SANTA MARIA DE MIRALLES. l'ANOIA DESCONEGUDA

Remuntaven la riera de Carme des de la Pobla de Claramunt; superàvem les esglésies i/o ermites de Sant Martí, Santa Maria de Collbàs, Sant Miquel d'Orpi, i Santa Càndia, en aquesta ocasió la nostra destinació estava al límit de la comarca, anàvem a Santa Maria de Miralles.

Fèiem l'stop obligat en la intercessió amb la carretera que comunica Igualada amb Valls, passant per Santa Margarida de Montbui, i un cop incorporats fèiem atenció a la nostra dreta, ben aviat veiem un petit rètol, Santa Maria de Miralles, el camí estret i costerut ens menarà en poc més d'un quilòmetre dins del clos murallat del que havia estat el poble murallat.

Davant nostres , les restes del castell de Miralles s'alcen en un turó, a 662 m d'altitud, als vessants de la serra de Miralles, dominant la vall de la riera; queden grans panys de murs molt esfondrats i una gran torre de planta rectangular fora del recinte. Formava part de la línia de fortificacions bastides al segle X en aquest sector del país en la campanya repobladora del comtat de Barcelona.
És esmentat ja el 960, en una donació que féu el comte Borrell II del castell de la Roqueta.

El terme és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el 987 el bisbe de Vic infeudà la meitat que posseïa del castell (que havia rebut del comte) a Ennyec Bonfill (fill de Sendred de Gurb i primer senyor de Cervelló i cap d'aquest important llinatge), el qual ja posseïa l'altra meitat per concessió del mateix comte i així n'adquirí el domini total. El castell restà en mans dels Cervelló i passà a formar part de la baronia de la Llacuna. En foren castlans al segle XIII una família cognominada Miralles. Durant la guerra contra Joan II els consellers d'Igualada escrivien que aquest castell era un lloc important.

Dins el recinte del castell es conserva la primitiva capella, que esdevingué parroquial del lloc. L'església de Santa Maria de Miralles és un edifici romànic, de planta rectangular, portal amb grans dovelles i volta de canó, el qual ha sofert, però, diverses modificacions i reconstruccions.

Només trobem restes de les cases que s'havien bastit dalt del turó, al costat de l'església i el castell.

Des del castell la visió que se'ns presenta corprèn.

Etimològicament , Mirall, Guàrdia, Espill,... designaven llocs de guaita i bada, amb el mateix sentit de talaia. L'advocació de Santa Maria, molt freqüent en els castells reconquerits als àrabs, reforça la tesis que el castell fos aixecat pels sarrains.

La desolació d'aquest indret em ratifica en la meva impressió que aquesta ruïna - totalment premeditada i planificada - ve a confirmar la victòria definitiva del feixisme i dels feixistes, o si us agrada més l'absoluta derrota de Catalunya.

© Antonio Mora Vergés