Seattle Mirabel.la CAP I

Un relat de: Sonyes

Tot va començar en una nit humida i freda del mes de novembre. En el cel fosc i apagat destacava una rodona i groguenca lluna de reflexos daurats que il·luminava aquell bosc fantasmal. En els prats xiulaven els grills, se sentia el raucar de les granotes, el batre d'ales d'algun ocell nocturn que voltava alguna pressa a prop d'aquí . El vent fantasmal malenconiós feia moure amb violència les fràgils branques dels arbres com si fossin joguines.
De cop i volta, tot és va tornar en silenci, semblava que alguna cosa important anava a passar. En la llunyania d'aquell boscatge se sentien les fortes passes que s'anaven acostant cada cop més a prop, ja gairebé se sentia l'alè fort d'un home, robust, de cabells vermells com el foc, nas aguilenc, amb uns braços plens de cicatrius, una barba de dos dies, anava tot espellifat, malgirbat i brut. Portava alguna cosa al braç esquerre que sostenia amb poca traça com una nina de drap, de lo qual en sobresortien uns rissos pèl-rojos, i uns gemecs gelats indicaven que era una criatura de pocs mesos que s'amagava sota una manta de cotó.
L'home en qüestió no estava tranquil, s'aturava a descansar, cada poc temps, ja que les seves cames li feien figa degut al llarg esforç que havia de fer per aguantar-se dret. Al cap de poca estona ja no podia més, es va aturar en un esbarzer per reposar una estona, es va treure una ampolla d'aiguardent per fer passar la cremor de gola que sentia, mentre anava fent glops d'aquell beuratge, l'alcohol li anava regalimant barbeta avall, esquitxant-li la camisa, l'individu ja satisfet tanca l'ampolla, i es queda mirant fixament el cel, pensant en el seu futur i el de la criatura que portava en els seus braços. L'infant que feia estona que plorava desconsoladament va disminuir el plor, quedant-se profundament adormit, amb un somriure de satisfacció en els llavis. L'home se'l va quedar observant una estona, somrigué i sobre la seves fraccions dures va baixar una llàgrima salada, plena de remordiments i de por.
L'individu en qüestió s'anomenava Fred Sweaden, era un tipus que es feia amb gent poc recomanable dels barris baixos, es barallava contínuament amb la gent, i la policia ja el tenia fitxat. S'escapolia d'aquell indret perquè li havien arribat veus que el volien matar a sang freda, ell no se li acudia cap motiu per l'ho qual el volguessin assassinar. Havia tingut alguns embolics, però res de greu sempre fugia de la justícia, però no havia fet res de dolent aquell cop. Havia canviat molt des que va tenir la seva filla que era aquell infanto que dormia sospirant al seu costat. No estava gaire segur si se'n sortiria aquell cop, ja que els enemics tenien molts mitjans per trobar-lo, la seva vida ja no li importava tant com la de la seva filla, si li passés res a la petita mai s'ho podria perdonar.
- Però que faig que puc fer?- es preguntava en Fred- Fugir amb una criatura de pocs mesos que necessita aliment, i una llar segura. No es bo portar-la amunt i avall, amb aquest fred. I vés a saber amb quines circumstàncies la puc sotmetre Això no pot seguir així haig de prendre una decisió d'una vegada per totes, haig de pensar lo millor per la meva filla, tant se val l'ho que em facin a mi, només m'importa que la meva filla estigui sana i estalvia, haig d'assumir els errors del passat, i mirar endavant cap al futur- Pensava en Fred.
De cop i volta, en la llunyania, es van sentir una lladrucs de gossos, bordant amb molta fúria, que s'acostaven, i anaven acompanyants d'un parell d'homes amb cara de pocs amics i amb ganes de buscar brega.
En Fred tement per la vida de la seva filla, s'aixecà i corrent tant ràpid com va poder, anava avançant enmig d'aquell bosc solitari, buscant un amagatall. Mirà endavant i només veia clarianes, matolls, no veia rastre de cap vida humana, ell sabia que mostrar-se al descobert en una serena era perillós ja que tenia més risc a ser descobert, i que l'agafessin. Mirà la seva filla, que amb l'escalfor del seu cos no remugava, i estava tranquil·la, les seves galtes envermellides, i la càlida mirada que només pot fer sentir un infant van animar l'home a fer un sobresforç, per localitzar una casa on poder deixar la seva filla uns dies, fins que el perill hagués passat.
Tot d'una va veure que el bosc s'acabava i anava fent camí fins arribar a una carretera asfaltada. Els seus perseguidors se'ls sentia però de lluny, encara no havien trobat el seu rastre, encara hi havia esperança! L'home gairebé sense alè va continuar el camí, va seguir la carretera girant un xic cap a l'esquerra, és va tornar a ficar enmig de la vegetació ja que no volia córrer el risc que el veiessin, va respirar fondo, es va col·locar la nena a dintre la camisa, però descordant uns quants botons perquè pogués respirar bé. Esquivava plantes espinoses, roques afilades, intentava no perdre el nord. Cada pas que feia era decisiu per salvar la pell, temia que els seus perseguidors estaven a l'aguait, tenien armes. Quan ja estava a punt de defallir va veure una tènue llum que el va fer girar, potser tenia sort i era una casa! Enmig de la vegetació va seguir la llum, com un animal afamat segueix la seva presa, a la fi la llum es va fent més forta, i quan abandonà el bosc, es troba amb una casa de fusta, feta artesanament per unes mans fortes i treballadores. Feia la pinta que la casa era d'un llenyataire, hi havia un munt de llenya per tallar, i unes quantes destrals escampades pel terra. La casa tenia unes quantes finestres adornades per alegres cortines, sortia fum de la xemeneia. En Fred es va encoratjar i trucà a la porta. A dintre se sentien unes fortes rialles, i un fort remenament de cassoles. Quan els integrants de la casa van sentir els cops secs a la porta, van parar de cop. Es van sentir unes fortes passes d'home segures i decidides que s'acostaven a la porta. En Fred no les tenia totes, no estava gaire segur de l'ho que anava a fer, era gaire segur deixar la seva filla en persones desconegudes? Però no va tenir més temps per continuar reflexionant. Al llindar de la porta va aparèixer un home alt com una muntanya, cabells castanys, boca ample com un calaix, que deixava veure unes dents grogues i trencadisses. Tot i això tenia uns ulls afables d'escarabat. L'individu mirava fixament en Fred, que es movia amunt i avall intimidat per aquell gegant. No li sortien les paraules, balbucejava com un nen petit. El gegant es començava a impacientar, fent ficar més nerviós a en Fred. Al cap d'una estona es van sentir uns lladrucs de gos, cada vegada més a prop, i els crits d'uns homes que deien: Cap aquí, a anat cap aquí, seguiu el camí!
En Fred no podia perdre ni un minut més els seus perseguidors estaven cada cop més a prop. Amb pas decidit s'acosta al gegant, es tragué de dintre la camisa la nena, i l'entaforà als braços d'aquell home.
- Un moment, es pot saber que fas?- Preguntà el gegant.
- Ara no tinc temps d'explicar-ho- Respongué en Fred. Necessito ajuda, siusplau cuidà la meva filla, fes-la feliç, t'ho pregó, en aquesta carta ho explico tot, dóna-li a la meva filla quan sigui gran. Al mateix temps donà la carta a la manassa del gegant, i es tragué de la butxaca un objecte curiós. Era com una estrella penjada en una cadena. I l'home afegí: Això la protegirà , entreu a dintre de pressa. Tot seguit va agafar impuls i va arrencar a córrer, corrent amb totes les seves forces, com una fletxa, fins que ja no se'l va veure més. El gegant insatisfet va entrar a dintre la casa, i encara no es creia l'ho que li havia passat, tenia una criatura als braços que no parava de moure's, una carta i una insígnia. Que tenia que fer?
L'homenot en qüestió és deia Jack Skiler. Es guanyava la vida de llenyataire, que era la professió que la seva família sempre s'havia dedicat des de molt temps enrera, estava casat amb la Mila Skiler, i tenia un fill de cinc anys que es deia Tom, i la benjamina de tres anys anomenada Lina.
En Jack entrà a la casa amb la criatura en braços, i els objectes que li havia deixat en Fred, va posar la criatura sobre el sofà, si assegué al costat, va agafar una manta de llana, i l'abrigà suaument. La nena que ja havia entrat en calor, va somriure, i no parava de balbucejar.
De cop, la porta de la cuina és va obrir i va aparèixer la Mila Skiler. Era una dona menuda, de cabells castanys ondejats, ulls de color mel, i molt bronzejada pel sol. Portava un davantal de color blau, i sostenia amb un drap de quadres una olla amb sopa de verdures. La dona va quedar sorpresa en veure el seu home que sostenia en braços un nadó, i encara més que li cantava una nana, ja que a ell mai li havien agradat gaire les criatures.
- Jack! D'on l'has tret aquesta nena? Que és la filla dels veïns? Va preguntar la Mila.
- No. - Va respondre en Jack -. És molt llarg d'explicar, seu. Li va ordenar en Jack.
M'entres li explicava, la Mila anava quedant pàl·lida, malgrat el seu bronzejat. Mirava la nena, mirava en Jack. Tota atemoritzada.
- Però Jack, com és possible! Aquell home potser era un bandoler, un criminal, i si la venen a buscar que farem, eh? Quin home més irresponsable, on s'és vist!. Abandonar la seva filla d'aquesta manera!- va cridar la Mila.
- Però dona aquell home, a deixat una carta, i una insígnia, potser ens explica els motius de la seva fugida.
- I perquè, no ho deies abans això, tros de ruc! De pressa obre la carta!- va exclamar la Mila.
En Jack nerviós, va agafar la carta de sobre la taula. Va obrir el sobre, i en va treure dos fulls arrugats, i va començar a llegir:

Estimada filla,

Això que et diré ara, es una mica difícil d'entendre, jo tampoc no se ven bé que passa. Fa uns anys enrera era un bandoler que es ficava en problemes, es barallava amb la gent, i tenia problemes amb la justícia. Però ara tot això va canviar quan et vaig tenir a tu, el meu estimat tresor, tu em vas fer deixar aquest món de delinqüents, i volia fer vida normal.
Però un dia em van arribar veus, que em volien matar, a mi i a tu, no tinc ni idea de qui són, però
se el que volen. Et volen a tu filla meva, perquè han arribat rumors que tu tens poders ocults, encara ets un nadó, però quan siguis més gran, t'he n'adonaràs. I no n'és d'estranyar perquè la teva mare també tenia una mica de poders, però tu en tens més que la teva mare. Per cert la teva mare es deia Lisa Sweaden, quan tu vas néixer, ella va desaparèixer, no n'he tornat a saber res més d'ella. La cerco per tot arreu i no n'he trobat cap pista d'ella. Espero que algun dia, ens tornem a trobar tots junts. Estic content perquè has heretat la bellesa de la teva mare, els seus rissos vermells com el foc, i la seva mirada que et glaçava les entranyes. Et miro a tu, i ets clavada a la teva mare.
Canviant de tema, a dintre la carta t'he deixat una insígnia, és un talismà que espero que en el futur et faci servei, tingue'l sempre a sobre, et protegirà de moltes coses, com els poders del mal, els pensaments foscos, també et servirà per desenvolupar els teus poders quan sigui's més gran. Per cert, encara no t'he dit com et dius, el teu nom es Gina Sweaden, no t'he n'oblidis mai, de les teves arrels en aquests món. No sé que em passarà a mi en el futur, espero que algun dia et pugui venir a buscar, ja que jo t'estimo amb tot el meu cor, filla meva. Aquesta carta la vaig escriure en un desig de desesperació, que si algun dia em passés alguna cosa, et pugues deixar en un lloc segur. Com que segurament això a passat, espero que estigui's en bones mans, que la família amb qui estàs, et tracti com una filla. Crec que he fet l'ho millor per tothom, ja que necessités el calor d'una llar, gent que t'estimi, pensa filla meva, que estigui on estigui sempre pensaré en tu.
No et desanimi's mai, i si mai et sents sola, mira el talismà que t'he deixat, és l'únic consell bo que et puc donar.
El teu pare.
FRED SWEADEN.
Quan van acabar de llegir la carta els senyors Skiler, es van asseure en el sofà, amb cara de no entendre res. Tots dos es van mirar, sense saber que fer. Fins que el primer que es va decidir va ser la senyora Skiler.
- Deu meu, que farem ara, no és pas que a nosaltres ens sobrin els diners precisament,- Començà a cridar la Mila- i has vist que diu que aquesta nena te poders màgics, on s'és vist això! El seu pare no deu estar gaire bé del cap, mira que deixar la seva filla amb gent que no coneix de res. Que els i explicarem als nostres fills quan arribin de jugar amb el trineu?. Jo no vull tenir res a veure amb aquesta criatura! I si mai algú es presentà aquí i ens fa mal, per aquesta cosa jo..
-PROUUUUU!- va esclatar en Fred- Ja n'hi ha prou, aquesta cosa és diu Gina, i no l'abandonaré a la seva sort! A partir d'avui, la considero filla meva. Li canviarem el cognom, i li ficarem el nostre. No en vull parlar més d'això! Series tant cruel d'abandonar-la quan algú ens demana un favor? Quina mena de persones seriem, Ostia! M'he n'avergonyeixo de les paraules que has dit, si algú t'he de marxar d'aquí ets tu per mala persona.
-Perdona'm Fred,- va exclamar la mestressa avergonyida- n'he fet un gra massa, però per l'únic que pateixo ara es per la nostra seguretat, tothom sap que no estava embarassada, com ho farem, per dir que és filla nostra?
-Doncs direm que estaves embarassada, però que no ho volies dir encara, per por a perdre'l, per la teva edat, en fi, jo que se! Ja trobarem una solució.
-I als nostres fills, que els i direm?- preguntà la dona- A ells si que no els podem enganyar.
-Els i direm que la vam trobar, per aquí, i que serà una germana per a ells. No et preocupis, ens farem càrrec d'ella com si fos filla nostre.
-No ho sé estimat, tinc por.
-Si tens més dubtes, agafa la nena. Que dic jo ara! Li hem de dir pel nom. Gina, és un nom bonic com el d'un raig de llum que donarà color a les nostres vides.

La Mila fent-li cas, va agafar la Gina amb els seus braços aquella fràgil criatura, la nena la va mirar, com només saben mirar els nadons i li va fer una ganyota de felicitat. La mestressa no es va poder resistir a aquella dolça criatura, de rissos daurats, i somriure punyeter. Sembla que de cop a aquella senyora amable i a la vegada esquerpa va tornar a somriure, que feia temps que ningú li havia donat aquell sentiment.
De cop, en el silenci fantasmal d'aquell bosc solitari. Es van sentir uns udols de gossos afamats, i crits de persones. En Jack alarmat, va sortir a fora i va veure unes flames vermelles que cobrien tota la muntanya. Tot seguit va dir a la seva dona.
-Tanca't en clau, i no surtis per res del món, aquí n'ha passat alguna!
-Entesos, no et preocupis- va respondre la Mila- Vés amb molt de compte, - i afegí- abriga't bé.
Tot seguit en Jack, va agafar un abric gruixut, unes botes de muntanya, un extintor, i l'escopeta. Va córrer camí amunt, on es veia tot un espectacle esgarrifós. Les flames del foc havien cremat molts arbres. Tots els animals que hi havia fugien com bojos, senderi avall, les roques es començaven a bellugar aixafant els caus de les bèsties, les flames s'anaven estenent més amunt, fins que allò semblava el propi infern. Hauria fet fugir l'home més valent. Però en Jack era un home de recursos i no fugiria com un covard, era el seu deure, apagat aquell foc. Va agafar l'extintor i va començar a apagar el foc dels pocs arbres que encara quedaven per protegir. Com si una força sobrehumana l'hagués posseït, s'enfilà tant amunt com va poder, a sobre les roques, va anar fins al rierol que tenia més a prop, va col·locar una manega que duia a dintre, i comença a ruixar aquella amenaçà de foc. A mesura que anava ruixant el foc, li començaven a fer mal els braços, les parpelles li pesaven, no podia defallir ara, la vida d'aquell bosc que tants cops havia jugat amb els seus fills, depenia d'ell. No podia abandonar, ara no! De sobte, com si el cel l'hagués escoltat, va començar a plovisquejar, amb l'ajuda de la pluja, en Jack ho va tenir més fàcil per apagar el foc. I finalment ho aconseguí. Content va deixar la mànega, i es va asseure en arbre que li feia de seient. De cop, en Jack va sentir uns gemecs moribunds que venien de l'arbreda. Algú que estava mig mort, en Jack va córrer espantat cap on se sentien els crits. Allà l'esperava un espectacle lamentable. Era el pare de la Gina, l'home espellifat, pèl. roig en definitiva: En Fred Sweaden. L'home estava lligat de mans i peus, penjat en un arbre, li havien tret la camisa, que li deixaven al descobert unes cicatrius vermelloses, als braços i al pit. En Fred gairebé estava a punt de desmaiar-se, va veure que en Jack se li acostava corrents. En Jack va anar a socorre'l, volia enfilar-se a l'arbre i deslligar-lo. En Fred li digué que no ho fes, que ficaria la seva vida en perill si ho feia, l'únic que li demanava en aquell moment es que cuidés de la seva filla, com si fos la seva. L'home en veure que la seva vida s'he li escapava de les mans, va pronunciar les seves últimes paraules: SEATTLE, MIRABELLA. Després va aclucar els ulls i no els va tornar a obrir mai més. En Jack trist, va seguir el consell de l'home i se'n va anar d'allà.

Comentaris

  • Ostres![Ofensiu]
    David Gómez Simó | 18-07-2007

    què has fet en tot aquest temps sense publicar res a relats?

    Aquesta novel·la, l'has acabat?

    Vaig a imprimir el text per llegir-lo amb calma, a veure si et faig un comentari.

  • Mon Pons | 01-09-2006

    Hola maca, gràcies pel comentari. Quan tingui una mica més de temps llegiré les teves històries...!

    FINS AVIAT!

    Mon

  • Faike | 21-08-2006 | Valoració: 7

    Sòniaa! aquest relat està força bé, descrius d'una manera molt detallada a les persones i això ajuda a que ens familiaritzem més amb el text.

    Vigila amb les faltes i castellanismes!
    lo, o l'ho (com ha anat apareixent dins l'escrit) no existeixen en català sinó que és el, i el tinc que famós --> és haig de, i bé algunes altres que ara no recordo.

    "Havia tingut alguns embolics, però res de greu sempre fugia de la justícia, però no havia fet res de dolent aquell cop"

    Aquesta frase no m'acaba de quadrar.. seria més haviat.. "Havia tingut alguns embolics, res greu tot i que sempre havia fuguit de la justícia, aquest cop però, no havia fet res dolent. " o alguna cosa així..

    Però bé és força bo, a veure que passa al CAP II!

    Petoneeets!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Sonyes

6 Relats

34 Comentaris

9460 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Hola a tothom,
Em dic Sònia, i visc en un petit poble de Girona, vaig nèixer a la primavera del 1986, sempre m'ha encantat aquesta estació..
Des de sempre m'ha agradat molt escriure i inventar-me les meves històries, per poder compartir-les amb la gent.
Em decanto més cap als relats breus, la poesia no s'em dona massa bé, encara que m'encanta captar la sensibilitat de l'altra gent que en sap.
A part d'escriure m'encanta el teatre, i participo en tota mena d'obres, també col.laboro amb la tele local del meu poble.
Fa dos anys vaig col.laborar en un petit llibre de relats posant-li la meva engruna.
Salut.
Sònia