SANTA MAGDALENA DE PUIGSAC. FANTASIA ROMÀNICA.

Ens arribàvem fins a Santa Magdalena de Puigsac, pel camí encimentat que surt des de Pardines, el trajecte és una autèntica festa pels sentits, ja que es voreja un corrent d’aigua i la vegetació de ribera que això comporta; l’única dificultat – que ens sorgirà a la tornada - és la de coincidir amb un altre vehicle en sentit contrari, ja que l’angostura del traçat fa difícil – en alguns llocs impossible – el pas simultani d’ambdós.



L'esglesiola – reformada i transformada totalment - conserva l'estructura romànica, amb un absis perfecte i teulada, tot cobert amb llicorella del país.




Ens expliquen que l’any 1980 se li va afegir un porxo a fi de protegir la portalada romànica; en aquella data es van fer desaparèixer les dues capelles, bastides al segle XVIII, que li donaven planta de creu.

A ponent però , es mantenien un portal i un ull de bou, també del segle XVIII, i, al damunt, un campanaret gràcil d'espadanya.



L’estructura bàsica, i el parament constructiu corresponen a la consagració que en va fer, el 15 d'octubre de 1176, el bisbe d'Urgell Arnau de Preixens, a precs dels veïns del lloc i del baró Bernat, que l'havia feta construir; aleshores a Sant Esteve de Pardines tenien dos capellans ; Ramon de Ribes i Ramon Joan.

Recolliré imatges de l’indret amb la intima sensació de trobar-me davant d’un edifici neoromànic, bastit damunt les restes d’una anterior església.

Em queixava amargament de les actuacions dutes a terme, pel Servei de ‘Tranformació’ del Patrimoni històric i cultural, dutes a terme des de la Diputació de Barcelona; em temo que l’exemple - el mal exemple – s’ha estès dissortadament fora dels límits territorials d’aquella Administració.

La riquesa del romànic és la seva diversitat.