Se n'ha anat amb el setembre

Un relat de: Mena Guiga
Dimecres ventós i plujós. Setembre s'acomiada. Ve la Clara...desdibuixada, tan blanca?... i et pica l'ullet d'una forma irresistible. Et diu que amb ella estaràs bé, que no has de tenir por. La Fosca s'hi resisteix, tot i que no té opció. L'existència té un límit per a cadascú. La seva podia variar entre dos i quatre anys.
Quan el meu fill vingui de Girona, d'aquí un parell de dies, si no ha trucat o se li ha comunicat, ho sabrà. Plorarà.
Li van donar les dues rates que qui té serps usa com a presa viva. Un destí dins la cadena alimentària. Però el destí, qui té sentiments, pot canviar-te'l. Una força de respecte i d'amor, del dret a la vida.
Ha estat dos dies en agonia. Va ser duta al veterinari d'exòtics, que moltes proves i res segur.
Vaig conèixer una persona que en una situació així sacseja l'animal, agafant-lo per la cua i mor d'un atac de cor.
A mi no em van fer gràcia, aquests rosegadors a casa. Els va dur i es van quedar, per motius de canvis de pis d'estudiant i de la temperatura a la ciutat. Van ser cuidades i volgudes. Jo les vaig acceptar sense fer-me'n càrrec. No havia de ser cosa meva. És clar que la neteja setmanal de la gàbia s'endarreria, tot i que s'acabava duent a terme. Les deixaven anar i em trobava flassades, llençols i alguna peça de roba amb foradets o talls de dentetes inquietes d'imparable aqueferament. No m'afectava. Què té més importància, al cap i a la fi?
Rols assignats o tarnannàs? La Fosca -marró i més grossa, la treballadora que cada vegada hi tornava, a construir el cau, amb el nou paper de diari- i la Clara, la dèbil o que potser s'ho feia. Les dues femelles. I sort, tampoc desitjava un no acabar mai amb el tema. El meu fill va salvar dos sers d'una mort tràgica, els va donar caliu i seguretat.
La pluja farà que costi menys de fer un sot en un angle del pati on des de fa mesos reposa l'altra. Juntes, novament. Pot semblar una cosa petita...i no ho és gens. Caldrà plantar-hi algun vegetal bonic, que faci flor. Un record, una permanència.
La Fosca, la forta, se n'ha anat amb el setembre. Els canvis estacionals que tenen el poder de prendre i dur vides.
Mentre era a la cuina, amb el pijama mig de clown, prenent un tallat d'aspecte no-t'hi-fixis de cereals amb beguda de soja i estèvia triturada tot i sucant-hi galetes integrals industrials, he sentit que havia d'escriure aquest relat.
L'he vista, tretes les reixes, en el calaixet amb palla, tapadeta amb un tros de tovallola. Se l'acaronava, fins el final. I pensava 'hi ha a qui li faria fàstic i a qui li semblaria cosa de conte', el fi d'una rateta que ja no escombra cap escaleta.
Em tustaria per no plorar prou. Hi ha plorars. El meu ara em ve, una mica, una emoció.
Es farà estrany no guardar llavors o bocinets de carbassa, trobar que algú ha pessigat el pa per a procurar-n'hi un trosset... El so del bellugueig al seu espai tancat, la flaire de la seva presència. No, no fa massa anys jo no hagués passat per aquí. Però ara sóc una altra. La Clara i la Fosca, que no vaig agafar mai ni voler que em recorreguessin els braços, no hi són. Els buits, quan apareixen, és impossible de no notar-los.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434516 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com