Santa Teresa Dels Polvos.

Ataco amb el pinzell d'ombra d'ulls després de fer un ús excessiu del pintallavis. La imatge que em torna el mirall no menteix. Les bosses sota les parpelles no es dissimulen amb el maquillatge. Haig de reduir el gruix de les celles.
Intento no perdre la paciència concentrant-me en la recerca d'alguna arruga que hagi passat per alt, ignorant el paio ajagut al llit que segueix xerrant sense aturar-se.

El vigilo sense dissimular. Ara es tapa, ara destapa, gratant-se el genitals i el pit pelut. Estereotip del mascle satisfet després d'un bon clau. Perquè no marxa?
Faig un glop de ginebra. La seva xerrameca sense sentit em dona migranya. No li he deixat prou clar que ha de pirar?

Perquè són tan pesats els meus clients després de cardar?. El meus ninos xerraires els anomeno.

Només vull fer la meva feina, sense complicacions. No sé què és el que veuen en mi. Estic agafant complex de Mare Teresa dels Polvos. Que si et veig com una amiga, que si ets tan comprensiva (jo que no bado boca), que si és com si ens coneguéssim de tota la vida, que hem connectat .......

«concentrat nena, aviat se'n cansarà si no li fas cas».

Horror! La temuda arruga fa acte de presència. Sí, és ben petita, gairebé inapreciable, just en el naixement del pont del nas. Ai, quina angunia! Ja sé com acaba això.

«Nota mental: demanar hora per una nova sessió. Vinga, dos-cents euros més».

Mantenir aquesta carrosseria en òptimes condicions requereix un seguiment i una despesa constant. Millor torno al llit. En un moment s'oblidarà de tant de bla, bla, bla. Sóc molt bona quan m'hi poso. Encara en treure prou pel nou tractament de Botox.