Sara

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz

La Sara, només la Sara pot baixar les escales de casa com una gasela, empesa per un vent que li neix de dins. Només ella sap posar aquell riure a les passes i al vol de la seva faldilla que avui és llarga i de color albergínia i li farà nosa, ja ho veureu. La Sara és així. Duu el mocador palestí que fa uns dies li va comprar l'Armand. Va comprar-lo quan va acabar la manifestació on van retrobar-se de nou per aquelles casualitats de la vida i van decidir que serien molt més que amics, que ho havien d'intentar i que tot els aniria bé, malgrat tot. Ell se'n va comprar un altre, de mocador, i es van dir, com un conjur, que sempre el durien mentre anessin junts. Potser a ell ja no li escau gaire, però li sembla que quan el porta li penetra l'aire de la joventut en el cos fins fer-lo reviure de joia. A ella li agrada que l'Armand estigui content, té un somriure menut que inspira tendresa, com un esquirol, li va dir un dia la Sara, i ell es va quedar sense paraules, tot i que ja sabia que la Sara era així, espontània i enjogassada, la millor, sempre li deia la Berta, la Sara és la millor, pare.
Baixa les escales, doncs, corre fins a l'autobús, va cap a la universitat tot i que avui és dissabte; ha d'anar a la biblioteca, no té classe, un altre dissabte de biblioteca i li'n queden uns quants fins que no doni per conclòs el treball de clínica. Però avui, a diferència d'altres dissabtes, és la festa major del barri i anirà al correfoc amb l'Armand, finalment l'ha convençut, ell no n'és massa amic, tot i que la Berta sempre ha estat de la colla de diables del barri, sempre li ha agradat el foc i la pólvora, a la noia. Ell sempre ha estat molt més tranquil i amant de mirar-se les festes amb la mesura de la distància.
La Sara agafa l'autobús d'una revolada, introdueix la tarja a la maquineta i clic, ja ho té, un nou trajecte, saluda una senyora, una veïna, adéu maca, i la Sara somriu com només pot fer ella, ensenyant els dos ullals que se li van quedar més petits que la resta de dents, com si fossin nans, tot per fer-li el somriure encara més tendre. No s'hi asseu, s'agafa a una de les barres metàl·liques de l'autobús i mira els plàtans del carrer, i la gent, i aquell nen que va en un patinet atrotinat, i sembla tan feliç i somriu i el nen la mira i ella li fa adéu amb la mà i el nen es queda amb la boca oberta, embadalit. Demana parada, ja és a la universitat. Baixa, camina, puja i baixa escales, com una gasela.
Entra a la biblioteca. S'asseu a la taula de sempre, des d'aquí veu el carrer, i els autobusos, i si plou, que avui no és el cas, veu la pluja caient a bots i barrals i li agrada, a la Sara tot li agrada. Està sola a la taula, troba a faltar la Berta, s'entristeix haver-la perdut com amiga, però no vol entristir-se. No ha d'entristir-se per res, sempre li diu l'Armand, estan junts i això és el que importa. És un tòpic, ja ho sap, però la Berta... no s'ho esperava de la Berta, no l'entén, sempre tan amigues. Ja ho sap que tot plegat potser costa un xic d'acceptar... Potser de la mare si que entén que no li parli i que li digui que està boja i que això no durarà i coses d'aquestes que li fan mal, però la Berta... la Berta hauria d'haver reaccionat d'una altra manera, no vol pensar-hi. Se'n sortiran, ho sap.
Mira, regira llibres, prepara el treball, esquizofrènia, fa fotocòpies, anota, subratlla amb el subratllador verd esperança, l'esperança que tot li vaig bé amb l'Armand i l'esperança d'acabar un dia el treball, encara que sigui sola, i també la carrera, però això ja li arribarà, no té cap pressa. Se li fa l'hora, avui és un dia de calma a la biblioteca, quatre lletraferits, algú de doctorat i poca gent més perquè els dissabtes de tardor no motiven l'estudi, tot i que avui no sembla tardor, fa un solet que enamora. Ho té tot molt avançat: orígens, diagnòstic, pronòstic... com n'és de complicat, molts autors, moltes idees, un sol treball, i ella sola. Es desborda. La informació no li cap a la taula de fusta clara, mira per la finestra de la biblioteca i finalment se li fa l'hora i bufff... Munt de llibres als carretons de fusta clara, recull el subratllador, els fulls, les fotocòpies, les ordena, classifica els autors, es torna a embolicar al coll el mocador palestí, com només ho sap fer ella, i li penja sobre el color albergínia de la faldilla; li queda bé, tot sempre li queda bé, això sempre li diu l'Armand, també li deia la Berta, però no vol pensar-hi. S'arregla els cabells, els cargola darrera l'orella, tot ho fica a la bossa bandolera, surt precipitada, saluda el bidell que la mira amb nostàlgia d'una edat passada, respira a fons i la segueix amb la mirada fins i tot molta estona després d'haver desaparegut del seu camp de visió com si volgués seguir el rastre de joventut de la Sara i pensa que aquesta noia té un no sé què..., sempre la mateixa idea, la veu sovint a la biblioteca i pensa que tant de bo fos més jove perquè ara... ara ja no és a temps, pensa... i es recolza trist mirant la solitud dels passadissos de la facultat.
La Sara surt, corre, agafa l'autobús, clic, un nou trajecte, va a casa l'àvia. Alguns dissabtes dina a casa l'àvia, li sembla que ho farà mentre la mare li faci morros i discursos. Ja li ve al cap l'olor de les menges de l'àvia, avui desitjaria... un estofat, o potser un arròs, no ho sap, serà sorpresa, a l'àvia tampoc no li agraden les rutines, sempre és una incògnita, però sap segur que no faltarà l'arròs amb llet de l'àvia.
Arriba. Ja hi és. L'interfon no funciona, l'àvia no li sent la veu, però li obre perquè l'espera. Puja els cinc pisos sense agafar l'ascensor, entra, petoneja l'àvia, l'abraça, li fa petites mossegades a l'orella, sempre ho fa i l'àvia fa petits crits de dolor que són de joia, ratolineta com estàs? Es treu el mocador i la bossa bandolera i els llença al sofà. Va al lavabo, es renta les mans, seu a taula i olora el caldo. L'àvia li explica què ha fet, com li ha anat amb les amigues, converses de perruqueria tot plegat, i mengen les dues juntes rient i xerrant, i finalment l'àvia li diu si voldrà arròs amb llet, és clar que en voldrà, com sempre, quines preguntes fa l'àvia... Quan l'àvia porta l'arròs amb llet a taula, la Sara l'ensuma i la pols de la canyella se li fica als narius i queda impregnada de l'olor, i paladeja la llet que, barrejada amb l'arròs, sembla una crema. Deixa pel final la branqueta de canyella que l'àvia sempre posa en el seu plat, li agrada tant... I finalment, mentre rossega la canyella, l'àvia li acaba d'explicar totes les històries importants de la seva vida i li diu si ja t'has pensat bé això d'aquest home, nena? És clar que sí, ha estat un impuls, una atracció que no es pot aturar, i no hi penso posar cap obstacle, àvia.
Se li fa tard, ha de marxar. Molts petons. Agafa la bossa bandolera. Tornen els petons i abraçades com si haguessin de passar molt de temps sense veure's. Quan tornaràs? No ho sé, però aviat perquè la mare està impossible. I marxa sense agafar l'ascensor tot i que l'àvia li recorda que l'agafi, que són molts pisos, i nena que oblides el mocador... Però la Sara ja no la sent i la dona només arriba a veure la faldilla albergínia pel forat de l'escala, i la Sara ja és al carrer, comença a fer vent, va a casa de l'Armand. Torna a agafar l'autobús i clic, un altre trajecte, i troba a faltar el seu mocador palestí, pensa si ha estat a la biblioteca, o no, a casa de l'àvia, ja està, a casa de l'àvia, al sofà, encara el recorda desmaiat al sofà. Mala sort. Ja tornarà a buscar-lo.
Demana parada. Baixa. Truca a casa de l'Armand. No obren, però l'Armand hi deu ser, torna a trucar i mig es desespera. Al cap d'una estona li obre, sap que és ella. L'Armand l'espera a la porta. Podria ser el seu pare, tothom ho pensa quan els veu plegats. S'abracen, s'estrenyen i només emeten gemecs i sospirs al rebedor de casa perquè un dia sense veure's és tant que no ho poden suportar. I sense adonar-se són al llit, i els llençols i els coixins, i l'habitació fins i tot, tot es fa petit per acollir-los. I entre mossegades i petons ella li diu què ha fet i on ha anat i ell li endevina que ha menjat arròs amb llet perquè tota ella fa olor a canyella, fins i tot la faldilla que ha caigut a terra semblava de canyella, i ella riu ensenyant els ullals petits i ell no para de fer-li petons una i altra vegada per tot el cos, embogit per la Sara i l'olor a canyella i li diu que mai no es cansaria de veure-la despullada, com ara. Hi passen molta estona així, mirant-se i sentint el contacte de les seves pells i els gestos que es complementen com sovint passa entre el riure i el plor.
Es fa l'hora del correfoc. Es vesteixen. L'Armand agafa el mocador i s'estranya que ella no el dugui i nota una boira tèrbola i li proposa de passar a recollir-lo per casa de l'àvia. Però es fa tard i ella prefereix veure la sortida del correfoc. Així ho fan. Tots dos abraçats van cap a la plaça caminant. Ja és de nit, la gent s'hi acumula. Uns duen barret de palla, els altres roba de cotó, com aconsellen els organitzadors. L'Armand posa el mocador al cap de la Sara, ella li diu que no, que se'l posi ell. Però ell no pot permetre que se li cremi el cabell, aquest cabell que l'enamora, i ell li posa, i ella el mira mentre ho fa i es tornen a abraçar i llavors un tro dóna el senyal que comença el correfoc.
Surten els diables i amb ells la Berta, un diable més sota un mar de d'espurnes de foc i de trons, al darrera els tambors que tot ho impregnen de ritme i moviment. La Sara salta i riu, i l'Armand s'hi agafa ben fort, conduït per la Sara, que el fa saltar al ritme del foc i de timbals, ell la petoneja encara, ella li diu que ara no, que és perillós, que corri, i ella ho fa amb un riure incontrolat de veure la cara de pànic de l'Armand, i ell l'abraça i els diables salten i ballen i persegueixen la gent fent rodolar els petards sobre els caps en moviment, sobre els riures, sobre el mocador palestí que voleia al vent, i deixen caure una pluja d'espurnes multicolors
que es van desfent a mesura que arriben a terra. I corren i corren, tots embogits pels crits de joia de la gent i per les empentes. La Sara té la sensació que fins i tot podria volar amb l'Armand al seu costat i que no sent el perill del foc ni de la pólvora. Però de cop, un diable els persegueix i surten de la plaça i del carrer principal, fugen de la festa embogits per la por del foc tan proper i perillós, tant, que deixa de ser un joc. Enfilen un carrer fosc, perseguits, i corren i corren i a ella la faldilla llarga li fa nosa i fins i tot se li estripa de dalt a baix, però corren fins que troben aixopluc en un portal obert, s'endinsen en el portal i s'abracen molt fort i respiren angoixats darrera les portes de vidres fumats, empenyent-les fortament amb els seus cossos. De mica en mica es va esvaint l'olor a pólvora. L'Armand pren fortament la noia, li acarona el cap que el mocador rebregat ja ha deixat al descobert i comença a recuperar l'aroma de canyella tan i tan suau que encara impregna la respiració agitada de la Sara. A l'altra banda del vidre, el diable els mira darrera la màscara de foc i la caputxa amb banyes. La Sara descobreix els ulls de ràbia de la Berta sota la pintura, i no diu res, ara no és capaç de riure. Poc a poc va recuperant l'alè i pensa que mai més no oblidarà el mocador.
La Berta se'ls queda mirant mentre s'abracen, desfeta, saturada per la bogeria i per la ràbia. Panteixa mig ofegada i, mentre, les llàgrimes li van desfent la pintura vermella de la cara desencaixada per la gelosia.

Comentaris

  • molt bo![Ofensiu]
    Lior | 10-11-2008

    m'ha agradat molt el teu relat, té un bon ritme i la descripció de la Sara és deliciosa. Però jo també m'he quedat amb el dubte de qui és la Berta. És la filla de l'Armand?

  • rbbarau | 10-07-2006

    Boníssim! Jo sí que havia entès que era la filla... ostres... al principi m'ha recordat a amelie... nuse... però és que... molt bo, en serio!
    U petó

  • dues aigües[Ofensiu]
    foster | 29-07-2005 | Valoració: 9

    És un relat interessant, tota la primera part sembla un exemple modèlic del noucentisme: tot és bonic, tothom és bo, la vida és meravellosa, fins i tot pujar a peu perque sí un tram de cinc pisos... tot al seu lloc, l'important és l'actitud, la manera de veure les coses, mig plena o mig buida l'ampolla. I, llavors, un final modernista que capgira el to idíl.lic del total, penetrant amb força la inquietud, el neguit davant el desconegut, les baixes passions.
    Escrius realment bé, i amb intenció.
    Felicitats, et llegiré més.
    foster

  • La Berta...[Ofensiu]
    Brida | 14-01-2005

    és la filla de l'Armand, oi?

    Almenys això m'ha semblat entendre en aquella frase q diu (ho dic de memòria...) alguna cosa així com: "la Sara és la millor, pare".

  • a mi també m'ha confós[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 08-01-2005 | Valoració: 8

    M'agradat el relat, encara que m'ha confós el personatge de la Berta, no he sabut esbrinar de qui havia estat parella.
    Està be, però em qued amb el Bacallaner.

    Una aferrada

    Conxa

  • jo tambe m'he quedat confusa[Ofensiu]
    rosaur | 08-01-2005 | Valoració: 9

    amb el personatge de la berta. no se si es que feia parella amb la sara o que. i a+ no m'agraden els correfocs... pero m'agradat el relat

  • escrius molt bé[Ofensiu]
    neret | 08-01-2005

    m'ha agradat molt el ritme d'aquest relat, suposo que és el que et diuen a l'altre comenari, que es mimetitza amb el ritme del correfoc... i el vocabulari, senzill, però elegant, l'estructura, les imatges,el retolador verd esperança i l'aroma de canyella... vaja, tot en general!

    enhorabona

    jordi

  • M'ha agradat...[Ofensiu]
    Brida | 08-01-2005 | Valoració: 9

    per la vitalitat, pel dinamisme, per la idea de moviment de tot el relat. Lliga molt bé amb el correfocs.

    Endavant!

    Brida

Valoració mitja: 8.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

376 Comentaris

105166 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com