Saül

Atret pel cristall lluminós de la foscor, he obert la finestra. L'aire era glaçat, la nit enutjosa, deplorable, dolorosa. El fred alè del vent travessava brutalment la meva persona, les meves faccions restaven tenses, no he necessitat pensar. Tan sols pendent d'un pas, un pas segur, premeditat; un pas a la fi, la fi del mal, la fi del dolor. Sol, he tancat els ulls. Els plors, les lamentacions, les preocupacions, s'han esvaït, mort, fos; el debat, ha restat present. La meva ànima entre dos móns, dos paraules, una lluita a ultratge, la vida vers la mort. Avançant, he creat el meu passat, ho he deixat tot enrere. M'he fet lliure.


El telèfon ha sonat a les sis. Era al llit, intranquil·la. He estirat el braç, tot ha començat amb un interrogant. Una veu temorosa i a la vegada destrossada m'ha parlat. La meva ment no l'ha volgut entendre. La necessitat d'oblidar-me de tot, s'ha fet present en el meu ser. M'he refugiat en l'irreal, però la realitat m'ha colpejat bruscament a les espatlles. L'egoisme de l'amor no m'ha donat la comprensió que segurament tu hauries desitjat. T'he sentit a prop, en silenci m'has mirat, i m'has fet saber tot allò que mai m'has dit. Un dolç vent ens ha envoltat, els teus llargs cabells m'han acariciat la pell. La distància entre nosaltres s'ha fet present. Sola, he tancat els ulls.