SAPS QUÈ M’AGRADARIA?

Un relat de: MariaM
Ell l’havia descobert a un parc proper, el que, de tant en tant, creuava per anar a casa. Ella llegia, asseguda en un banc. Fou allà on tingué lloc el segrest silenciós: una dona es fixava en un home, tan sols per un instant; una imatge mossegava l’ham que li enviava una mirada. La dona, que duia un abric vermell, i semblava absorta en la lectura, va apartar-se els cabells de la cara a l’hora que, en un gest que deixava palesa la seva feminitat, creuava les cames. L’home restà immòbil i mut davant d’aquell espectacle; es sentí seduït, sobretot, per la falta d’atenció que ella li dedicava. No es reprimí ni de contemplar-la, ni de desitjar-la, sense poder controlar la mirada.
Fou aleshores, quan ella se n’adonà que un home la mirava, ple d’admiració i va somriure. Ell va sentir que l’havien descobert. Va dubtar en apropar-s’hi, però, una estranya timidesa l’envaí, mentre la dona se n’anava lentament.
Per suposat que, aquell dia, no succeí res més; tan sols la captura silenciosa d’un home per una dona i d’una dona per una mirada. Però, n’hi hagueren més de dies i més trobades; casuals?
En una d’elles, plovia. Ell havia acabat una reunió; conduïa el cotxe, vorejant el parc, a poc a poc, per tal de no esquitxar els vianants, o ves a saber, quan va observar com ella anava caminant amb presses, i se li apropà, convidant-la a pujar. Ella acceptà sense dubtar, com si no fos la primera vegada. Experimentava la confusió lògica de qui es sent feliç de ser admirada; el plaer intens de sentir que tenia ganes de trencar la rutina. I, enmig d’aquesta torbació i amb un somriure, li preguntà que, saps què m’agradaria? L’hi ho digué quasi a cau d’orella i ell, sense perdre temps, posà la directa, disposat a complaure-la el més aviat possible. Pressentia que aquella dona no estava disponible. I no n’estava. No obstant i, sense saber com se les arreglaria, ell faria que n’estés.
A la poca estona, es trobaven al Maresme, dintre el cotxe, a l’aixopluc de la pluja que queia amb força. És el que ella l’hi havia suggerit, innocentment, quan li preguntava si sabia el que li agradaria. I, això van fer, contemplar el mar, en aquells moments tempestuós, i prou. Prou. Molta gràcia no li va fer, però, com a gran seductor que era, sabia esperar.
Es presentà una nova ocasió. La va veure a la terrassa d’un petit bar; seia sola en una taula i no va passar de llarg. Se li havia apropat, amb naturalitat, i acabaren junts, parlant sobre el llibre que ella llegia i algunes coses més. El seu cap pensava amb rapidesa i l’escoltava alhora. Mentrestant, ella ja oferia el seu somriure i, ho sentia be? Ja hi tornem! Saps què m’agradaria? I s’acostava a ell, amb aquella innocència tant seva i que ja coneixia. I va obeir.
Agafà els seus peus, la descalçà i li feu el massatge que li demanava. Les mans d’ell l’acariciaven, tot controlant la situació, era un expert; demostrava la seva eficiència i ella somreia d’aquella manera que el tenia encisat.
L’espontaneïtat, el somriure i l’efecte sorpresa en el moment més inesperat, és el que més li agradava d’ella; no sabia mai amb quin estirabot podia sortir.
Aquella nit havien quedat per anar al cine, però, abans, li digué ella, havia de fer unes compres ràpides, que si volia podia acompanyar-la. Es citaren, al capvespre, directament a l’entrada d’uns determinats magatzems. Ell arribà primer i badava, mig distret, tot fixant-se amb la gent que entrava i sortia. Es sentia content, tot i que allò d’anar de compres, i amb ella, ho trobava massa convencional, no feia pas per ella. Justament, pensant-hi, se li havia palplantat al davant i gairebé no la reconeixia. Anava embolicada dintre d’un abric de pell, amb sabates de taló d’agulla.
Es saludaren, amistosament, i ell amb el frec de la pell a la cara, sense saber ben bé què li passava, començà sentir calfreds. Eren ja a les escales mecàniques; ell mirant-se-la sorprès de veure-la tan diferent del que semblava que era el seu estil, més aviat esportiu, i ella mirant-se’l també a ell, amb aquell somriure tant seu...Encara a les escales, ella es girà cap a ell que anava al seu darrere i li digué allò que tant l’excitava i, alhora, temia. Saps què m’agradaria? Ara mateix! Doncs, treure’m l’abric. Ell ho trobà normal perquè feia més aviat calor i va fer el gest d’ajudar-la; ella, però, se l’obrí tot just una mica, el suficient perquè ell pogués clissar, estupefacte, el cos perfecte tan sols cobert per un conjunt negre de llenceria.
Atordit va córrer a abraçar-la per tal d’amagar-la. Havien arribat a la planta superior. Ella reia, amb picardia; estava deliciosament sexy dominant el flirteig. A ell li havia agafat un atac de tos, mentre ella proposava de fer una copa al bar, abans d’anar al cine, però ell va dir que de cap manera, que més valia deixar-ho per un altre dia. Ho deia tossint i rient. Ella li feu una moixaina i li digué que marxava sola. Les protestes d’ell no van servir de res.
En arribar a casa, tan sols creuar el vestíbul, va veure l’abric de pell damunt del sofà; la seva dona l’esperava amb el mateix conjunt negre, amb una ampolla i dues copes a les mans, les que no has volgut prendre abans, li digué i, perquè no hi faltés de res, hi afegí allò de... saps què m’agradaria? Sí!!!
No van arribar més enllà del sofà, on hi avia l’abric que tant l’havia excitat. L’abric i d’altres coses, per suposat. L’abraçada va ser de desig, tantes hores contingut. Estava boig per aquella dona que era capaç de despertar passió. Tant de temps d’una vida junts i, encara, era possible, jugar, flirtejar, apassionar-se com si fossin dos desconeguts; descobrir-se sexualment l’un a l’altre sense límits, i sorprendre’s sempre. Amb il·lusió i, gairebé amb bogeria, s’afanyava a complaure-la.

Comentaris

  • MariaM | 03-08-2018

    M'ha fet il·lusió el teu breu comentari. Venint de tu no és qualsevol cosa. Gràcies Lluis.
    MariaM

  • Calderer | 01-08-2018


    Bo, força bo.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: