Saps, Sara?

Un relat de: xianema
Saps, Sara? Jo també em posava a escriure quan tenia la necessitat d’exterioritzar els meus sentiments. Ara no recordo quan va ser la última vegada que em disposava a agafar paper i boli i començava a dictar el què em sortia de dins. Potser des d’aquells anys d’adolescència, quan passes per aquella etapa plena de canvis, la qual et dóna més peu a voler transmetre-ho tot, sense importar-te massa el què pensi la gent sobre si aquell escrit és poc adequat o un pèl cutre. Ara en canvi, em costa més fer l’esforç d’analitzar i treure el què tinc a dins. De vegades no trobo les paraules adients per definir com em sento, el què penso o bé el què m’agradaria que passés. És com si m’ho quedés tot molt més per mi.
Reconec que avui m’ha vingut de gust tornar a agafar un full en blanc i teclejar alguna cosa. La inspiració? l’he trobat mirant la lluna. Avui estava realment esplèndida Sara. Era plena i carregada d’energia. Des que la teva germana va atorgar la lluna amb tu, d’alguna manera algunes persones que van tenir la sort de conèixet o si més no van arribar a tenir alguna mena de vincle amb tu, també arribem a veure-hi una relació.
Fent treballar una mica la memòria, fins i tot puc recordar algun escrit que vas publicar farà uns 6 o 7 anys enrere. M’agradava com redactaves i recordo que les paraules estàven plenes de sentit. Em ve al cap un text que parlava d’una teva amiga que va volar. Tu deies que viuries el que ella no va poder viure. Ho expressaves amb tantes ganes...que fins i tot des de l’altra banda de l’ordinador es podia notar. I ara, Sara? Qui viurà totes aquestes coses? Les seves més les teves...que injust que arriba a ser tot plegat. Saps què? No em podia creure que aquell maleït càncer t’hauria vençut. Set veia una noia tan valenta...no dubto que vas lluitar fins el final.
Quan me’n vaig enterar, em va venir el cap la mítica frase que sempre dèiem: “algun dia d’aquests ens hem de veure”. I aquest dia no va arribar. És per això que ara quan algú diu aquesta mateixa frase ja m’hi faig forta perquè no passi de llarg i passi com tu. M’he quedat amb les ganes de coneixe’t. De fet, penso que la teva germana és l’única persona que d’alguna manera trobar-me amb ella faria que cumplís aquella quedada pendent amb tu. El fet de ser bessones segur que teniu moltes coses iguals.
Continua brillant d’aquesta manera Sara. I continua donant a aquesta platja del Garraf aquesta sensació de retrobar-se amb tu. Algun dia vindré a fer-te una visita. Un petó immens bonica. Fins sempre.

Comentaris

  • Un escrit enternidor,[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 20-08-2013 | Valoració: 10


    Sincerament no havia llegit mai teu i al descobrir-te a partir del comentari que em fas avui, t'he conegut a través dels escrits.

    És molt emotiu el que dius en aquest text dedicat a la Sara, aquesta noia que la que parles. Crec que et devia arribar molt endin​s​ tot el​ ​que llegies d'ella.En fas una descripció que fent servir la fantasía, si et podés veure i sentir, com estrella, encara brillaria més!

    T'ofereixo un escrit, el primer que vaig enviar a RC quan em vaig fer relataire que es diu, PASSEN ELS ANYS.

    El tema que toco, és real, va ser l'explicació d'una experiéncia, tal com dic, viscuda en aquell moment. M'ha vingut a la memoria al llegir el teu escrit. Aquell diumenge al matí, quan tornant de la pastisseria em vaig posar a l'ordinador per redactar-ho, hi havia en el món totes les persones que hi reflecteixo. Ara, ens hem de prendre molt seriosament la última part que toco, la de les fotografies, ja que només ens queda el record i les fotos de les dos persones a les que em refereixo, la mare i la filla, ens van deixar, la mare al febrer i la filla al juny. La mare, era velleta, la filla encara hauria pogut viure molts anys, si no se l'hagués emportat un cancer, malaltia terrible i fatídica per qui si troba en qualsevol moment de la seva vida.

    Et seguiré llegint, una abraçada!

    Gemma

  • Marteta | 23-03-2013

    la vida ho és tot i a cops es converteix en un simple cúmul de cendres restants d'aquell foc que pareixia mai apagar-se... Escriure és aquell foc, i per molt que pareixi mort i sentenciat, sempre viu dins nosaltres.
    La vida, els difunts i els escrits...Perduren per sempre!!

  • L'aigua de Garraf[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 23-03-2013 | Valoració: 10

    L'aigua d'aquesta magnífica platja reflecteix sempre una claredat molt viva. No m'extranya que en parlis i hi vegis reflectida l'estrella de l'amiga que ens observa. M'has emocionat i m'has deixat alhora, un bon regust a la boca. Sincer i emotiu, veig que feia temps que no publicaves res. A veure si et llegim més sovint. Una abraçada i encantat de saludar-te.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: