Sang

Un relat de: deòmises

Tanca la porta i s'hi arrepenja. Per si algú l'ha seguit fins allà i intenta empènyer-la. Atura la forta respiració uns segons i afina l'oïda: cap passa al passadís. Es troba sol. Sol i a les fosques. No pot veure's les mans ara. Tampoc la sang que les cobreix. És d'ella, aquesta sang encara calenta. Seva però, perquè ella li pertanyia, era seva. Sí, era. Perquè ja és morta. I no la podrà besar els cops que ell voldria. Fins avui no l'ha besada com hauria volgut. L'estima encara.

Tranquil·litza't, es diu. Són les primeres paraules que escolta des del xiscle. S'ha vist sorprès per la reacció d'ella. No esperava aquell so eixordador procedent de la seva gola. Potser per això l'ha degollada sense miraments. Per aconseguir que callés i tornar al silenci planejat. Mai no ha perdut els estreps. Mai excepte avui. Pèrdua de control és derrota de l'ànima. Ho havia llegit de jove en alguna banda (no recorda on) i ho ha pres al peu de la lletra des de llavors. Excepte avui. Amb la persona més important de la seva vida.

Somica. Però no se'n penedeix. El penediment i el perdó no troben espai entre les seves entranyes. Fred i apassionat, sociable i reservat, silenciós i xerraire. Constituït per contrastos sempre. Malaltís? Només malalt per ella.

Prem l'interruptor del llum del rebedor. Sap que l'ha tacat però tant li fa. Ha perdut la meticulositat. Avui també. Es dirigeix cap al seu dormitori. El trobarà immaculat. Armaris ordenats per colors, roba planxada a la perfecció, mobles sense pols enlloc. I el retrat dels dos. El retrat que encara ara, malgrat saber que ella és morta, li fa venir basques.

Entra a l'habitació i la llum del rebedor és suficient per veure el marc i la fotografia. El vòmit el visita quan encén el llum. A l'esquerra hi ha el lavabo. S'hi escola ràpidament i hi aboca tot el contingut del seu estómac dins de la tassa, mentre recorda cada detall d'aquell retrat. El del dia del casament del seu pare amb la dona que encara estima i que ha degollat fa uns minuts, la seva mare.

Comentaris

  • Aplaudiments[Ofensiu]
    nuriagau | 10-03-2009 | Valoració: 10

    Acabo de rellegir aquest brillant relat amb el seu sorprenent i estremidor desenllaç.

    Has jugat amb el lector des de l'inici del relat fent que pressuposi que el personatge femení, de qui es fa referència, és la seva parella.

    El narrador omniscient ens descriu els pensaments i les accions de l'únic protagonista del relat sense jutjar-lo. Amb unes frases breus i un lèxic adequat ens va acompanyant per la història sense possibilitat de pèrdua.

    En especial m'han agradat dues de les frases del relat:
    ·"Tranquil·litza't, es diu. Són les primeres paraules que escolta des del xiscle. "
    ·"El penediment i el perdó no troben espai entre les seves entranyes. "

    Et felicito, Lluís, des de la més sincera admiració!

    Núria

  • Colpidor[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 19-09-2008 | Valoració: 10

    relat ben dirigit a un final sorpresa, mític, com t'agraden els mites deo! Hauries de fer una col·lecció d'ells. Mitologia, en estat pur, passada pel tamís de les teves paraules actuals i fora de tot temps, si no fora pel detall del lavabo al costat de l'habitació, podria haver passat en qualsevol moment del temps, de la història nostra.
    La teva cruesa en narrar els fets, et fan un cronista neutral i observador, més enllà de qualsevol parcialitat.
    Potser sí que un xic més d'informació del protagonista no estaria de més.
    I el títol, correcte, tot i que potser un mot menys genèric que donés una pista més exacte de l'angoixa que viurem. Be és una observació personal i discutible.

    Et felicito Lluís.
    Una abraçada, i fins aviat.

    Ferran

  • m'esperava[Ofensiu]
    ANEROL | 19-09-2008 | Valoració: 10

    un final sorpresa, ja què no acabava d'entendre els sentiments ni la personalitat del protagonista. El relat t'agafa de bon començament i no deixa indiferent

  • com tots els teus relats[Ofensiu]
    berenguer | 19-09-2008 | Valoració: 10

    que he llegit (tampoc són moasses, però suficients per fer-me una idea de l'estil) és escrit amb molt d'ofici, que t'enganxa des del començament i que ja t'esperes (i desitjes trobar) un final sorpresa. En aquest cas gires el relat entorn del complex d'Edip. Un relat rodó, si hagués de posar-hi alguna pega potser seria que m'hi falta un paràgraf on expliciti el perquè de l'assassinat (ei, és una opinió molt i molt personal, eh?)
    Gràcies pel comentari.

  • L'amor ja ho fa, això[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 18-09-2008 | Valoració: 10

    Estimar la mare! Un detall molt bonic. El personatge devia estar desesperat, i és que l'amor ja ho fa, això.

    Salut, amic!


    Sergi

  • Com ja devies haver planejat,[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 09-09-2008 | Valoració: 10

    jo he pensat des del principi que la víctima seria la parella. Però ai las! No només no deixa indiferent l'estil narratiu que tens, sinó que també corprèn la història que ofereixes. Una redacció immaculada, acurada, intensa (la brevetat de les frases, a més d'aportar dinamisme al text, confereix intensitat a la trama) i de lèxic ben escollit.

    Podem imaginar-nos moltes cares d'aquest assassí o d'aquesta assassina. Complex d'Edip frustrat? Sanguinari sense escrúpols? Un ésser venjatiu?

    Gràcies a tu per tots els teus comentaris, mes... d'això, volia dir company. Em sembla recordar que tinc (si no és que està una mica foradat pel desgast) un barret de palla. No d'estil mexicà, tradicional de tota la vida a les Rambles i a les botigues de souvenirs que contornegen les platges catalanes, però podria servir i tot. En qualsevol cas, ja no me'l poso perquè igualment davant d'aquest relat me l'hauria de treure, jeje!

    Salut i lletres, deomisses!

    V.

    PD. Me'l clico a favorits!

  • Soc pacifista [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 08-09-2008 | Valoració: 10

    al 100% i aplaudeixo els teus relats anti-violència malgrat la seva duresa.
    El final sorprenent i esgarrifós.
    Perfecte com sempre.
    Nonna_Carme

  • Tot el contrari...[Ofensiu]
    rnbonet | 08-09-2008

    ..-o no?- del complex d'Edip.
    I amb la 'salsa', i l'empremta del d. company!
    Salut i rebolica!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

346 Relats

936 Comentaris

249452 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978