Segones Oportunitats.

El missatge el va espavilar, obligant-lo a empassar-se l'orgull ferit. Li costava superar el ridícul. En una setmana no va sortir de casa, ni va trepitjar la facultat.
Tot i això, aquell matí es va decidir a connectar el mòbil. En contra del que temia, la bústia no estava plena de comentaris burletes. El cor li va donar un tomb al veure el número de la Tània. Va necessitar un parell de cigarretes abans de llegir-lo.
«T'espero a les sis, a l'andana de Fontana. Sigues puntual».
No disposaria d'una nova oportunitat. La Tània no en donava.

«Ho veus carallot, no hi ha per tant. Tothom pot tenir un mal dia», es va dir per tranquil·litzar-se. Però el record d'aquella primera cita el torbava: l'atordiment provocat pel cava, la trepitjada al vestit de nit, la Tània en roba interior davant de tots, .... la bufetada.

Va decidir fer en bicicleta el trajecte fins l'estació de metro, (patia d'ansietat en els transports públics).
Intentava pedalejar per la Diagonal sense presa.
«No és qüestió d'arribar tot suat», es repetia.
Es va aturar un moment en una llibreria. El temps just per regirar l'establiment fins trobar el nou llibre de l'autora preferida de la Tània.
Sortia satisfet preveient l'admiració en la cara de la jove, quan es va fixar en l'hora que marcava el rellotge.

Va arribar a Fontana traient el fetge per la boca, pagar a finestreta per agafar les escales sortejant la gent que s'esforçava en barrar-li el pas.
Baixava de dos en dos els últims esglaons quan la va veure, de peu, disposada a agafar el comboi que en aquells moments entrava pel túnel.
—Eh, Tània! —va cridar, agitant els braços.
Va aconseguir captar la seva atenció en el mateix instant en que perdia peu. Aquell cos desgavellat que tantes males passades li havia jugat, tornava a trair-lo. Mentre queia, va poder veure el pànic reflectit en el rostre de la noia.
—Això si que no m'ho esperava —encara va tenir temps de pensar, abans que el cap piqués contra la pedra i tot és fes fosc.