Sebastià, el llenyataire [Primer feix]

EN SEBASTIÀ anava recelós. Ell era un pobre llenyataire, al qual la nit havia sorprès. Tenia por de trobar-se en Joanot Serraladallarga, el bandoler. Sabia, li havien dit o almenys així ho volia creure, que en Joanot Serraladallarga només robava els rics; que als pobres més aviat els feia favors... Sí! Sí... en Joanot Serraladallarga... si és que el trobava... no li faria res...

La nit cada vegada era més fosca. A casa, la Ramona, la seva dona, l'estaria esperant per sopar; els seus fills, en Biel i la Cristina, ja serien al llit. En Sebastià intentava córrer el més possible sense fer soroll. El cor li feia mal de tant patiment. Ell no havia tingut mai por d'enfrontar-se amb el llop... però amb les persones... les males persones li feien més respecte. Faltava poc per acabar de travessar el bosc... Faltaven pocs metres, quan, del darrere d'un arbre, va sortir un home barbut amb un trabuc a la mà que, amb veu cavernosa, preguntà:

-On vas tan de pressa, Sebastià?
-Cap a casa, vaig tard. La dona i els fills m'esperen -contestà atemorit i sorprès que aquell bandoler sabés el seu nom.
-Doncs hauran d'esperar una bona estona.
-Què em voleu? Sóc pobre! Només tinc aquest vell carretó, aquesta vella destral... i... aquests quatre feixos de llenya.... No em feu res, us ho demano...
-No somiquis tant. No et penso fer res, però... a canvi, m'hauràs de fer un servei...
-Digueu, digueu el que voleu que faci -contestà, alleugerit, en Sebastià.
-Demà al matí, aniràs a veure el batlle...
-No sé pas si em voldrà rebre...
-I tant que ho farà! Aquí tens aquesta bossa. Si et rep, la hi dons personalment... i si no... digues que li facin a mans... Ja et buscarà!
-Què hi ha dins la bossa? -s'atreví a preguntar.
-Un mocador i un anell...
-Que els havia perdut el batlle?...
-Ha, ha, ha! No em facis riure, Sebastià. Són del seu fill Genís.
-I si em rep, què l'hi he de dir?
-Li dius... que si vol tornar a veure viu el seu fill, deixi lliure l'Honorat Vallhonrat.
-L'Honorat Vallhonrat? -preguntà, sorprès, en Sebastià-. L'Honorat Vallhonrat és membre de la vostra colla?
-Què et pensaves? Que era un lladre i prou?... Sebastià, tu vius a la lluna.
-I com sabeu el meu nom?
-Nosaltres ho sabem tot! No veus que ens hi va la pell...
-Però jo... si he de parlar amb el batlle, bé he de dir que us he vist.
-I què? On m'has vist? Al bosc. Ja ho saben que vivim per les muntanyes. I a més... jo sé qui ets tu, però tu no saps qui sóc jo.
-El famós Joanot Serraladallarga -digué en to adulador en Sebastià.
-Ha, ha, ha! No, no sóc en Joanot. Sóc el seu lloctinent Pep Maria "el Matiner". Tant me fa que sàpigues qui sóc. I ara ves. Vés-te'n a casa a sopar i demà no et descuidis d'anar a veure el batlle.

---o0o---

-Estàs ben segur que qui et va donar l'encàrrec era en Pep Maria "el Matiner"? -preguntà el batlle Gerard Rierol.
-La veritat... no ho sé. Ell em va dir que ho era... Jo, de primer, em pensava que era en Serraladallarga -contestà en Sebastià.
-Ben mirat, tant és! La qüestió és que he de deixar en llibertat l'Honorat Vallhonrat si vull tornar a veure el meu fill Genís.
-Gerard... jo, de vós, ho faria. Val més el vostre fill que un lladregot qualsevol.
-Sebastià, gràcies per la teva opinió, però... el meu deure és vetllar per la salut del poble, i el poble no es mereix tenir en llibertat un lladre encara que sia de poca volada.
-Veureu, jo crec que l'hauríeu de deixar anar. Ja el tornareu a agafar.
-Potser tens raó, Sebastià. Ho consultaré al ple de l'Ajuntament.
-Perdoneu que insisteixi -insistí amb vehemència en Sebastià-. Un fill és un fill. Un fill val més que...
-Prou, Sebastià! -el tallà, un xic irritat, el batlle-. Tu ja has complert. Ara deixa que els altres fem el que haguem de fer. No posis pals a les rodes de la justícia.
-Bé, però...
-Prou!

---o0o---

Havien passat tres dies. A en Sebastià, però, encara li tremolaven les cames i cada dia plegava més d'hora. Tenia por que la negror de la nit l'atrapés altra vegada.

De sobte, sentí una veu de tro.

-Sebastià! Què he de fer de tu? No has complert el meu encàrrec!
-Oh, senyor Pep Maria! No, no em feu res. On sou? Us sento però no us veig.
-Sóc aquí -digué "el Matiner" saltant des de la branca de l'arbre que en Sebastià tenia darrera.
-No em feu res! Jo... jo vaig donar l'encàrrec al senyor batlle. Si no ha deixat lliure l'Honorat..., jo... jo no en tinc la culpa.
-Ja ho sé, home, ja ho sé! No somiquis més. M'agrada veure't arronsat...
-No em doneu més ensurts. Acabaré patint del cor.
-Sebastià, ets un bon home. Tu hauries de ser dels nostres.
-Si, segons vós, sóc un bon home, ¿com voleu que sigui dels vostres? -digué amb un rampell de valentia.
-Mal llamp! Què ets penses que som, nosaltres? Bèsties? Monstres?... No, Sebastià. Nosaltres som homes que lluitem per la justícia!
-Però, precisament, la Justícia és la que us empaita -contestà, amb perplexitat, en Sebastià.
-La Justícia! -rigué irònicament en Pep Maria-. La Justícia... aquesta, només ho és de nom.
-No sé on voleu anar a parar.
-Sebastià, pensa una mica. Tens unes despeses que no et deixen aixecar el cap. Treballes, només, per a pagar impostos i malviure. Els teus fills... mira els teus fills. Què els espera en el futur?... El teu fill, com tu, es passarà tota la vida al bosc. La teva filla, amb una mica de sort, anirà a treballar al castell del Baró... i que Déu l'empari!
-Calleu, calleu! No pot ser tot tant negre! -exclamà, neguitós, en Sebastià.

De sobte, es sentí un tret, diversos udols i crits demanant auxili.

-Sembla que en Lluís "el Mocs" té problemes -digué en Pep-. Vaig a ajudar-lo.
-"El Mocs"? Quin malnom més estrany! Us acompanyo -digué en Sebastià agafant ben fort la destral.

Anaren en direcció als trets, udols i crits, i veieren un llop amb el cap destrossat, dos més udolant vers un arbre on hi havia un xicot enfilat que cridava auxili.

Els llops s'adonaren que tenien nova companyia i es dirigiren a ells. En Pep amatent disparà fent caure un dels atacants, va llençar el trabuc a terra i es disposava a atacar l'altre amb el seu ganivet, quan veié que en Sebastià li descarregava un precís cop de destral que va partir la fera per la meitat.

-Caram! Sebastià... No et creia capaç de fer una cosa així. I tu... i tu em tens por a mi o és que ho fas veure?
-Pep, davant el llop sé com he d'actuar jo, perquè sé com actuarà ell. Davant les persones, em sento incapaç de fer cap mal, però... sé que me'n poden fer a mi.
-Lluís, ja pots baixar de l'arbre.
-Ja baixaré quan em deixin de tremolar mans i cames. Gràcies, Pep... i gràcies a vós també..., Sebastià -contestà fent aspiracions per remuntar la candela que li lliscava nas avall.

En Sebastià va comprendre al moment el perquè del sobrenom de "Mocs" que li donaven a aquell xicot, que no tindria més de quinze o setze anys.

-Bé, Pep; si no vols res més, jo me'n vaig a casa -digué amb fermesa en Sebastià.

Havia comprés que la seva actuació li havia valgut l'admiració d'en Pep, i decidí tutejar-lo.

-No, Sebastià. Pots marxar. Però pensa el que t'he dit abans. Hauries de ser dels nostres.
-Sebastià, us estic molt agraït -digué, amb la veu una mica tremolosa, en Lluís després de baixar de l'arbre.
-No té cap importància. També ho has d'agrair a en Pep... i tu... tu també has fet la teva part.
-Sort he tingut de no errar el tret. Llavors els llops han reculat i he tingut temps de pujar a l'arbre. M'ha vingut ben just.

---o0o---

-D'on venies a aquestes hores? -preguntà "el Matiner" en quedar sols amb Lluís "el Mocs"-. Ja deuries estar descansant. Ho sap en Serraladallarga que no ets al campament?
-Vinc de veure la meva xicota...
-Què dius ara! Però si encara ets un mocós...
-I, a més a més, em cau la bava quan la miro. És la nina més bonica que he vist mai.
-I com és diu aquesta preciositat?
-Cristina.
-Llamps i trons! Però... no serà pas la filla d'en Sebastià!
-I tant, que ho és! Quin sogre que m'espera veritat?
-No saps on et fiques nano! I ella, la Cristina, què hi diu?
-Oh! Veureu, Pep. Ella encara no en sap res. Jo només me la miro de lluny quan surt de la casa a feinejar per fora.
-I que n'ets, de beneit!
-Oh! No us penseu pas... per la festa major del poble ens vam parlar...
-Ah, caram! Va ser llarga la conversa?
-No gaire... Jo em vaig limitar a demanar-li perdó perquè l'havia trepitjat... i ella, em va mirar, sols un moment, amb aquells ulls tan clars... Després em va fer una caiguda d'ulls que quasi em constipa amb el seu moviment de pestanyes...
-Si que l'hem feta bona! Vaja una conversa! Et devia quedar la gola seca de tan parlar!
-Hi ha mirades que valen més que mil paraules... -contestà, embadalit i aspirant el regalim que començava a caure.
-Amb tot això, encara no m'has dit si en Serralada...
-Sí, Pep, sí! En Joanot m'ha deixat anar al poble. Com que no em tenen fixat, m'ha dit que mirés d'assabentar-me d'alguna cosa. Que fiqués el nas per tot arreu...
-Allà on el fiquis... deixaràs senyal!...
-Pep, sempre us rieu de mi.
-Ja saps que et tinc en molta estima. El teu pare..., el teu pare era un home al qual jo li tenia molt de respecte -replicà amb nostàlgia en Pep-. Ara ric jo, però, ben aviat, seràs tu qui es riurà de nosaltres.


---o0o---





Aquest feix ja s'ha acabat!
Només queda un altre feix...
Animeu-vos!
És un xic menys feixuc!