Sang

Es trobaven, finalment, afrontant cara a cara aquest tema (el tema "tabú). Portaven molt de temps llegint entre línies, parlant amb ambigüitats, amb dobles sentits, secretejant a les fosques... Tots sabíem que havia d'haver-hi un moment com aquest, és una actitud infantil creure que podràs viure per sempre més a les fosques evadint els problemes..."I qui no vol ser infantil?" (em diu una veueta interior amb no poca raó...). Els dos saben que han de parlar. Ella li vol dir una cosa, una cosa que, súbitament, ha descobert, i tot i que s'ha hagut d'armar de tot el valor que posseïa no pot esperar més a dir-li això que ha descobert. Si fos tan fàcil com reunir valor i ja està... La decisió ja està presa però el té just al davant, impacient; no té gaire temps per dir-li-ho. I si no ho fa ara, qui sap si ho farà mai... És el moment, l'ocasió... Agafa aire tot d'una i...
- He descobert que estic enamorada de tu -solta tot d'una atropelladament. Ara que ja ho ha dit, la seva reacció la neguiteja i escruta les seves faccions intentant llegir alguna mostra del que li està passant pel cap en aquest moment. Li sembla que és una expressió calculadora, la seva: no la mira als ulls, es manté sumit en els seus pensaments durant uns instants que es fan eterns.
Ara ell l'està mirant als ulls, i parla. Un seguit de paraules sorgeixen de la seva boca i ella és conscient de totes dues coses, i l'està escoltant atentament, però no arriba a copsar el significat de tot aquell xerroteig. "M'està dient que sí, m'està dient que no?" "No suportaria que em digués que no, al cap i a la fi, jo no li he preguntat res..." A tot el que ell li deia, tan sols li sorgien preguntes, moltíssimes preguntes que es podien resumir en una única pregunta clau:
- M'estimes?
- No ho sé, jo t'aprecio... Què és estimar?
Ella se n'adonava que així no arribarien enlloc. L'únic que ella havia pretès amb aquesta conversa era formular en veu alta un fet que era evident. Ella l'estimava. Ella estava enamorada d'ell. Intentar explicar el significat d'aquest fet evident, d'estimar, era inútil. Ho va intentar, però el significat de tal verb era massa ampli i ambigu. Ell tenia dubtes, tenia por i semblava estar submergit en una discussió interior. Per això, li feia efecte a ella que estava parlant amb una vaga representació, amb un ninot, del noi de debò del que estava enamorada, el qual es devia amagar entre aquell garbuix de cabells. Ella no tenia cap mitjà per discutir directament amb ell, havia de discutir amb el representant que no expressava del tot clarament el que el noi pensava. I així, és clar, no hi havia manera de treure l'entrellat de tot allò:
- Tinc por... I si sortim junts i m'acabo enamorant de tu i em deixes? I si pel contrari et deixo jo a tu? No et vull perdre... - deia ell.
- Com vols perdre'm si jo no et vull perdre a tu? -murmurava ella.
Però ell no ho entenia, tenia por de les conseqüències, tenia por de fer-se un mal irreparable al cor i no estava segur de res... Finalment va donar una resposta definitiva:
- He decidit deixar passar el temps. Amb el temps, tu deixaràs d'estar enamorada de mi i jo podré aclarir els meus pensaments. Sé que és una decisió covarda (ho sé) però és la que necessito. I creu-me: em sap més greu a mi que a tu.
Aquestes paraules van suposar una sotragada per a ella. Durant uns breus instants es va bloquejar totalment. Era incapaç d'assimilar les seves paraules. Només podia pensar que tot havia de tractar-se d'un error, que ella havia d'haver fet alguna cosa com per a que ell acabés reaccionant així, equivocant-se. "Em vol esborrar. Em vol esborrar dels seus sentiments." Tot d'una, el fred l'envaí, se sentia el pit humit i, quan mirà, quina va ser la seva sorpresa al veure-se'l tacat d'escarlata. SANG. El seu cor havia dit prou. Ho havia intentat amb totes les seves forces però havia fracassat. Era un fracassat. I com a fracassat es rendia. Tímidament al principi, amb més confiances després. Doncs si bé tot s'havia resumit a unes petites gotes roges, aquestes s'havien començat a animar i prenien forma de raigs. Raigs de totes les dimensions, en totes les direccions possibles. Un espectacle realment bell. Quan la llum es refractava en aquells raigs escarlates emetia milers de brillantors diferents que se superposaven. Era la bellesa de la vida, escolant-se a través del cotó.
I Ella, com més es buidava de sang més buida se sentia. Com si realment els sentiments es trobessin en aquell cor trencat, en aquella sang que l'abandonava... Tan buida se sentia que semblava que les llàgrimes, d'alguna manera, s'haguessin evaporat del seu cos. Però si bé estava buida, la buidor no la deixava exempta de dolor. El dolor immesurable que sentia, totalment físic pel trencament del seu cor. Tot i el sol i les brillantors, el seu món s'havia enfosquit de cop. I continuava el procés: s'enfosquia, s'enfosquia, s'enfosquia cada vegada més. I quina ironia, Ella que l'únic que desitjava en el món era viure, una cosa tan primordial com viure, es veia privada d'això. I amb la sang, se li anava la vida, i s'acostava més a la mort.