Sang freda - Capítol 2: Cendres de pau, ruïnes de records amargs

Un relat de: Follet del foc


Després d'hores de caminar en la foscor, ja començava a alçar-se el dia. Per sobre del turó on eren, podien veure una gruixuda i espessa columna de fum: seria l'última vista que tindrien de la vila on havien viscut en pau durant tant de temps, la Clariana. Un foc etern calcinava tots els vincles que tenien amb aquell lloc. Les flames s'havien estès cap al bosc que els havia proveït d'aliment, escalfor i protecció durant tots aquells anys i no podien fer res més que mirar-s'ho amb tristesa i frustració des de la llunyania.

Amb el cap cot, seguien el camí que els marcaven, sense saber ven bé cap a on anaven, arrossegades i maltractades pels seus captors. Però havien de ser fortes, perquè els seus fills les necessitaven i si elles no els protegien, ningú no ho faria.

Entre totes les cares de tristor, ràbia, por i incredulitat hi havia la seva. Tenia els ulls enrojolats i irritats de tant plorar. Ara estava enfurismada, sentia un odi profund cap a l'Antíoc, cap als bandits que el seguien i cap a ella mateixa, per no haver pogut protegir a la seva família. Però en aquell moment, cap a qui sentia més ràbia era el seu marit, la seva prepotència i orgull l'havien portat a morir i, tot i que sempre havia estat així, ella pensava que en el moment de la veritat tindria una mica de seny. Però no.

I el seu fill, no deixava de pensar que, si li hagués fet cas, encara continuaria viu i ara caminarien abraçats o donant-se la mà l'un al costat de l'altre, com feien les seves veïnes amb els seus infants. Potser estaria ferit, amb l'ànima trencada i sense ganes de viure, però no estaria mort; les ferides físiques cicatritzarien i trobaria la manera de conviure amb les emocionals, tal com havia fet ella al llarg de la seva vida. Tal com ho havien fet totes. Però com diu la dita: de tal buc, tal eixam, en aquest cas no podia ser diferent i l'Ackie s'assemblava al seu pare, no tant en talent amb armes de foc com en estupidesa i impulsivitat.

Ella tenia molt clara la realitat en què vivien ara: o et sotmets, o mors. Analitzar fredament la situació i valorar si surt a compte resistir i morir, o si paga més la pena viure i buscar el moment oportú per cobrar-se venjança. I això és el que pensava fer ella, tard o d'hora arribaria el seu moment. En aquell precís instant, la seva mirada es va creuar amb la de l'Antíoc, i, per la cara del líder dels bandolers, es va adonar que els seus pensaments es reflectien al rostre. Ja a consciència, va mantenir la mirada amb la qual, si pogués, l'hagués matat allà mateix.

Algú es va interposar entre ella i l'Antíoc.

-Hola Nira... - Va mirar qui havia interromput el seu duel visual, tot i que ja ho sabia, perquè l'única persona viva que li deia per aquell nom era la Cornèlia. La resta de persones la coneixien per Deyanira. Anava a fer-li companyia amb la seva filla Sòlvia, que acostumava a jugar amb l'Ackie mentre elles rentaven la roba al riu. Era el més semblant a una amiga que tenia, però ara no l'interessava gens parlar amb ningú, ni molt menys veure cares de pena preocupades per ella.

La Cornèlia de seguida es va adonar que la seva amiga no volia parlar i, en un últim esforç per mostrar-li el seu suport, va agafar-li la mà per caminar juntes. Però, tot i que al principi la Deyanira va acceptar la seva mà, al cap de poca estona la va rebutjar, deixant-la anar i allunyant-se. Ella ho va entendre, necessitava temps per pair tot el que havia passat i potser la millor manera d'ajudar-la, era deixar-la sola amb els seus pensaments.

- Mama, estic molt cansada. Fins quan hem de caminar? - La Sòlvia, que continuava agafada de la falda de la seva mare, tenia la cara bruta i els ulls mig aclucats.

- Ja arribem, nena. - Un home amb una cicatriu a la cara i les poques dents que tenia corcades va acostar-se a ells. No apartava la mirada de la Cornèlia. - Quan arribem, et quedaràs amb els altres nens, que els grans ens ho passarem bé.

Un altre home, gros i amb cara de senglar va agafar a la Cornèlia pel braç, i li va treure el mocador que duia per cobrir-se els cabells. Va acostar la cara al seu coll i va ensumar, esbufegant com un porc.

- Deixa la meva mare, porc fastigós! - La Sòlvia va començar a pegar-li puntades i cops a l'home gros, mentre ell l'ignorava completament.

Les altres dones no van fer res, continuaven caminant. Ara això podia passar-li a qualsevol d'elles, però les més joves i maques com la Cornèlia eren les menys afortunades.

L'home de la cicatriu es va acostar, amb un somriure irònic, va agafar el seu fusell i va ventar un cop al cap al seu company, que va deixar anar un grunyit.

- Ara no, idiota! Espera't que arribem o el cap s'emprenyarà! - Va cridar, enfadat.

El gros va deixar anar a la Cornèlia, que es va apartar abraçant-se a la seva filla. Els homes van tornar per on havien vingut.

Ja feia estona que les dones de la Clariana i els seus captors havien deixat enrere els boscos, camps i clarianes; ara avançaven per camins cada vegada més complicats i inaccessibles. Havien de passar per un corriol estret per la vora d'un penya-segat, ben arran de mar. Si queien, no ho explicarien.

Per sort, van aconseguir sortir de la zona perillosa sense cap maldecap. El corriol es va anar eixamplant a mesura que descendia fins al nivell del mar on, per sorpresa de totes, van gaudir amb goig les cales refrescants, les roques, les gavines, el soroll de les onades i l'olor d'aigua salada.

L'última platja per la qual van passar eren les ruïnes del que temps enrere havia estat el port d'una gran ciutat pescaire. Tot de barques abandonades a la sorra convertien el paisatge en una imatge trista i desoladora, algunes de les barques encara estaven amarrades al port i suraven dins la mar, el que indicava que no havia passat tant de temps des que les havien abandonat.

El seu destí eren les ruïnes de la ciutat pescaire, que es trobava al cim del penya-segat pel qual acabaven de baixar, i ara haurien de tornar a pujar. Aquesta vegada, però, el camí eren unes escales tallades a la pedra que, malgrat la fatiga i el cansament, les hi van semblar més que atractives.

Antíoc, que liderava la caravana, va ser el primer en albirar les restes de la gran ciutat entre les roques que limitaven el seu camp de visió. Poca estona després, tots compartien la mateixa imatge, el cel clar i assolellat, a l'esquena un mar infinit a l'horitzó i el que quedava de la polis davant seu.

De cop, tots els pensaments dels presents es van unificar en un. Recordaven els desastres de l'últim conflicte bèl·lic, viscuts en les seves pròpies carns. Tothom havia perdut algú a causa de la guerra dels invasors: coneguts, amics, familiars, a un mateix... a l'enemic. Després d'això, molts havien intentat començar una vida nova sense violència; alguns ho havien aconseguit, d'altres, preferien portar una vida més fàcil i còmoda, la de saquejar.

Totes les cares de dolor i pena van entristir l'ànima de la Deyanira. Algunes de les seves veïnes ploraven a l'observar la ciutat, ella sabia que molts dels habitants de la Clariana vivien antigament a aquella ciutat, i que, durant la guerra, ho havien perdut tot. Els més petits, però, no entenien què passava: per a ells tot aquell munt de runa no significava res.

En les expressions dels bandits ara hi podia veure més que simples malfactors. Eren antics soldats que havien lluitat a la guerra, miraven amb por i covardia els enderrocs de la ciutat que ells mateixos havien abandonat. No podia deixar de sentir repulsió cap a aquell grapat de desgraciats. No eren res més que desertors covards i que a més a més, li havien arruïnat la vida.

La pèrdua del seu fill, el seu home, la seva vil·la, el fet de tornar allà, tot plegat no deixava de rondar-li pel cap, juntament amb la idea que havia de tornar a la vida que tenia temps enrere.

Capítol al blog
Capítol a Wattpad
Informació del capítol a l'enciclopèdia del follet

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Follet del foc

3 Relats

3 Comentaris

283 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Hola!
Sóc el Follet del foc.
Visc a la llar de foc de Ca'la Maria i sempre m'ha agradat explicar historietes als que venien a escalfar-se a la voreta del foc.
Intentaré explicar tantes històries com pugui per Internet, però vaja, aquestes noves tecnologies són d'allò més complexes, així que potser tardo un xic més de l'esperat.
Bé, em podeu llegir al meu blog personal el racó del follet, a relats en català i a Wattpad. A més a més, si teniu curiositat, podeu passar-vos per l'enciclopèdia del follet, un web on publico tota la informació referent als relats, com ara els personatges, llocs, etc. Espero que almenys hi doneu una ullada.

Per cert! Si us voleu posar en contacte amb mi, tan sols m'heu d'enviar un correu a folletdelfoc@gmail.com o adreçar-vos a mi pel Twitter, em trobareu com a @FolletDelFoc.
Apa, bon dia!