Sarganstrella

Un relat de: Tanganika
-Va, empesca't un conte no massa llarg en què aparegui una estrella de mar. Ara. No pensis massa, deixa circular el que ni saps que diràs.

-Ooooh, està bé!-somrigué la segona dona, mentre li resseguia les cuixes i tot seguit li petonejava el coll, de costat posades i estirades com estaven al llit d'aigua de riu.
Va girar el cap, la demanaire, per somriure. L'altra va fer-li de mirall.

-Un estel va caure del cel, una nit que no sostenia massa res. L'estel era fràgil, feble, la lluna se n'havia oblidat massa. Va fer 'xaf' dins l'aigua salada. A l'estel li va pujar una mica la tensió alhora que, calent com era, es refredava amb el contacte amb el medi líquid i, també, l'escalfava tot just una micona prou imperceptible.

-M'agrada, segueix!

-L'estel va esdevenir estrella de mar. Va aprendre a estar-hi la mar de bé, submergida i movent-se amb cinc braços per traslladar-s'hi i descansant al fons sorrenc i seguint el corrent i la contracorrent. Però se sentia sola...

-Uf!

-Llavors va concentrar tota la seva energia per demanar companyia. Va enfilar-se a una penya que tenia adossats una munió de musclos de l'amistat, que van unir-se a la seva petició.

-Benignes musclos!

-Sí. Van picar de valves a cor, com un clam ancestral i màgic. Ben aviat del firmament va baixar una llum còsmica que va petar contra l'onatge: un altre estel.

-Ho va aconseguir!

-Així va ser. Van estimar-se, van criar. D'aquí ve que hi hagi poblacions d'estrelles de mar.

-M'encanta!

-Et toca, no despistis amb afalacs! I, sí: fes-me'ls!

La dona un xic més jove s'inspirà inspirant profundament. Aquella calma de l'amor en actiu repòs mentre passava els dits pels rínxols de l'amiga li va fer dir, abans que res, el títol del que relataria.

-Sarganstrella. En un pati, en una casa prop de la platja, un nen perseguia una sargantana. Jugava a ser caçador. El petit rèptil va ser més viu: es va aturar i només va bellugar la cua. El nen, sense ben bé voler-ho, li va tallar amb una pedra esmolada. Va agafar-la encuriosit per observar-ne els darrers moviments. La sargantana va fugir. La cua, rai, que tornaria a créixer-li! Es va esmunyir, gens totxa, per un forat d'un mur prou antic que combinava pedra i totxo. Els pares van cridar l'infant, que s'apressés, havien de marxar ja. Ell va posar la cua inert a la galledeta de plàstic amb la pala, la rascleta i els motllos per a fer figures de sorra.

-Escolta...aquí, d'estrella, res de res!

-No tens un punt d'espera?-preguntà per preguntar. Sabia que sí, almenys sabia per a què sí. Prosseguí:

-El nen va anar al trencall a agafar aigua. De seguida la cua va emprendre un viatge amb l'onada retrocedint que se l'emportava. Va anar-li d'un pèl que no fos engolida per una tintorera famolenca: sort d'un corrent salvador que la va fer anar més ràpida. La cua quasi tocava fons. El corrent continuà amb una darrera empenta. La cua es va acoblar a l'espai que una pota tallada d'una estrella de mar havia deixat vacant. Aquella estrella era mancada de la facultat de regenerar el membre amputat. Les cèl·lules de la sargantana i de l'estrella es van fusionar amorosament. De resultes, l'equinoderm va passar a ser una estrella de mar única, amb aquell braç especial. Els submarinistes feien cua per fotografiar-la i filmar-la. Va aparèixer a l'International Oceanographic. Van batejar-la científicament com Ophioderma sargaleg. Però els peixos i mamífers de la zona l'anomenaven Sarganstrella. La fama l'atabalava, li restava la pau que requeria, tranquil·la de mena com era. Va començar a desitjar fugir. Va estirar la pota-cua picant a l'aigua emetent unes vibracions particulars.

-Caram!

-Sembla ser que una tortuga de l'espècie 'facilitadora' la va escoltar. Va anar-la a buscar per endur-se-la, enganxada a la closca, fins a un indret on la Sarganstrella fos anònima i pogués gaudir de la vida amb calma. I...saps què feia?

-Què?

-A vegades, només.Treia la cama aquella a la superfície per prendre el sol, enyorant murs càlids, la part rèptil. Només una estoneta, per descomptat, no fos que alguna gavina afamada la prengués per un deliciós cuc marí o sardineta tafanera.

-Hahaha!

-Conte contat, conte acabat.

-T'estimo.

-I jo.

Es van encargolar sota les mantes amb una sana rialla d'afinitat i complicitat.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

173 Relats

169 Comentaris

79135 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
(Al terrat de la meva infantesa amb un llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats', que Nova Casa Editorial va demanar-me de publicar, abril 2015. I jo nodreixo de sol i llum -i ombres- aquest 'fill') :)

Poder escriure aquests relats m'allibera i m'enriola, junt o separat, depèn.

La pregunta és: no és ja tot prou complicat, com per, a sobre, haver-hi el món de l'amor i el sexe, que van força del bracet?
O són els temps que corren (veloçment, per cert)?

Afegeixo tres fragments del conte 'El camp de blat de moro' de C.Pavese (dins 'Fira d'agost i altres contes'), tingui o no a veure amb tot el que he posat més amunt. Simplement, perquè diu tant, perquè ho diu tot.

'Allò que em diu el camp de blat de moro en els breus moments en què goso contemplar-lo és el que diu qui s'ha fet esperar i sense ell no es podia fer res'.

'Entre nosaltres no calen paraules. Les paraules van ser dites fa molts anys'.

'Entenc que tinc davant meu una certesa, com si hagués tocat el fons d'un llac que m'esperava, eternament igual. L'única diferència és que aleshores gosava fer gestos bruscos, m'endinsava pel camp llançant un crit als turons familiars que em semblava que m'esperessin. Aleshores era un nen, i tot és mort d'aquell nen LLEVAT D'AQUEST CRIT'.



TGNK (i, sí, la Mena és la meva germaneta)