sang i freud

Eren les dotze de la nit. Es trobava perduda, caminant pels carrers de la ciutat. De sobte, va notar que havia d'anar urgentment al lavabo.
La majoria dels bars, però, ja havien tancat.
Va seguir caminant, desorientada. Es sentia nerviosa enmig de la seva ciutat, una ciutat que en aquells moments se li representava aliena, totalment desconeguda. Realment no sabia on estava i no trobava la forma d'orientar-se.
Els metros no funcionaven i les parades d'autobús semblaven inexistents en aquells paratges.
Així doncs, es sentia perduda i amb unes ganes de pixar que es moria.
Finalment, va veure la llum… La llum del rètol d'un bar que encara restava obert. Llavors va desaparèixer tota l'angoixa que moments abans havia dominat la seva ment i el seu cos. Va respirar fort, segura de si mateixa… com si ja dominés la situació de nou.
Només li calia entrar en aquell bar, demanar quelcom i podria anar a buidar la bufeta. Després trucaria a un taxi i marxaria a casa. Era senzill!
Va entrar al bar. De fora semblava que no hi hagués ningú, però a la primera passa que va donar es va quedar paralitzada i un calfred li va fer tremolar cada àtom del seu cos: el terra estava enganxós, tot era ple de sang…
En aquell precís moment el cor se li va activar, com si comencés el compte enrera d'una bomba.
No podia creure el que veia i, en alçar la mirada encara n'hi va haver més: les parets també estaven ensangonades, així com tota la barra del bar. Cada botella que hi havia a les estanteries estava coberta de ditades de sang!
-No pot ser! -es deia per dins.
Creia que tot allò no podia ser veritat. Però ho era: notava la forta olor del plasma que banyava el terra i quasi la totalitat d'aquell fastigós local.
Va restar palplantada davant del rogenc paisatge. No sabia com reaccionar i s'anava repetint interiorment que allò no podia ser, i que no podia ser… Però quantes més vegades ho pensava, més es donava compte que s'equivocava. Tanmateix, no ho volia admetre: admetre que tot aquell espectacle era verídic seria trencar tota la idea, la concepció, que ella tenia de la paraula realitat i, fins i tot, també seria anar més enllà de la seva imaginació…
Era per això que seguia girant al voltant d'ella mateixa, comprovant una i altra vegada que tot estava pintat de sang. Fins que va sentir una veu a la seva esquena:
-Es troba bé, senyora?
Aquella veu va aconseguir restablir-la per unes dècimes de segon de l'estat d'ansietat en què es trobava. Fins que es va girar. I aquest cop no va poder esquivar un atac de taquicàrdia… Es va ajupir lentament, posant-se les mans al cor. Els seus batecs s'havien accelerat i ella els sentia dins seu amplificats per bafles de milions de watts de potència. Com si fossin els cops de la mort trucant a la seva porta.
I en aquells accelerats moments pensava que no li podia passar allò a ella, que era massa jove, que no li podia fer allò als seus fills, ni al seu marit... Que no seria just que morís…
Finalment, el ritme cardíac es va restablir.
Havia notat el tacte de la mort de molt aprop. Però semblava que aquesta havia passat de llarg, que li havia donat una altra oportunitat.
Quan es va haver refet una mica, amb els ulls plorosos i cridant digué:
-És un muntatge, no? Això és de molt mal gust cabró! Digue'm que és una broma! Us denunciaré…
Però el cambrer li contestà que no. Va ser un "no" sec, seriós.
En el cap d'ella aquell "no" va retronar mil vegades i va caure en el seu enteniment com la pitjor sentència de mort que alguns jutges encara dicten.
Es va quedar de nou sense poder parlar, gelada, petrificada.
El cambrer, mentre, tot i que li anés rajant sang de totes parts i tenir mitja cara en carn viva, seguia fent la seva feina, com si tot fos normal…
I, mentre els segons passaven, ella encara no acabava d'assimilar res.
Va notar com el pipí s'escapava lentament de la seva bufeta sense poder fer-hi res. Es sentia bruta.
Es va tornar a armar de valor i va alçar la mirada novament en direcció cap a aquell ésser visceral. I, novament, es va sentir ultratjada, enganyada. Un formigueig li va recórrer l'espinada. La repulsió que li causava "allò" cada vegada que el mirava a la cara era indescriptible.
El cor se li tornava a accelerar per moments, com si de nou agafés embranzida cap a l'explosió final...
I en aquells crítics moments va sentir el soroll de la porta, que s'obria. Sense saber què trobaria aquest cop, va dirigir, valenta, els seus ulls ràpids cap a l'entrada.
Una altra vegada va començar a esbufegar, com si no pogués respirar en veure a una mare amb el seu nen…
I va recordar, mentre els nous clients saludaven al cambrer, que el seu fill devia tenir la mateixa edat… Però, de seguida se li va fer palès, que a diferència del menut que acabava d'entrar al bar, el seu fill posseïa extremitats i, per tant, no li podien rajar litres de sang des d'on aquestes començaven.
I va seguir observant aquells éssers monstruosos. I els ulls li sortien literalment de les òrbites mentre veia aquella dona el cervell de la qual no estava recobert de pell ni de cabells i, per tant, quedava al descobert. I es va fixar en que la canya que el cambrer li servia contenia vint centílitres d'espumosa sang espessa...

Mentre, la respiració se li feia cada cop més forçada. I, marejada, va començar a veure-ho tot borrós…
Quan es va despertar al seu llit, a mitja nit, estava suada. Tot havia passat, però es sentia incòmoda i no sabia perquè. Continuava sentint aquella olor tan característica…
Finalment es va incorporar:
-Merda, m'ha vingut la regla!