Seducció i empatia: Una il·lusió?

Res s'entén veritablement, fins que et succeix a tu.

Existeix una interminable llista de persones que s'omplen la boca de paraules manllevades respecte el tema. Pretenen, que allò que han estudiat o llegit en alguns llibres, probablement per les veus més doctes i respectables, serveixi per posar-se al lloc, a la pell, del qui els parla. En diuen: empatia, com ja coneixem; però, personalment, crec que són més entenedores les nostres expressions populars que he esmentat.
Potser se'm pot retreure, que són inexactes. Ara bé, són notablement més clares i comprensibles.

No qüestiono pas la validesa i la utilitat del terme amb un caire més científic.
En absolut. Tanmateix, sóc del parer que s'està emprant fins a la sacietat, en molts àmbits i en molts casos, malauradament, de manera incorrecta.
Val a dir, que considero les generalitzacions profundament injustes, i equiparables a l'estigmatització sistemàtica a la que alguns col·lectius sembla que hi tinguin especial predilecció. Perquè ens entenguem: hi tenen la mà trencada.

El de la docència és un cas -tot i que en podria citar molts d'altres- segons la meva opinió, paradigmàtic i alhora excepcional, en el sentit més disciplinari de l'expressió.

En aquest sector, hi conviuen plegades, les més lloables iniciatives i inquietuds (que són moltes i no mereixen que siguin menystingudes), però hi arrelen també, encara que costi d'acceptar de vegades, els qui podríem incloure en la categoria que he esmentat al principi: els que a força de pronunciar el mot "empatia", a tort i a dret, pretenen donar solidesa i rellevància a un discurs inconsitent i prediluvià.

Aquesta darrera apreciació és tristament constatable i evident.
Sortosament, es circumscriu a un tipus d'educadors i educadores, molt concrets i fàcilment detectables, que viatgen en paral·lel, respecte un sistema molt més precari al qual voldrien equiparar-s'hi només en aquells aspectes, paradoxalment, més crematístics quan se'ls concedeix, encara avui dia, una aura de complicitat i de distinció discriminatòries.


En qualsevol cas, és un afer delicat, sobre el qual, alguns dels implicats no volen concretar la seva postura. Fet totalment respectable, naturalment.
De fet, valoro com a més profitós no recrear-se en obvietats tàcites sinó és com a punt de partida per anar desgranant i fent aflorar situacions que són més urgents de solucionar. O, si més no, de convertir-les en públiques a tots els efectes.

Convé deixar ben clar, amb l'objectiu d'evitar malentesos, que podria haver il·lustrat la situació parlant, perfectament, de política o d'economia, no obstant això el camp de l'ensenyament, i no pas el de l'adocrinament, és un univers en el qual hi ha moltes àrees completament desconegudes i alhora és, i continuarà essent, un gresol extraordinari per a l'estudi de la nostra societat. És a dir, l'exemple, em sembla, plenament encertat.

Més encara, per al meu propòsit, penso que parlar de la dinàmica tutorial i docent, acadèmica en general, és indispensable. Tots, en algun moment de la nostra vida, encara que fos tangencialment, hi hem passat: com a mestres o com a alumnes, tant se val.

En una entrevista, entre uns pares i un professor per avaluar (quina paraula més freda!), i intentar trobar una estratègica pedagògica amable (quin eufemisme!) per reconduir un comportament, qualificat d'indòmit; els progenitors pregunten al professor si ell té, també, alguna filla. El mestre contesta que sí. Però molt més jove, replica la mare. Sí, contesta el tutor. I és un nen, oi? interpel·la el pare. Sí. Doncs, quan tingui l'edat de la nostra filla ho entendrà. Procuro entendre-ho ara. Els temps canvien. No és ni la nostra època, ni la seva, ni la dels nostres respectius fills i filles. Sí, cert.

Sí, és cert, de converses com aquestes, n'hi ha a milers, i estan dins de la total normalitat.
Sempre segueixen el mateix patró. Sembla com si conservar la identitat dins d'un context homogenitzador sigui una transgressió inconcebible: malvista.
No estic d'acord en que el millor, és que tothom tingui un perfil netament classificable i, sense gaire vacil·lacions, anar-nos desant en el calaix de la tranquil·litat.



En efecte, hi ha molts professionals, que conreen una excel·lent praxi (tot sigui dit), però, no obstant, gosen aconsellar i estendre sobre la taula, suggeriments sobre temes sobre els quals en tenen només un primer coneixement teòric, que després han nodrit de l'observació diària. Fins arribar al punt, que aquella persona, que potser li tenim tanta admiració i confiança, que aparentment pot transmetre als que l'envolten, la seguretat i la prudència d'aquell que ha viscut -en primera persona- una situació concreta.
Ara: compte; que no ens facin caure de nou en el parany de les obvietats, i ens facin passar garsa per perdiu, que el sentit comú encara no l'hem perdut del tot, i tots sabem que cada ésser humà és un univers singular i únic, amb el que això comporta d'extraordinari, i que allò que ha viscut, mai podrà ser entès amb la justa magnitud.

Potser algú serà capaç d'aproximar-se a unes coordenades relativament nuclears, amb molta voluntat i esforç però que ningú vulgui inventar la sopa d'all. Ni vivint una situació semblant podrà conèixer què experimentava aquella persona davant una vivència específica (no entrarem a considerar si aquesta era portadora d'una certa acritud o bé era agradable i plaent).

La qüestió és que, els qui juguen a aprenents de bruixot, sigui quin sigui l'àmbit, haurien de ser més savis en el sentit més humanístic de la paraula.
Així de senzill, i abstenir-se, en algunes ocasions d'encimbellar-se tot sols, al capdamunt d'una torre d'ivori, camuflada per una teoria incapaç de ser útil en l'educació, en economia o en política, que són els tres exemples que he citat d'esquitllentes, per bé que l'èmfasi ha recaigut en el primer dels casos.

Finalment, he de comentar breument, que, erròniament hom també tendeix a conduir aquest tipus de discussions cap un terreny d'una insolència, ara sí: intolerable.
Em refereixo, que sovint, quan es comenta la primera i elemental frase que he escrit, els més altius i, consegüentment, gens prudents ni savis, ens respondran que ells també ho han viscut, o han patit alguna cosa similar.
Vull creure, que la majoria dels que adopten aquesta actitud ho fan com un intent de complicitat i aproximació, amb un profund respecte cap a la singularitat de la vivència d'aquella persona.

Però el més important és que prevalgui la idea, que l'exercici de posar-se a la pell d'un altre, és voluntariós i summament complicat.

Aquells que es dediquen a enganxar etiquetes al front de les persones, són probablement -amb tot el decòrum- les primeres, que des de fa anys, s'estan omplint la boca amb la paraula empatia fins a desgastar-la i llevar-li el veritable significat: promoure el diàleg i la comprensió.
Són també, els que ens posarien a totes i a tots, sense excepcions, quatre o cinc tipus d'esquelles i atribuirien al seu soroll, l'únic caràcter per diferenciar-nos.

Una brutal insensatesa, sens dubte, que ens diluiria en el més gris dels anonimats acrítics i apàtics.
Naturalment això és el que hem d'evitar, la qual cosa, estic convençut que es pot aconseguir.

Finalment, un cop superficialment i amb tota la benevolència possible, he deixat ben clar que:
primer, el terme empatia, és cabdal, però s'ha d'utilitzar correctament, i sobretot se n'ha de voler ser, d'empàtic: amb la teoria que s'ha traslladat a una infinitat d'àmbits el que s'ha aconseguit és devaluar-ne el significat i convertir-lo amb una mena de glossa de distinció;

segon, les estratègies educatives actuals, només se salven per comptades excepcions d'una encomiable i sòlida voluntat de superació que procuren no trencar el corrent estigmatitzador que simplifica la realitat. Buscar un model senzill, per ententre quines són les connexions entre tots els factors implicats, ha de ser -tan sols- un punt de partida, una obvietat, que un cop superada, ha de cristal·litzar en fets tangibles, palpables, no en elucubracions magistrals;

i tercer, que posar-se en el lloc d'un altre, sembla que estigui a l'abast de tothom, quan és totalment el contrari. Per tant, la frase inicial és d'una obvietat tan aclaparadora, que podríem caure en el parany de no tenir-la en compte.

En resum, siguem prudents amb el que diem,
però agosarats i il·lusionats amb el que pensem,
que és, veritablement,
la manera més bella de seducció.