Schrö - Capítol 1

Un relat de: berni
>> “...i va ser en aquella dècada, que la neurociència, tal i com feia temps que s’anunciava, es va convertir en la disciplina que més avenços va aportar al coneixement humà.

>> Així com temps enrere l’energia atòmica havia de solucionar el problemes energètics del planeta, o la modificació genètica podia acabar amb la fam al món d’una vegada per totes, afirmaven que la neurociència podia arribar a resoldre els problemes més profunds que patia l’ànima humana en conjunt. Ningú no va entendre mai com. En gran part, perquè ningú no va entendre mai quins eren aquells problemes. La poca preparació dels periodistes científics que tractaven el tema i la falera sensacionalista dels grans mitjans van saturar la capacitat de comprensió de la ciutadania, que va acabar acceptant el repte sense entendre ni un borrall.

>> Van ser primer els coreans, sense gaire èxit, i més tard els nord-americans, que van començar a treballar amb equips multidisciplinars amb l’objectiu d’aplicar aquelles noves teories que tan prometien. Feia temps que es començava a explicar de manera molt empírica els mecanismes que feien possible aspectes tan complexos com l’aprenentatge, el llenguatge o el raonament abstracte. Havia arribat el moment de començar a materialitzar tot aquell coneixement en aplicacions pràctiques que aportessin valor a la humanitat.

>> L’equip que va tenir més èxit estava format per quatre branques. Els biòlegs especialitzats en genètica eren necessaris per entendre els fenotips del genoma humà que feien possible les estructures mentals del cervell, i potser “retocar-los” si feia falta. Un grup d’informàtics s’encarregaria d’”implementar” aquelles estructures en una altra mena de suport, preferiblement de silici però, no se’n descartaven d’altres. A més, es preveia una gran quantitat d’energia per dur a terme el què es proposaven, així que també s’hi van afegir uns quants físics nuclears per tal d’”alimentar” el conjunt. I per descomptat, “orquestrant” aquella estrafolària simfonia, els neurocientífics hi havien de donar sentit i transmetre el coneixement que havien obtingut fins aleshores per la via experimental.

>> I així va néixer el projecte CAT, Cryogen-Anthropo-Technology, una mena de superordinador, construït en gran part de material genètic conservat a baixa temperatura i programat per reproduir els graons de l’evolució de la raó humana. Pretenia cobrir dos objectius. Per una banda, seria possible fer un seguiment exhaustiu de tots els passos d’aquesta gran transformació, de cèl·lules a idees, d’instint a raó, de ferotges caçadors a refinats compositors de música de cambra. Per altra, es preveia obtenir un producte impensable fins aquell moment, una màquina capaç de “pensar” amb les prestacions d’una computadora. Si bé el primer objectiu resultava lloable, el segon no podia deixar indiferent a ningú.

>> Molts aspectes del projecte van quedar sempre difusos i procuraven no donar-ne gaires detalls. No se sabia amb exactitud qui ho financiava. La implicació de corporacions privades, que preferien restar en l’anonimat sota l’auspici de la filantropia, era molt sospitosa. I el més greu, mai no va quedar clar l’origen del material genètic, tot i que la A de les sigles del projecte oferia seriosos dubtes ètics.

>> Com no podia ser d’una altra manera, va tenir detractors de tota mena. Part de la ciutadania hi veia objeccions ètiques o religioses, totalment inacceptables. Altermundistes amb brots paranoics creien que es tractava d’un conspiració a nivell mundial per controlar les poques llibertats que els quedaven. Fins i tot, força gent de classe més humil tenien reticències per les grans quantitats de recursos que s’hi volia invertir. Mai no hi va haver un seriós debat públic. Els mitjans van monopolitzar l’opinió, ridiculitzant l’oposició, tractant-la de malalta i retrograda. Hi van donar tot el suport, com si es tractés de la cobertura d’uns jocs olímpics o l’entrega d’uns premis de cinema.

>> El projecte va acabar en tragèdia. La quantitat d’energia que calia era massa elevada i, per motius de seguretat, obligava a treballar a l’espai exterior. Lluny, molt lluny del nostre planeta, la matinada d’un divendres, tots els ciutadans, fos de dia o de nit segons l’indret, van poder veure un enorme explosió al cel. Tothom van entendre de seguida que no era natural. L’estació espacial del CAT havia esclatat i s’havia diluït en la immensitat de l’univers. El projecte havia fracassat.

>> Per increïble que semblés, força integrants del nombrós equip van poder salvar la vida. Van escapar de l’explosió moments abans i van tornar sans i estalvis. Però, la tragèdia era indiscutible. A les inquantificables despeses materials, calia afegir la irreparable pèrdua de set grans científics: els dos neurofisiòlegs pares del projecte, tres nobels de física, el més gran i eminent biòleg en el camp de la genètica, i un informàtic especialitzat en robòtica.

>> Aquí semblava acabar una de les aventures més controvertides i alhora absurdes de la història de la ciència moderna. Els mitjans van canviar de prioritats en els seus titulars. La gent va oblidar de seguida. No se’n va tornar a parlar mai més durant uns quants anys.

>> Però, vet aquí que des de les extenses planúries del mig oest nord-americà, va arribar una notícia totalment inesperada. Un grup d’entusiastes de la recerca de vida intel·ligent a l’espai, irreductibles hereus del famós i fracassat projecte SETI en la seva versió més domèstica, van detectar patrons no aleatoris que venien d’un punt molt concret. Ells mateixos van saber de quin punt es tractava. La comunitat de científics aficionats recordava perfectament el punt del firmament on anys enrere havia esclatat una idea esbojarrada. I ho van fer saber a tothom.

>> La lògica ho contradeia però, no hi havia cap altra conclusió possible. Sense cap mena de dubte, algú o alguna cosa estava enviant missatges des del fallit projecte CAT directament a la Terra. No hi havia alternativa, calia esbrinar què passava.

>> Tot i que la situació econòmica mundial no s’ho podia permetre, la pressió mediàtica va forçar els esdeveniments. Amb la mateixa tranquilitat amb què havien fet desaparèixer CAT de les portades, van fer revifar la pobra bèstia a cops de misteriosos interrogants, absurdes suposicions i esperança infundada. La humanitat exigia respostes.

>> Un equip integrat exclusivament d’astronautes, tots provinents de l’exèrcit, i assessorats pels eminents científics del projecte CAT que encara eren vius, es van dirigir al punt en qüestió. Pretenien localitzar amb exactitud la font dels senyals, identificar-ne l’emissor i, en el cas que fos possible, fer-lo tornar a casa. Donant per sentat que casa seva era el nostre planeta.

>> La hipòtesi més plausible formulada pels científics, que acostuma a ser la correcta, era que part de la maquinària no s’havia destruït i que algun sistema d’emissions de ràdio s’havia activat per algun motiu encara per determinar. Les probabilitats que CAT fos viu eren nul·les. Tanmateix, i per tal de justificar la segona malversació més gran de la història, es va regalar als mitjans i a la ciutadania un fals i vergonyós percentatge del 50%. CAT era viu en un 50%, i la resta de científics van trigar poc a batejar l’expedició amb el nom d’Schrödinger, Schrö per abreujar.

>> Ningú no sap com va acabar l’expedició. Diuen que van tornar però, mai no se’ls va tornar a veure en públic. No es va donar cap explicació, ni tan sols es van presentar excuses. Aquesta vegada sí, els mitjans van matar el gat per sempre.”

M’incomodava una mica acabar de llegir l’informe davant de l’holandès. Es podria dir que quedava poc professional. “És que m’acaba d’arribar l’informe just avui” em semblava una excusa massa col·legial. I per altra banda, havia acomplert la meva feina de manera impecable. Si em demanen que m’informi d’un assumpte abans de tractar-lo, qui millor que el professor per aquests temes. Ell sí que domina d’aquests temes. De fet, ell domina tots els temes, no sé com s’ho fa. I quina prosa que gasta...

També m’incomodava la seva incomoditat. L’holandès s’estava assegut mirant-me fixament amb els ulls desorbitats i el cos cap endavant. Se’l veia extremadament neguitós, eixugant-se la suor amb un mocador brut, sospirant de tan en tan. Es podria dir que era presa del pànic i no tenia ni la més remota idea del perquè. En altres circumstàncies, hauria intentat calmar els neguits del client però, no tenia cap argument. Ni tan sols se’m passava pel cap què podia ser que l’amoïnava tant. No es tractava d’un cas de pressumpta infidelitat, que acostumen a ser fàcils. Sempre els fan el salt. Tampoc no semblava res relacionat amb els negocis. Aquests són una mica més fotuts, mai no saps ben bé quin soci està fotent a l’altre. De vegades fins i tot són tots dos, els perles. Espionatge industrial? Tenia cara de científic, amb aquelles ulleres atrotinades i els pocs cabells esbalotats. Podia ser que tingués alguna cosa a veure amb aquell afer de l’espai? N’hi havia que deien que tot havia estat un muntatge mediàtic. En fi...

Sí, semblava clar que els seus problemes tenien a veure amb aquella història. Si no, no hagués demanat que me n’informés abans. Però, què havia de dir-li jo, a aquell bon home? Jo era molt petit quan va esclatar aquella cosa. I de l’expedició de rescat no en vaig fer ni cas. Anava a la universitat i tenia altres prioritats. A més, fa massa temps, ja no era un tema d’actualitat. Quina relació hi podia haver? Però, alguna cosa li havia de dir, oi?

- No estic gaire segur d’haver entès a què treu cap tota aquesta història. Quin és exactament el problema? Com el puc ajudar?

- Que no ho entén? És aquí! L’Schrö és aquí!

Comentaris

  • Moltes gràcies...[Ofensiu]
    berni | 12-02-2012

    Realment, la meva intenció era aquesta, crear la intriga a partir d'interrogants el més oberts possible, per tal d'enllaçar-los i tancar-los en els successius capítols. Espero sortir-me'n, és un gènere que em fascina però, ara li trobo més complicacions de les que em plantejava inicialment. El segon capítol, però, ja está en tràmits.

    Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris.

  • Bon inici[Ofensiu]
    Xolnir de Groc | 07-02-2012

    Saps captar l'interès del lector i això et dóna punts per a que seguim el segon capítol. Miraré que no se'm passi per alt.

    Has conformat una trama que en el seu inici fa molt bona pinta, et seguiré llegint.

  • Suspens[Ofensiu]
    Carles Ferran | 07-02-2012


    El relat m’ha mantingut en suspens fins al final, i ara em deixa en suspens fins al segon capítol, esperant que l’holandès desvetlli la ubicació i la composició de l’Schrö. Bona jugada!
    Estaré pendent, no solament per conèixer el desenllaç, sinó també perquè la teva lectura és força engrescadora i agradable.

  • Intriga[Ofensiu]
    Unaquimera | 07-02-2012

    La policíaca és la categoria menys atribuïda als relats publicats en aquesta pàgina, així que he trobat que resulta una bona coincidència que tots dos hàgim publicat un text pertanyent a la mateixa i amb pocs dies de diferència.

    De fet, el teu resulta clarament una narració d’intriga, ja que després de l’informe, el text planteja un munt d' interrogants i obre la porta a infinitat de possibles continuacions.

    Bé, si no et fa res, tornaré a passar per aquí per veure si hi ha un segon capítol...

    Però ara mateix aprofito per donar-te la benvinguda a aquest espai de lletres,
    i t’envio una abraçada per celebrar que t’he descobert com autor,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

berni

2 Relats

5 Comentaris

1141 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor