Segona iniciació

Deixava endur-me per la brisa suau que entrava des de aquella finestra rovellada i plena d'aranyes, mentre ell parlava sobre l'existència dels àngels.

Van portar el tallat descafeïnat de màquina i el seu cafè carregat de llet amb una bosseta de sacarina al costat.

L'observava. Era curiós.

Remenava el cafè després d'haver abocat tot la sacarina, amb una cullera menuda que semblava que es tenia que trencar per la meitat.

Remenava amb tanta delicadesa, i fent donar voltes a la cullereta en direcció dretana com ho fan unes agulles d'un rellotge mandroses i arrossegant-se lentament..

Feia veure que l'escoltava.

M'agradava observar-lo i veure com s'acostava la tassa de cafè a aquells diminuts llavis que semblaven porcellana .Aquells llavis tan rojos i delicats, que t'agradaria donar tan sols un petó per notar si tenen gust a cirera o no.

Va deixar de parlar i els seus ulls es van dirigir als meus.

Els seus eren inevitablement preciosos. Els meus no deixaven de mirar-lo.

Em va dedicar una mirada, d'aquelles que maten i em va recórrer un escalfred per tot el cos.

En aquell moment vaig comprendre que el passat podria tornar a néixer, sempre i quan els dos volguessin.