Save the last dance [for me]

Un relat de: rautortor

He de reconèixer que en altre temps tenia un caràcter reservat. Encongit, diria jo. Una mena de por al rebuig que em convertia en un cagadubtes. Ignoro si era per timidesa o, tal vegada, per respecte envers els altres.
En canvi ella era afable, extravertida, jovial, amb una alegria de les que s’encomanen. A més a més, era tot un plaer contemplar-la mentre ballava. No se li resistia cap ritme, cap estil de ball. Ho duia a la sang. Com movia els peus, les mans, els malucs, tota ella era pura dansa! Sens dubte, l’estrella de la pista. Quant a mi, això del ball no formava precisament part del meu arsenal d’habilitats.
Malgrat tot, de cada sessió de ball ella sempre em reservava la darrera peça i, per tant, sempre era jo qui l’acompanyava a casa. Aquest fet s’havia convertit en un costum agradable, en una rutina plaent i reconfortant, si més no per a mi. Així, doncs, cada vespre de diumenge se’ns veia de bracet carrer del castell amunt parlant i rient de les peripècies del ball, que si aquest, que si aquell altre, que si tomba que si gira... Com que érem veïns i amics des de la infantesa, ningú no s’estranyava. Potser alguns malpensats...

Però un bon dia tot es capgirà. Fou en ocasió del darrer ball d’una festa major de setembre. Encara recordo que era un ball lent i aquesta vegada, ben compenetrats de cos i esperit, em va permetre conduir-lo a mi. Un, dos, un, dos...
De camí a casa cap dels dos no va obrir boca. Sent demà, ella se n’anava a estudiar a fora i als pocs dies jo marxava a fer el soldat. Així i tot, al portal de casa seua vam estar parlant ben bé fins a les dotze tocades. Ens vam abraçar com en altres ocasions. Aleshores, la vaig besar, per primera vegada. Ella em mirà fixament amb els ulls plorosos. Jo vaig somriure, arronsant les espatlles. I se’n va anar escales amunt.

Als pocs dies li vaig escriure una carta rememorant la meua gosadia d’enamorat. L’amarga resposta no va trigar gaire. En definitiva, allò que per mi era motiu d’alegria, per a ella havia estat una gran decepció. Per sort i malgrat la batzegada inicial, vaig entomar esportivament la carabassa.

Comentaris

  • Inversemblant i molt ben relatat...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 25-03-2019

    Rautortor, m'ha agradat molt aquest relat que té molta imaginació sobre aquella xica que ballava molt bé o siga, que tenia molta diligència per al ball i et va agradat tan... que la volies molt.
    Gràcies per compartir "Save the last dance" (for me). Bo, crec que vol dir alguna cosa de la danza composta per tu...
    Espere saber què vol dir aquest títol, doncs no sé molt de l'anglés, alguna cosa...
    Un salut.
    Perla de vellut

  • Canta Emmylou Harris[Ofensiu]
    rautortor | 20-03-2019

    



  • Bonic[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 19-03-2019

    Bonic i trist, però sobre tot una historia bonica bellament relatada i amb un títol molt ben trobat. De fet el teu personatge entoma la carabassa amb total esportivitat.
    Durant molts anys va ser ballant que es van iniciar tantes històries d'amor, algunes efímeres, d'altres més o menys eternes.
    Fins al proper mer-relat Rautortor!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

rautortor

144 Relats

496 Comentaris

85073 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.