Secrets al Vent

Un relat de: Emelkin

Es mirava al reflexe de la finestra i somreia inconscientment. No entenia perquè sempre algun ocell despistat s'estrellava contra el seu vidre. La mare sempre li deia que era per culpa del vent, que en aquell poble sempre bufa més fort, però ella mai s'ho va creure.
Sortia cada matí a esmorzar, prendre un cafè i llegir el diari al bar del costat i s'inspirava amb les cartes dels lectors. N'hi havia un que escrivia cada dia donant les gràcies al vent per haver trobat la seva estimada i explicant totes aquelles coses que la vida ens amaga per donar-nos l'immensa satisfacció del trobar-les. "Quina gran persona, la vida!" s'en reia. Quan acababa el café, tancava el diari i anava al parc a passejar. Sempre passava pels llocs més amagats i mirava sota els arbustos per si trobava aquelles coses que l'home del diari deia que estaven amagades. Quan acabava la búsqueda sense èxit, s'ajeia al banc i tornava a llegir-se la carta del dia per no pedre la il.lusió. Observava el que tenia al voltant: sempre hi havia gent passejant, els dos avis de sempre al banc del davant i aquell home que donava de menjar als ocells. Sempre se li acostava i, encara que no era molt parlador, l'home somreia i escoltava les explicacions que ella li donava sobre les cartes de l'home del diari. Es fascinava explicant totes les meravelles que havia llegit. "Tot el que amaga la vida, jo ho dic als meus ocells" sempre deia ell, i ella s'en reia. Es passaven llargues estones parlant. Algun dia, pensava, li diré que l'estimo.

Escrivia sempre aquelles cartes al diari i somreia inconscientment. No entenia perquè sempre algun batec despistat s'estrellava contra les seves frases. El cor sempre li deia que era culpa de l'amor, que en aquell poble sempre bufa més fort, i ell, indefens, s'ho va creure. Enviava aquelles cartes plenes d'esperança cap a la seva estimada. De bon matí, sortia, com sempre, a buscar-la. Comprava pinso per ocells, i anava al parc a esperar-la. Mentrestant, explicava secrets als ocells que venien a menjar sobre les coses que la vida amagava. Quan ella arribava, ell se li acostava per parlar i sempre acabaven parlant d'aquelles cartes que ell de nit escrivia. Se la mirava i pensava que mai la podria tindre al costat, ella sempre li deia que en poc temps marxaria a viure lluny amb aquell que estima. Ja no aguantava més i va decidir escriure l'última carta…


Havia arribat el dia, avui ella li diria a l'home dels ocells que l'estimava. Va somriure, més conscient que mai, quan un altre ocell es va estrellar contra la finestra. Va anar al bar i, prenent-se el cafè va començar a llegir aquella carta:

"Avui t'escric l'última carta, estimada, fujo, lluny, allí on em vas dir que aniries amb el teu estimat… no puc aguantar més, t'estimo en secret per vergonya a ensenyar-te la meva gelosia. Potser recordes aquell home del parc a qui sempre explicaves aquestes cartes, bé, doncs tampoc el veuras més. Si, la vida amaga moltes coses per regalar-nos la satisfacció de trobar-les, ara ja saps que tu eres aquella estimada que tan envejaves i jo ja mai més seré qui fins ara he estat. Et vull donar les gràcies per omplir-me el cor d'amor i el temps d'esperança, m'has fet feliç, però ara és l'hora de partir. Sempre havia pensat que sota els teus ulls trobaria la felicitat eterna, però no ha estat així… suposo que la vida no ens ho pot donar tot… Jo els hi explicava tot als meus ocells i els envejava perquè ells tenien ales i podien volar fins la teva finestra on cada matí somreies encara no se per què. M'en vaig, estimada, potser algun dia trobo ales per tornar…"

Va tancar el diari, va arrencar a plorar i va córrer fins a casa per obrir aquella finestra de bat a bat i somriure amb tota la rabia del món. Res no l'havia fet tan feliç com, per fi, descobrir el que la vida li havia amagat durant tot aquell temps. "Gràcies" va deixar anar al comprendre que tots tenim coses a descobrir, encara que pensem que la vida no ens ho pot donar… des d'aleshores, ella roman a la seva finestra explicant secrets als ocells i esperant que torni el seu estimat d'entre tot el que ens amaga la vida. Va ser llavors quan va tornar a pensar, quina gran persona, la vida, i va seguir llençant secrets al vent.

Comentaris

  • Un conte[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 30-04-2006 | Valoració: 10

    dolç, d'amor, des d'una peculiar i entranyable quotidianitat. L'enfocament, d'entrada, és original: la carta del diari. La carta que es repeteix i que sempre espera la protagonista. La carta que sempre envia, amb la fidelitat i constància d'alguna cosa profunda, molt profunda, i que a vegades tant ens costa de dir, l'enamorat que espera conversar amb la protagonista. Una relació realment curiosa: ella amb les cartes i ell amb ella sense que ella sospiti que és l'autor d'aquelles línies... Bé, no sé si m'he explicat, però descriure't l'argument precisament a tu pot semblar una mica absurd, ja que n'ets l'autor.

    L'única observació que et faig és que m'ha semblat una mica "tallat en sec" el moment en el qual encarriles el final: "Ja no aguantava més i va decidir escriure l'última carta…". Ja no aguantava més la situació? Per què pren aquesta decisió/solució i no una altra? No sé, m'ha semblat que m'hi faltava alguna coseta...

    La redacció és acurada i permet una lectura planera: és agradable de llegir.

    I ja no em queda més que donar-te les gràcies pel teu comentari! Dius que aquest any has guanyat el 3r premi. Jo, a la teva edat, encara no l'havia guanyat. O sigui que, així d'entrada, ja ho tens millor que jo (no per allò del "quin gran màrtir mor amb mi", sinò per la carrera literària, perquè escrivint com escrius demostres que gaudeixes fent-t'ho i aquest és el millor plaer que mai et reportarà la "carrera literària" [almenys això em van dir un dia...])

    Salutacions i encantat de llegir-te, company!

    Vicenç

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: