S'atura el temps

Hola, Alexandre!

Abans de res, moltes gràcies pels teus comentaris. Hauria volgut fer-te'n jo un abans però (no, em resisteixo a donar l'excusa universal de "no he tingut temps". Deixem-ho en que ara reparo el meu error i et comento finalment).

Segur que molta gent ja t'ha dit que ho fas molt bé i bla, bla, bla. De manera que jo em centraré en el que no m'ha agradat del relat i miraré de dir-te com podries millorar-ho (sempre segons la meva opinió, que és només això: una opinió). Després tu, que ja ets grandet, agafes el que et sembli encertat i descartes tot allò amb el que no estiguis d'acord, que per això signes tu el relat i n'ets responsable darrer davant el lector. T faig alguns comentaris damunt del propi text i algunes consideracions finals.
Espero que tot plegat t'ajudi a millorar, encara que només sigui una miqueta, el conjunt... Som-hi!

Plovia. Plovia a bots i barrals, com si el cel ens caigués al damunt (la primera repetició de mots -plovia- està molt bé. Però l'espatlles amb aquesta frase que ja està molt gastada. Sempre que puguis el meu consell és que evitis frases d'aquestes "fàcils". Crea les teves pròpies imatges i els teus relats seran molt millors). La pluja em va sorprendre al carrer, amb mànigues curtes (no seria "màniga curta"?) i sense paraigües. Vaig començar a córrer per evitar l'inevitable; mullar-me. Ja era xop, de cap a peus. Semblava que hagués caigut a l'aigua d'un mar que era al cel (aquí fas just el que et deia abans: crees la teva pròpia imatge. El que passa és que em sembla una mica forçada. Però el camí és aquest). Vaig trobar un local; era un bar aparentment abandonat, però a l'interior del qual hi havia llum. Les grans lletres, apagades, de l'entrada, anunciaven: "BAR-RESTAURANT". La façana era tacada per la humitat i la porta, menjada pels corcs. No em quedava més remei que entrar.
Després de travessar la porta, sense necessitat de fer gaire força per obrir-la, vaig veure un menjador del mateix aspecte que la façana. Hi havia quatre clients, tots per separat (podries dir "tots sols" o, senzillament, no dir res ja que després reiteres el mateix amb el "sense parelles ni acompanyants"), sense parelles ni acompanyants de cap mena. Hi havia una barra, al fons, encara menys il·luminada que la resta del local. Vaig seure davant i vaig obrir la boca per demanar alguna cosa, però em vaig aturar de sobte, amb la boca oberta, quan vaig veure que no hi havia ningú darrere la barra. Hauria jurat que hi havia algú. Vaig cridar per si algú (repeteixes algú) venia des de la cuina, però ningú va respondre.
El temps va semblar aturar-se al meu voltant. Una sensació de vertigen va envair el meu cos. Instintivament, vaig girar el cap per mirar per sobre l'espatlla. En veure-ho, els meus ulls es van obrir de cop (els ulls ja els tenies oberts, hauries de dir-ho d'alguna altra manera). No hi havia ningú. Cap dels comensals (comensal és un participant en un banquet. Aquí seria millor utilitzar "parroquians". Busca sempre la paraula més correcta, per minsa que sigui la diferència. Veuràs com el conjunt hi surt guanyant) que abans havia vist quan havia entrat. Ningú. Estava sol. Completament sol. Sol...Em vaig començar a espantar. Em vaig alçar de la cadira. Darrere la barra, vaig cridar enganxat a la porta. Ningú va respondre. Vaig entrar a la cuina. Ningú. Però hi havia menjar. Havia passat alguna cosa. I grossa. Tenia por.
Vaig tornar al menjador. Ningú. Faltava alguna cosa; algun element que abans, fins i tot quan s'havia aturat el temps, hi havia. Ja està! La pluja! Em vaig acostar al vidre que em separava de l'exterior. Hi vaig enganxar la cara. Ja no plovia. Vaig cridar per últim cop, sense rebre resposta. Vaig abandonar l'estrany local i vaig sentir com, plàcidament, l'aire em refrescava el rostre. Em vaig girar de cares a la façana del local per observar-lo una última vegada. Però...Les lletres "BAR-RESTAURANT" eren enceses. A través del vidre vaig poder distingir les formes dels comensals que havia vist quan havia entrat.
Em vaig tornar a girar, donant aquest cop l'esquena al local. Llavors vaig percebre, entre la frescor de l'aire, una mica de calor provinent del meu cos. Vaig observar les meves pàl·lides mans. També vaig observar les meves cames (és necessari repetir "vaig observa"? No seria millor, simplement, ajuntar mans i cames amb la conjunció "i"?). Alguna cosa no rutllava. Vaig córrer cap al local. Vaig entrar. Em vaig dirigir corrent a la barra, on hi havia un jove que fregava vasos. El vaig mirar als ulls. Ell em va tornar la mirada, però tan fredament que vaig tenir la sensació de ser travessat per aquells ulls, com si no em mirés a mi; com si mirés més enllà. Vaig pronunciar el nom que duia escrit a la camisa, cosit (brodat. Sempre el mot més adient) amb lletres vermelles. Ell, de sobte, va respondre (no va respondre perquè no hi havia pregunta. Simplement, "Va dir"), encara que no sé si a mi:
-Què vol?-La seva veu denotava tranquil·litat.
I quan estava a punt de respondre (repeteixes respondre), un altre noi, un dels comensals, es va acostar des de darrere meu i va respondre (i hi tornes) al cambrer:
-Una altra cervesa, si us plau.
Em vaig quedar observant l'escena perplex, sense saber com reaccionar. Vaig sentir fred, després calor, i finalment, por. A partir d'aquell instant, vaig deixar de sentir.

Et dic les meves impressions generals:

A nivell d'estil:
A banda de tot el que t'he apuntat al relat, et diria que vigilis les faltes (te n'he trobat unes quantes...).
També et recomanaria que intentessis alleugerir el ritme del relat, evitant repeticions i seqüències a les que em sembles massa aficionat (vaig anar fins la porta, vaig obrir-la, vaig entrar... Narrant així alenteixes el relat i no guanyes res. Si una cosa la pots dir en tres paraules, mai la diguis en sis -a no ser que estiguis jugant amb el llenguatge, cosa que en aquest cas no fas)
No és el cas d'aquest relat, però te n'he llegit d'altres on, per exemple, abuses de fer servir el nom del personatge ("la Raquel"). Utilitza els pronoms.

A nivell d'argument
Em sap greu admetre-ho, però, senzillament, no he entès el relat. Penso que hi ha algunes arbitrarietats i altres elements que no entenc què aporten. Quan el prota diu que s'ha parat el temps, no entenc que el porta tan de pressa a una conclusió tan esbojarrada. Igualment, no entenc per què el local és tan atrotinat ni què hi fan els parroquians que ara hi són i ara no. Ni per què ell està lívid en sortir... No he entès res de res. Potser és cosa meva, però quan no entenc un relat, tendeixo a donar-li la culpa a l'autor, ja que la majoria de les vegades sóc capaç d'entendre el que llegeixo... Resumint, penso que l'hauries de treballar molt més.

Les bones notícies? Que apuntes molt bones maneres. Que se't veu fusta de narrador. Que es nota que t'agrada explicar històries i que hi tens mà per fer-ho. Però et falta entrenar molt. MOLT! De manera que no deixis d'escriure, de refer els teus relats i de millorar el teu estil. A canvi, jo no deixaré de llegir-te.

Una abraçada atòmica