Secrets

Avui en Manel ha passat un mal dia a la feina, l'estrès de la crisi, la caiguda de la banca i de les hipoteques, etc. No obstant, tot això a en Manel no li preocupa, avui fa 10 anys que es va casar amb la Júlia, només té al cap com preparar-ho tot.
Un cop al seu pis de l'Eixample, en Manel s'hi posa de ple ja que falten dos hores per les 8:00 de la tarda, just quan la Júlia tanca la botiga que té al barri de gràcia.
Són les vuit i un quart de la tarda i el timbre sona.
-Riiiiing
-Júlia? - Pregunta eufòricament en Manel
-Si soc jo.
-Portes el sopar? Fas tard, com és? - Diu en Manel nerviós.
-Manel obrem, sisplau.
-Ai, si perdona!
La Júlia es troba la porta mig oberta, al entrar el primer instint que se li desperta és l'olfacte, és aquella olor no sabria com definir-ho però ella li diu olor a tardor.
De seguida, se li desperta el segon instint, és l'oïda. Sona Carla Bruni, és aquella cançó del seu viatge de noces a París.
Al entrar al passadís veu totes les fotos que s'han anat fent durant aquests deu anys i al arribar al menjador per fi veu en Manel, allà amb la taula parada i dos espelmes .
-Ostres Joan! No m'ho esperava, deu anys sense enredortar-te mai i avui... - A la Júlia se li omplen els ulls de llàgrimes, no pot acabar la frase, així que decideix llançar-se als braços d'en Manel - t'estimo molt, Manel!
-Jo també Júlia, va sopem.
El sopar se'l passen bevent, parlant del dia, de la feina, de les ganes que té en Manel de tindre fills i de les poques que en té al Júlia. A ben sopat surten fora a la terrassa, fa una nit magnífica, les estrelles i la lluna acompanyen perfectament.
-En tens? - Diu en Manel
-Sí - La Júlia treu una bosseta, una targeta de crèdit i tots dos es fiquen a ensumar la barana.
-Ostres, sembla el primer dia, ho recordes? Quan ens vam conèixer, jo treballava en aquell bar de Menorca, el que no entenc Júlia, és per que mai m'has parlat del teu passat, ni he vist cap fotografia teva i a la teva mare només la vaig conèixer al enterrament de ton pare .
- Bé, ja saps que no m'agrada parlar del meu passat, era com si fos un altre...
-Júlia fa 10 anys que estem casats, dotze que ens coneixem i tenim 40 i 41 anys...
-Tens raó, escoltem bé Manel, t'he d'explicar una cosa que no saps de mi... -la veu de la Júlia és tremolosa i la suor li cau fins aquell escot tant generós. - Abans de que ens coneguéssim... Bé, ten recordes d'aquell amic meu que es deia Jaume i que estàvem molt units?
-Si, me n'has parlat molt, però encara no l'he conegut mai, on vols anar a parar? Estàs insinuant que us veieu d'amagat?
-No, no! -la conversa canvia de to- el que intento dir-te Manel, és que jo i en Jaume - la Júlia agafa aire i tanca els ulls ben fort- som la mateixa persona, quan tenia 27 anys em vaig començar a operar per ser el que soc ara.
A en Manel li passa de tot pel cap, coincidències, anècdotes, excuses, però ara ho entén tot i res, tot aquell misteri i res dels últims dotze anys, està molt nerviós, cau exhaust en una cadira, massa alcohol, masses medicaments contra l'estrès, masses vegades ajupit a ensumar la barana aquella nit i per acabar un disgust massa gran.
Un soroll li fa aixecar el cap, és la Júlia o en Jaume ja no ho sap, estirada al terra, li raja la sang pel nas. La ràbia cap a ella i no haver-ho pogut fer ell mateix com ho desitjava, la tristor per avera-la perdut i l'amor que sentia, finalment els sentiments contradictoris li fan prendre una decisió.
-Hospital clínic, digui?
-Socors! un home s'acaba de tirar de dalt a baix al carrer l'Eixample!