Sant Jordi nostre de cada dia

I. Princesa

La Laura es mira al mirall i no es reconeix.

El reflex li torna la imatge d'una persona trista, prematurament envellida, vençuda. I espantada. Sempre espantada. Es pregunta que se n'ha fet de la princeseta que es passejava alegrement pel barri, aconseguint amb el graciós moviment dels seus malucs que els nois torcessin el coll al seu pas, amb els ulls plens d'un mal dissimulat desig. En quin moment del camí aquella noia que era l'enveja de totes les seves amigues es va convertir en la dona patètica que la mira des de l'altre cantó de l'espill?

El record de la persona que va ser li porta l'ombra d'un somriure als llavis i llavors, per un moment fugaç, la princesa treu el cap al mirall. Però és només un instant. Un parpelleig més tard ella ha desaparegut i només queda la dona trista i espantada en què ha degenerat.

La Laura s'aparta del mirall del bany i es corda bé la bata, assegurant-se que tots els blaus quedin ben ocults sota la tela, ja una mica desgastada. Afortunadament, ell gairebé no li toca mai la cara i totes les marques de la seva brutalitat poden amagar-se sota els vestits. No suportaria que la gent del barri conegués la seva humiliació quotidiana. Per això, abans de sortir al carrer, s'assegura d'estar sempre impecable, encara que cada vegada li resulti més difícil. Els diners escassegen al mateix ritme que augmenten els cops i els insults. La Laura ja ni recorda la darrera vegada que es va comprar un vestit i, a la perruqueria va deixar d'acostar-s'hi quan li va fer vergonya utilitzar un cop més allò de "apunta-m'ho, maca. Vols?". Malgrat tot, la manca de diners li importa poc. Al cap i a la fi, la roba és només un medi per ocultar l'autèntic motiu de la seva vergonya. Sempre se les apanya per sortir al carrer amb la dignitat intacta, els sargits pel cantó del forro i un somriure de plàstic al rostre que només es trenca quan, en carregar les bosses al súper, un múscul maltractat pels cops protesta per l'esforç al què se l'obliga. Llavors, només llavors, una ganyota de dolor esquerda per un instant la façana de normalitat, tan treballosament construïda. Naturalment, sap que la gent no es mama el dit. Que les parets tenen oïdes, les veïnes, llengües incansables, i que hi ha realitats que no es poden amagar eternament. Però una cosa son les paraules i una altra, els blaus damunt de la pell, un ull de vellut o un llavi partit. Portes enfora, la Laura pot fer el cor fort i mantenir l'esquena ben dreta i el somriure a la boca mentre que els rumors siguin només això: rumors.

Molt diferent és, però, quan torna al pis i la soledat i la por se li llencen al damunt, glaçant-li el cor i enterbolint-li la mirada. Mentre feineja per casa, intentant mantenir-ho tot impecable per tal de no donar-li excuses, conta els minuts i les hores. Sap que ell no torna mai abans de les vuit. Però, quan sent que els nens dels veïns arriben de l'escola i als televisors sona la música del telenotícies, el ritme dels seus batecs s'accelera i la tensió es fa insuportable. Això no és vida, es repeteix tarda rere tarda. Però tarda rere tarda es limita a entrar a la cuina i a posar-se a fer el sopar, mentre tem sentir el soroll familiar de les claus al pany, anunciant la seva tornada.

La Laura fa temps que es va adonar que mai no li hauria hagut de perdonar la primera bufetada. Ell la hi va donar gairebé sense voler i després va plorar com un nen i li va demanar perdó mil cops, mentre li jurava que no ho tornaria a fer i que no sabia què li havia passat. Ella va sentir que alguna cosa que mai no es podria reparar se li trencava per dintre. Però va fer l'esforç suprem de perdonar-lo i fins i tot va consentir a dormir abraçats aquella nit, com havien fet des de la seva nit de noces, tants anys enrere. Durant unes setmanes, va pensar que potser sí que tot havia estat un accident. Que a ell se li havia escapat la mà sense voler i que allò no tornaria a passar. Un vespre d'estiu, després de sopar, una plantofada molt més forta que la primera va trencar per sempre les seves esperances. Des de llavors, n'ha rebut d'incomptables més. I encara que els plors i les constriccions solen seguir-les, ella ja no s'enganya més. Només espera reunir un dia el valor suficient per atrevir-se a deixar-ho tot enrere. No només els cops i el dolor. També els records, les cendres d'un amor que havia estat de debò i la relativa seguretat d'aquelles quatre parets que són el seu món.

Estava tallant unes verdures per sopar, amb l'ai al cor i l'orella pendent del pany quan una llàgrima li ha relliscat per la galta. Potser si en comptes d'enciam hagués estat traginant ceba, hauria pogut enganyar-se un cop més i s'hauria limitat a passar-se el dors de la mà per la cara i a seguir com si res. Però l'enciam no fa plorar. La Laura ha sortit de la cuina, amb els pits encara ferms movent-se frenèticament amunt i avall per causa dels plors. I no ha parat de plorar mentre, com en un somni, treia una maleta de l'altell de l'armari, l'omplia amb quatre coses agafades a l'atzar i tancava la porta darrere seu, deixant l'olla al foc i l'enciam damunt del marbre de la cuina, per no tornar mai més.


II. Drac


En Dídac es mira al mirall i no es reconeix.

El reflex li torna la imatge d'un home amargat, fastiguejat de la persona en què s'ha convertit, decebut. I espantat, sempre espantat. Es pregunta què se n'ha fet d'aquell noi que somiava en ser porter del Barça i corria pel barri darrere de les noies maques. En quin moment del camí es va veure sorprès i engolit pel monstre en que ha esdevingut ara?

Ni el record de la persona que va ser és capaç d'esborrar-li de la cara, encara que només sigui per un instant fugaç, aquella ganyota de ressentiment infinit. Aquella màscara que reflexa l'amargor que se'l menja per dins des del moment en què obre els ulls al matí fins que, massa hores més tard, aconsegueix sumir-se finalment en una clement inconsciència.

En Dídac s'aparta del mirall del lavabo del bar on s'ha refugiat avui i mira de posar-se bé el nus de la corbata. Malgrat els seus intents, els ulls injectats en sang i el rostre mal afaitat fan vans els seus esforços. No hi ha corbata que pugui embellir un monstre i, per la seva vergonya infinita, ell n'és del tot conscient. L'home que el mira amb retret des del mirall li fa fàstic. No suporta el seu esguard tèrbol que sembla escopir-li preguntes com per què has arribat fins aquí? o cóm has estat capaç de cagar-la tant? No és tan senzill com ho pintes! Voldria defensar-se el Dídac. Jo no tinc la culpa que tanquessin la fàbrica i em fotessin al carrer! Però el monstre del mirall no l'escolta mai. No li accepta cap de les seves excuses. Potser perquè, en el fons, ni ell mateix no se les creu.

El Dídac surt trontollant del lavabo, mentre aixeca el dit anular de la mà dreta en un gest dedicat especialment a l'home del mirall. Apura el conyac de la seva copa i deixa un parell d'euros damunt del marbre brut i gastat. Es llença al carrer i camina sense rumb. Té por de tornar a casa, perquè allà l'espera la Laura. Ella ho nega, però el Dídac sap que els seus ulls se'l miren amb el mateix retret que els de l'home del mirall. Sap que el culpen d'haver perdut la feina i de no haver-ne pogut trobar cap d'altra. De que ara ja no pot anar a la perruqueria ni comprar-se roba nova i de que cada dia és més difícil fins i tot omplir la bossa del súper. El culpen de no haver pogut tenir fills, de no haver-se atrevit a aprofitar oportunitats passades. D'haver-se acontentat amb el que tenia sense imaginar que ho podia perdre d'un dia per l'altre. El culpen de moltes coses, sí.

Però, sobretot, el culpen dels cops i dels insults. De la por i del respecte perdut. El culpen d'haver matat el que hi va haver entre ells durant molts anys.

El Dídac sent com se li estripa l'ànima. Mentre vaga pels carrers, plora d'impotència i ràbia. Plora perquè la Laura ha estat sempre el centre de la seva vida i perquè, encara que d'una altra manera, se l'estima com el primer dia que la va veure, quan era la noia més maca i cobejada del barri i ell es va prometre que seria seva, encara que fos la darrera cosa que fes en aquest món. Plora perquè sap que l'ha perdut per sempre i que ja no pot fer res perquè les coses tornin a ser com abans.

Plora perquè ella no ha sabut ajudar-lo i fer-li costat. Perquè l'ha abandonat a la seva sort quan més falta li feia. Plora perquè a ella, la princeseta del barri, li ha estat més fàcil culpar-lo a ell de tot que no pas fer-se al càrrec de que les coses estan molt difícils i que el país passa per un mal moment. Plora, perquè la molt puta se'l mira amb silenciós retret en comptes d'animar-lo a ell, que, al cap i a la fi és la veritable víctima d'aquella situació de merda. Vol comprar-se roba? Doncs que fregui escales! No surt ell cada dia al carrer i fa el que pot, fins i tot demanar per les cantonades, per portar alguna cosa a casa a final de mes? Que ella faci el mateix, collons! Què s'ha pensat? Que això és Buckingham Palace i ella la reina d'Anglaterra? Doncs està molt equivocada!

Les llàgrimes li cauen encara per les galtes, quan, sense adonar-se'n, es troba davant el portal de casa. La pena i la ràbia li bullen per dintre. En Dídac tanca els punys mentre puja les escales. Abans de posar la clau al pany, s'asseca la cara i, per enèsima vegada, es posa bé el nus de la corbata. Val més que la Laura ho tingui tot a punt i no li faci cap comentari. Perquè si ho fa, ell no respon...


III. Cavaller


En Jordi es mira al mirall i veu el mateix de sempre.

El reflex li torna la imatge d'una broma pesada de la natura. D'un homenet gras, mal fet, d'una lletjor gairebé grotesca. Es pregunta per què, justament a ell, a la rifa de la vida li havien de tocar aquella pell greixosa, aquell cap d'on els cabells fan cua per poder escapar. Aquells plecs de carn que tremolegen sobre la seva cintura, aquelles faccions ridícules, aquells ulls tan miops que al seu costat els d'un
talp semblin els d'una àliga. En quin moment els guionistes d'aquesta broma pesada que és l'existència van decidir que a ell li tocava el paper de bufó sense consultar-li-ho?

En Jordi somriu amb tristor i s'allunya del mirall del lavabo del centre d'assistència social del barri. De fet, mirar-se ha estat un accident. Fa molts anys que va aprendre a fugir de tota classe de superfícies reflectants. No només miralls, si no també aparadors, tota mena de vidres i, fins i tot, tolls d'aigua. Sap que el destí ha estat garrepa amb ell i, en la modèstia de les seves possibilitats, intenta no recordar-ho. No pot evitar, és clar, veure el que veu en els ulls de la gent, especialment les dones, amb les que tracta cada dia. Des de la caixera del súper fins les persones a les que intenta ajudar, passant per les noies amb les qui es creua quan va pel carrer, tothom se'l mira amb una barreja de llàstima i d'incomoditat. Durant molts anys, aquelles mirades l'havien ferit com si estiguessin fetes de metall bullent. Al final, però, s'hi ha acabat acostumant. Dir que amb el temps ha arribat a ser feliç seria, no només exagerat, si no cruel. Però el que si ha aconseguit és resignar-se amb les cartes que li han tocat en el pòquer de la vida. En el seu cas: un jardinet després de dos descartis.

Es mira el rellotge i constata que és tardíssim. Fa hores que hauria d'haver apagat els llums i marxat a casa. Però no té cap motiu per tornar al seu diminut apartament i, en canvi, allà sap que és útil. I és que fa molts anys que en Jordi va decidir que l'única manera de donar sentit a una existència com la seva era oferir-se als altres. Viure pels altres ja que no podria mai viure per ell mateix. Per això es va fer assistent social i, per això, és, de llarg, el millor en la seva feina. Cada persona que entra al seu minúscul despatxet sent que és important pel Jordi. S'adona sense dificultat que ell mourà cel i terra per intentar ajudar-la i que hi posarà les hores i els esforços que facin falta per, en la mesura de les seves possibilitats, resoldre-li els seus problemes.

A més, el Jordi sap que quan apagui els llums i marxi a casa, la misèria quotidiana li vindrà al damunt amb la força destructora d'una allau. Sap com de llargues poden arribar a ser les nits i com d'urgent és el desig mai no satisfet. Somriu una altra vegada, recordant les prèdiques del pare Jeroni, quan anava als escolapis. Us heu de mantenir purs! clamava des de la tarima del professor, com si allò fos un repte gairebé impossible. Mira per on, ell ho havia aconseguit sense esforç. Pur i intacte com un d'aquells cavallers armats de l'edat mitjana, les històries dels quals tant li agradaven, que cavalcaven pels camins buscant princeses a les qui salvar. Només els que són com el Jordi saben com de sobrevalorada n'arriba a estar la puresa.

Apaga l'ordinador i acaba d'endreçar els darrers papers. Fa anys que va descobrir que la lluita no s'acabaria mai i que la seva és una guerra que no es pot guanyar. Però també es va adonar que està plena d'escaramusses en les què sí pot sortir-ne vencedor. Per això, el Jordi assaboreix cada petita victòria amb una alegria tan genuïna com és la seva preocupació per la gent que cerca el seu ajut. De manera que molts dies pot marxar a casa acompanyat d'una íntima i gens estèril satisfacció. Aquest no és el cas d'avui, on els seus esforços s'han trencat contra la incomprensió de les administracions igual que es trencaven les llances dels cavallers desafortunats contra els escuts dels seus rivals.

Es disposa a apagar el darrer llum quan sent uns copets a la porta. Se sorprèn, perquè no hi ha ningú que pugui pensar que l'oficina és oberta a aquelles hores. Malgrat tot, ni se li passa pel cap la idea de no obrir. Camina amb pas decidit fins al portal i, a través del vidre, veu la figura d'una dona amb el pit sacsejat pel plor i una maleta a la mà. En Jordi obre i li ofereix el seu millor i més afable somriure.

-Pot ajudar-me, sisplau? - diu la Laura, utilitzant els darrers vestigis de les seves forces per pronunciar aquelles tres paraules.

En Jordi percep clarament el patiment i la desesperació en la veu d'aquella dona, que finalment ha perdut la batalla amb sí mateixa per mantenir la dignitat i les formes per damunt de tot. No pot deixar d'admirar la seva bellesa marcida i, per un instant, s'adona de la cruel ironia de la situació. Després, reacciona com només poden fer-ho els cavallers de brillant armadura com ell.

-Sí. I tant. Ha vingut al lloc idoni. No es preocupi. Passi. Jo l'ajudaré.