de cinc habitacles cap a la dreta aixecaria persiana i la veuria?

La Desi, la Dèria, perquè era de pinyó fix, per això li havien escurçat, quedant-se amb les primeres síl·labes del nom de la única filla. Tossuda, emprenedora, valenta. Viatjava tant! En unes mitges vacances va perdre un braç, surfejant. La Desi encara va ser capaç d'hostiar el tauró amb una fusta de deriva que gens casualment surava per allà mateix. La Desi va superar el que comportava un membre amputat. Després, aquell accident d'avió i l'estar en coma tres mesos eterns. Quines forces malignes actuaven? Però ella era positiva: estava viva. Més tard aquell atac terrorista, temps convulsos, i perdre un ull en el tiroteig. I la Desi no volia almoina: seguia traslladant-se i treballant. Havia acabat vivint al Tibet, en un ambient destibat, pau i acceptació, escrivint llibres d'autoajuda. Feia sis anys que era morta, un atac de cor fulminant. La Nanda necessitava un mantra potent que ajudés i suavitzés, com aquelles belles flors d'alta muntanya, de coloració pastel, al voltant de la tomba de la filla.

Començava a desvariejar, la dona. La bassa vermell fosc s'ampliava. Se li congelaven els peus.

I, de cop, de cop va esclafir a riure. La tia àvia Nància, la malagradosa Venància, que l'havia cuidada sempre, que li havia promès part de l'herència quan l'anava a veure els diumenges a la tarda i li feia les persianes i els vidres. La vella, de pell rebregada com una pansa margotejaire, no va complir. Als darrers temps, allitada i degenerant, quan la soferta Nanda la visitava i feinejava perquè el cor li ho demanava, la vella miserable es desprenia d'objectes que li oferia com a regal. La Nanda aguantava.

Prou, tieta! Què s'ha cregut? Que sóc un recollidor? No vull l'escombra estaranyinadora!

L'altra encara es va ofendre. De desagraïts n'estan tots els inferns farcits! I va fer el traspàs amb una ganyota perversa. I la Narda amb aquell record nefast, que se li floria i ja n'hi havia prou.

Sant Josep, aquella escultura grossa com un androide antediluvià, hahahaha, em sent, tieta? Em feia basarda. I què si era una icona pispada per un cosí capellà mort per causes que al burdell no explicarien? No explicitarien! La tenia allà al costat del llit, la figura de fusta policromada, amb aquell bastó on hi penjava la bata d'anar a dormir, llastimosa i d'estil britànic. I amb corc de dos lustres.

Si el pare ni biològic sinó de consens pseudoespiritual de Crist segur que n'estava fart de tenir el paper cuer en el fet de la cocepció! Au, li canvio la vara per l'esteranyinador. Amb el pal extensible, tant tant que arriba al cel, ha travessat el sostre, puja cap a la lluna i li furga els cràters que podrien ser corc astral que supura mals còsmics...s'escandalitza, tieta!?

La Nanda va despertar en un hospital de mida mitjana on el menú era pseudopastilleig.

El comptagotes podria afegir-se a un ritme de melodia de bressol?

Amb els ulls tancats, mig somreia.

La Nanda, aleshores, va viatjar regressivament al carrer, novament. Hi caminava, refulgent tota ella, recuperant un fluir d'antany. La serralleria, buida i amb uns sons esllangits perllongant-se des d'on? La llar de la cantonada, emmusteïda, cremada, el suïcidi d'una amiga que es va trastocar, el pati del darrere fumat com un salmó gegant, una magnífica marquesa foradada ultrapassant el mur que donava al carreró: passar de l'inert a l'incert. Can Màrius, farcit d'okupes maleducats que arreplegaven electricitat fent trampa i que havien esbotzat els mobles i espraiat les parets amb dibuixos obscens i que esguardaven descaradament, desafiadorament. La botiga de queviures de la Clotilde, deserta de productes i clients...on eren els tambors plens de pòlvores de rentar roba per a guardar joguines tot aprofitant-los? Ca les Pines, dues germanes longeves, encorbades, missaires, vestides més llòbregament que potser elles mateixes, amb mantellines de dos-cents anys...I l'Ismael, que anava als nacionals, tan guapo. I ella tan vergonyosa. Vint-i-set passes entre casa d'ella i d'ell. Comptagotes...

La Nanda va recuperar-se. Calia fugir d'una altra manera.





Tot això m'ho va contar, ella mateixa, un dia mentre preníem una infusió de cinc herbes. Jo fumava, sentia una sana enveja, i vaig haver de liar una altra cigarreta. La Nanda s'havia fet molt amiga meva i jo, estranya i solitària, li ho agraïa. Desitjava, al meu torn, conèixer algú com el Nando, el meu germà actor alternatiu i activista, assidu als cafès i a les ermites, jubilat, que havia coincidit amb aquella dona meravellosa passejant pel terrat de l'hospital, cosa prohibida, una nit em què la lluna es gronxava mentre capdellava núvols esfilagarsats, ben enriolada. No, la Nanda va constatar que no mostrava cap toc vellutat als cràters. Sant Josep havia tornat a ser Sant Josep, que l'ofici de desenteranyinador còsmic no li pertocava, ni que una dona delirant li atorgués, compassiva i efervescent...

La Nanda i en Nando. Quina naïf coincidència! Ella tenia seixanta-cinc anys? Ningú ho diria. Se la veia pletòrica: potser eren cinquanta o cinquanta-cinc ni mal portats. L'existència i els canvis que depara. La vaig abraçar, contenta, i que seguís fent l'amor cada dia, en tots els sentits.