SAPS...?

Quin relat més meravellós.... Quina manera de parlar-li als records, als que ja no hi són.... Què bonic!!

soc agnòstica, o sia que ni nego, ni afirmo l'existència de Déu.

Seria bo poder retrobar-se amb els éssers estimats.

Saps... com vaig aquests dies? Ja t’ho dic jo: De bòlid!
Però malgrat les urgències i altres prioritats que em reclamen, avui m’he regalat una estoneta per a llegir i comentar els meus autors preferits, i aquí em tens...
Ja anava a obrir el teu darrer publicat quan he caigut en el compte que aquest Saps...? no l’havia comentat encara, i com que no volia que quedés així la cosa, he decidit posar-li remei.

És, realment, un relat que fa estremir, malgrat la seva brevetat, o potser encara més per aquest fet, ja que no es perd en aportacions supèrflues, sinó que va al gra del sentiment, transmetent el dolor i fent palesa la “transitorietat” de tots plegats.

Com pots suposar, l'escrit m’ha despertat ressons propers, ja que tots en tenim al nostre voltant persones que pateixen o han patit, i estan sucumbint o han sucumbit a la malaltia cruel.

Fins aviadet, si la calor ens ho permet! i no ens transforma en un tollet de suor... ;-)

T’envio una abraçada per començar aquest mes estiuenc,
Unaquimera

Un bell relat, ple de dolor i tristesa amb una realitat que ens commou el cor.
Molt bó!!!

Un crit alliberador que intenta desfer-se del dolor que suposa no ser reconegut per qui et va portar al món. Això és insuportable, et dóna fiblades per dins i per fora fins al punt d'arribar a la desesperació. I, en darrer terme, un desig ferm de confiar en l'esperança que hi haurà un retrobament en un més enllà on tot tornarà a ser com abans: la memòria reneixerà i la felicitat serà completa.
Dit així, amb les meves paraules, sona fred. Per què? Perquè hi falta el sentiment que tu, Pilar, amb els teus mots tan colpidors i poètics alhora tractes l'horror d'una malaltia esgarrifosa que ens fa sentir impotents.
Escrius tan bé, Pilar! Si escrivissis amb ploma diria que suques la tinta d'un tinter anomenat "cor".
Una abraçada molt forta, companya de nanoreptes!

Mercè

un relat nu que ens toca l´ ànima

ha de ser que els llavis que sempre ens han omplert de besades , bons consells , i paraules d'ànim quan ens veien defallir , ara siguin incapaços de recordar i pronunciar el nostre nom.
Un relat delicat i entranyable, Pilar ! M'ha agradat moltíssim , com tot el que escrius.
Una forta abraçada.

Nonna

pel teu contacte tan amable.
una abraçada de part del xavier, el meu fillet i meva
fins aviat
joan

Un relat que esborrona, saps posar-te a la pell del qui passa un tràngol d’aquest tipus, però ho fas de manera tendre, el diàleg final de la filla et fa vessar una llagrima acompanyada d’un dolç somriure. Felicitats pel teu art.

Una forta abraçada

Bonic relat per retratar una trista realitat... Per uns instants, aconsegueixes que llegint-lo ens posem a la pell de les famílies que passen per aquest mal tràngol... que dur...

tendre i dur alhora perquè la vida és això i molt més.
Va ser un plaer poder-te conèixer en persona a l'acte del Prat
una abraçada
joan

Amb quatre paraules ben triades ens transmets l’angoixa que aclapara aquestes situacions. És un d’aquells relats que preferiries no haver de llegir... és tan real, tan proper, tan...
Les dues frases finals, les dues preguntes fan pensar, i molt!
—Joan—

Ha de ser terrible que algú tan proper com una mare et faci aquesta pregunta. Has descrit emoció i l'has transmès. La literatura és això. I el silenci que resta després de llegir, silenci de reflexió que colpeja el sentir. Una meravella Pilar. Abraçades i petons, crec que són dos bons remeis per la persona que pateix. Fins aviat!

aleix

Es recorre amb un clafred aquest relat d'un itinerari vital carregat de dolor i de la certesa, no per menys sabuda, menys cruel, de la nostra desaparició.
Potser sigui la desaparició en vida, la de l'hàlit d'intel·ligència, memòria, aquest complex que ens fa únics i humans, la pitjor de les maneres de traspassar.
El que queda és el cos, però nosaltres hem marxat.

Una abraçada,
franz

que m’esgarrapa l’anima, expressat amb cruesa i sentiment
que per desgracia tinc molt a prop.
Felicitats per saber d‘escriure tant be la maleïda malaltia

Abraçades

Josep

...molta duresa en aquest text. Una lluita contra un fantasma que borra memories i trenca cors. Què som sense la nostra memória? Sóm com arbrers sense fulles. Un esquelet que encara viu esperant el final. Però la gent que l'envolta no té el xopluc de la seva ombra, ni el soroll dels ocells que hi aniden. És un malatia maleïda, un pot estar malalt, però deixar de ser el que és, crec que si hi ha infern no pot ser pitjor, ni pel que la pateix, ni pel que està al seu voltant.
Un abraçada.

Ets capaç de transformar el fet més prosaïc i depriment en un bonic text de prosa poètica que emociona al lector des de la primera línia fins al final.

Podria destacar moltes de les metàfores que m’han agradat del text, Saps?, però em conformaré amb una:
” volia esborrar, amb carícies, aquell monstre que et menjava la memòria”

Ens seguim llegint,

Núria