Seguim la lluita?

Ara que ets adult,
t'adones què la vida no és tant facil,
que tot allò que et semblava un joc,
passa a ser un rol.
Sense summergir-te en el món del rol,
del què a penes tinc gaire coneixença.

Et sents un màniqui d'aquesta societat,
que ens oprimeix,
que no ens deixa ser com nosaltres volem,
que vol què seguim les seves pròpies directives,
i què no vol que arribem a pensar.
Per tot això i més, et sents inútil.

Cada dia amb la mateixa rutina,
al mateix tren,
amb les mateixes persones,
a les qui, moltes vegades, a penes coneixes.

Al vagó, entre Fermin i Feliu,
em poso a pensar,
i m'adono que no vull ser com elles.
Que jo, vull viure fora de la rutina,
sentir-me lliure.
Com l'ocell que tots portem dintre,
vull volar i fer món,
sentir com deixo enrera tots els patrons.

Però al final t'adones, que això és una utòpia,
perque tard o d'hora et canses de lluitar,
tires la tovallola, que diuen alguns.
Per acabar seguint a la societat.