Sebastià, el llenyataire [Segon feix]

EN SEBASTIÀ està molt i molt neguitós. Estava assegut en una estança de l'alcaldia. En Gerard Rierol, el batlle, l'havia fet cridar. Què voldria? Entre uns i altres l'estaven atabalant massa. Ell que vivia tan i tan tranquil... Des que va portar l'anell i el mocador d'en Genís, el fill del batlle, l'havien inquietat els bandolers i ara... la Justícia! Ai, que patirem! Calla! Se senten veus. Entra un agutzil i li diu:

-Sebastià, ja pots passar. El senyor batlle t'espera.

En Sebastià s'aixecà, seguí l'agutzil i entrà al despatx del batlle.

-Seu, seu, Sebastià. Hem de parlar una mica.
-Vós direu, senyor batlle -digué en Sebastià sorprès de la seva pròpia serenitat.
-Tinc molt bones referències de tu. Et necessitem!
-A mi? Per què? Referències... Qui us les ha donades?
-En Genís, el meu fill.
-Així ja heu alliberat l'Honorat Vallhonrat? -preguntà, un xic alleugerit per la sort d'en Genís i un xic decebut de la Justícia.
-L'Honorat Vallhonrat no existeix.
-Però... si en Pep Maria "el Matiner" em...
-En Pep Maria... tampoc existeix.
-Què voleu de mi! Em voleu fer combregar amb rodes de molí? -replicà, un xic indignat, en Sebastià.
-Sebastià... Sebastià. De moment estàs traient a fora els teus sentiments. Així, així et vull, així et necessitem!
-Qui em necessita? Per què?
-Deixa'm parlar.
-Digueu... intentaré no tallar-vos més...
-Això espero. No sé per on començar... Intentaré anar per parts. De moment et diré que l'Honorat Vallhonrat no ha existit mai...
-Però!...
-Calla! Calla un moment i escolta. L'Honorat Vallhonrat és solament una contrasenya per enviar-nos missatges d'un cantó a l'altre. En Pep Maria "el Matiner" no és altre que el meu fill Genís. En Joanot Serraladallarga no és altre que el capità de la Guàrdia del Baró...
-El capità de la Guàrdia del Baró? -no es pogué estar d'interrompre en Sebastià-. El capità de la Guàrdia no és el salvatge d'en Primitiu Brutus...
-En Primitiu és l'actual capità de la Guàrdia del Baró. Un ser menyspreable i sanguinari. En Joan Serra, actualment Joanot Serraladallarga, era el capità fidel al desaparegut senyor Conrad del Bosch, Baró de la Roureda. En Genís, el meu fill, era un caporal molt jove...

El batlle, callà una estona. Feia esforços per recordar coses passades. En Sebastià respectà el seu silenci.

-Sebastià, perdona'm. Estava recordant fets de fa quinze anys...
-De quan va morir el nostre bon senyor, el Baró de la Roureda? -preguntà en Sebastià.
-Sí!... Això mateix!... El bon senyor baró va desaparèixer sobtadament... és a dir: ell, la seva esposa i els seus fills: Just, l'hereu, que llavors tenia cinc anys i el petit Delfí que no arribava als dos anys...
-Llavors va ser, quan arribà a la baronia, l'actual baró de la Roureda, el senyor Castor del Bosch, germà...
-Sí! Com pot ser que dues persones... dos germans siguin tan diferents... Resumint. Sebastià, el poble no va saber què va passar, però la cosa es pot dir de manera senzilla i planera. El bon Baró tenia una Guàrdia personal molt minsa; ell era una persona molt pacífica que vetllava pel seu poble.
-I tan, tan recordat per tots.
-En Castor del Bosch amb en Primitiu Brutus i els seus galifardeus van atropellar els quatre soldats que hi havia. En Joan Serra va ser donat per mort, en Genís aconseguí fugir amb el petit Delfí en braços...
-El petit Delfí! El petit Delfí deu ser... digueu-m'ho vós, Gerard, el petit Delfí és... és l'actual Lluís "el Mocs"?
-Sí, Sebastià. Ho és.
-O el que és el mateix... és... no... seria l'autèntic baró?
-No, Sebastià. L'autèntic baró... és viu. En Castor no es va atrevir a matar la seva família, i la té tancada en els calabossos del castell.
-Com ho heu sabut?
-Per en Pàmfil Sirvent.
-En Pàmfil Sirvent era un dels criats del senyor Baró?
-Sí senyor! En Pàmfil ha estat fins fa quatre dies treballant al castell.
-Però?... això vol dir que en Pàmfil?...
-No et precipitis, Sebastià. En Pàmfil sempre ha estat un criat lleial a l'autèntic senyor baró. En Pàmfil va ser dels pocs que en Castor del Bosch va conservar del personal del castell. En Pàmfil fins fa quatre dies es creia, com quasi tothom, que el senyor baró havia desaparegut.
-Perdoneu que us talli altra vegada, però no entenc res de res...
-Ja ho aniràs entenent. Ara escolta. En Pàmfil fins fa un parell de mesos no sabia que al soterrani hi havia presoners. Ho va saber de manera accidental un dia que en Primitiu li va manar de portar una safata de menjar, si és que menjar es podia dir del que portava...
-Tal com parleu, sembla que fa més de quatre dies que en Pàmfil sabia...
-Sebastià... deixa'm acabar! En Pàmfil, atemorit per en Primitiu, va complir l'encàrrec. Quan va veure les condicions en què estaven aquells presoners, que no va reconèixer, el cor li va fer mal. Des de llavors, sempre que podia, portava unes racions més completes...
-Pobre Pàmfil, se l'estava jugant, i jo, per un moment, he pensat malament d'ell.
-T'has precipitat, Sebastià. Deixa'm continuar... En Pàmfil seguia fent la seva bona obra sense fer soroll, el més discretament possible, fins que un dia...

--oOo--


Han passat quinze anys, en Sebastià recorda amb certa nostàlgia els seus anys treballant al bosc de bon matí fins a ben tard. Recorda quan va conèixer en Pep Maria... és a dir en Genís Rierol. Recorda com el batlle Gerard Rierol el va convèncer per a formar part de l'alliberació del senyor Baró. Recorda el bon Pàmfil que va ser la clau per aquesta alliberació.

Recorda... es recorda, a ell mateix, donant cops de destral a les tanques de l'entrada secreta del castell que els va facilitar en Pàmfil...

En Pàmfil!... si no fos per ell, el senyor Baró encara estaria tancat als calabossos del castell. Se la va jugar. I tant que se la va jugar! Per ell es va saber on es trobava l'entrada secreta -molt ben amagada, per cert.

En Pàmfil... en Pàmfil. Sort n'hi va haver, d'ell! Quan va arribar a reconèixer les persones que estaven tancades, va tenir la serenitat de no demostrar-ho. Va tenir la valentia de posar dins la gerra d'aigua en una bossa ben tancada un tinter i ploma per escriure i una nota que deia:

"Senyor Baró Conrad del Bosch, sóc el vostre fidel servidor Pàmfil Sirvent. No sé com, però buscaré la manera de salvar-vos. Em consta que hi havia una entrada secreta al castell. Si em poguéssiu fer saber la situació exacta, possiblement això facilitaria les coses. Sigueu prudents. No contesteu si no sóc jo el que us porti la safata del menjar. Confieu en mi."

En Sebastià segueix recordant... Com el senyor Baró va comentar més endavant, l'emoció que va tenir en rebre notícies esperançadores per part d'en Pàmfil, va ser indescriptible. "Estava altament esperançat..., però, al mateix temps, no em volia fer massa il·lusions. Què pot fer en Pàmfil?" -pensava-. "Què pot fer un humil criat?..."

Ja és ben veritat que no fa més qui pot sinó qui vol.

En Pàmfil es va confiar al seu amic i batlle Gerard Rierol i...


--oOo--


-Avi, avi -cridaven dos marrecs amb mocs fins a les orelles-. Avi perquè no enz ezpliquez la hiztòria del salvament del zenyor Baró?
-Deixeu l'avi tranquil -digué la Cristina, que venia corrents darrera els bessons-. Ara està descansant.
-Cristina, filla, deixa... deixa, ja els ho explico...
-Però, pare... si els ho heu contat un munt de vegades...
-Sí, és cert. I per això no puc canviar ni una paraula. És la història de sempre, però sempre la volen igual. Veritat, Lluís? Veritat, Delfí?...


--oOo--


Començat a finals de novembre de 2005
Acabat (precipitadament)
el dimarts 19 de juny de 2007

Revisat per MaGaMa
el dimarts 26 i el dijous 28 de juny de 2007