Samarreta abandonada

Un relat de: Mena Guiga
Era de color gos pollós com fuig o gat tinyós quan torna, aquella samarreta?

No ho podien saber.

El to mai vist els feia fer aquelles suposicions que un xic les enriolava. Van voler-ne saber la talla, però no tenia cap etiqueta. Senyal que no era moderna ni de franquícia tèxtil, que hauria tingut una llargada com de dia sense pa. Per això elles sempre les tallaven. Sí, que si les arrancaven després calia cosir el tall que s'ocasionava a la roba amb l'estrebada. I quina mandra. La samarreta bruta i rebregada trobada sota el pi més gran no comportava aquell problema.

Ignoraven si era d'home o de dona: no presentava cap forma definitòria que ajudés. No era ni massa curta ni massa ampla. Una de les mànigues, llargues, havia estat rosegada per alguna bestiola, i també pel darrere. Si la peça es veia tacada d'humitat de bosc i de temps, una rentada amb aigua calenta la deixaria amb un aire ben autèntic, desitjable per marcar unicitat, cosa que feia que les dues volguessin quedar-se-la.

Havien fet aquella excursió per ser lluny de casa una tarda, xerrar de temes prohibits i fumar un lliri, la Sirla i la Sol. La Sirla era la més tatuada i la Sol la dels cabells amb més rastes. Els progenitors treballaven abillats amb trajo i camisa, amb elegància entatxonada i repugnant. Si les trucaven, aquell cop no tenien cobertura. Així ho al·legarien.

Un aire de pluja, fred, sobtat, hostiaire, les va animar a barallar-se per la samarreta. La tenien agafada entre les dues i l'estiraven, la desllanegaven alhora que es dirigien mots feridors. El tèxtil aviat s'estriparia i no preveien que haurien d'acontentar-se amb una part segurament ni proporcional amb la qual cosir-se pedaços als texans curulls de talls a causa de la tendència fashion que elles seguien.

No, no caldria amoinar-s'hi. L'endemà les germanes van ser trobades socarrades. Un llamp més ràpid que ell mateix les havia fulminades just quan l'agrest propietari d'aquell tèxtil emmerdat i ratat es dirigia a recuperar-lo i...ummm, si hagués arribat a veure les dues noietes tendres, aquell rodamón psicòpata que passava 'gana'...




Comentaris

  • Mare meva...[Ofensiu]
    Montseblanc | 25-10-2016 | Valoració: 10

    ...quin final més negre! I encara sort del llamp...
    Quina imaginació que tens...
    Gràcies per compartir-ho!

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434498 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com