Salve caupo

L'altre dia a l'exposició d'en Pep Marí recreant-me en una de les seves meravelloses obres carregada d'emoció: un somni d'hivern de Dalt Vila amb el port (imatge que tinc ben gravada dins la meva retina) quan inconscientment els meus ulls se n'anaren a buscar sa torreta des Seminari.
Allí la vaig trobar, d'un roig terrós, i em varen venir al cap aquestes paraules: "Salve caupo potesne nos accipere ...." Així començava una de les converses col·loquials que ens havia preparat Don Joan Mortera fent possible un vertader miracle, donant vida a aquesta llengua esmorteïda.
Però no tan sols es va produir aquest insòlit miracle. En aquell col·legi del seminari varen confluir al seu claustre personatges d'una qualitat acadèmica i humana irrepetibles: Don Joan Marí, Don Joan Murtera, Don Miquel Torres, Don Vicent Pins, Don Joan Torres, Don Ernesto Ramón, Don Pep Consell, Don Pep Fumeral, Don Vicent Medina, Riquelme, Santana, Carlo Andres,....
Com no recordar els dissabtes acompanyant a Don Joan Marí en els seus recorreguts per l'illa buscant y catalogant fites, histories, i contances que ens transmetien els majors de les cases que visitàvem, constatant les seves dades treballades com a canònic arxiver en un reduït espai a la Catedral allà on ens portava per mostrar-nos bocins de la nostra historia. La seva mirada neta i intel·ligent, els seus ulls petits que devoraven amb avidesa plànols, documents, registres... el seu esperit incansable i inquiet, pareixia el més jove del grup. Al seu costat vàrem aprendre a estimar allò que és nostre, la normalització amb ell es veia com un procés natural.
Amb Don Joan Mortera, vàrem créixer al costat d'un home lluitador, inconformista, disciplinat, honest i amb una gran habilitat per educar-nos sense dogmes. Valors com l'amistat i la solidaritat es desprenien de tot el seu missatge.
En Vicent Pins, molt mes rígid i nerviós que els anteriors però amb un cor com un pa de coc, ens feia enrabiar dins l'aula per trobar la persona distesa i propera fora.
Acabant el curs Don Miquel Torres ens va oferir com activitat per l'estiu un club de lectura. Ens reuníem una volta llegit el llibre escollit i el comentàvem entre els membres del grup. Per mi varen ser un gran descobriment als tretze i catorze anys, lectures com: "Ha estallado la paz", "Papillon", "Por quien doblan las campanas", "El Viejo y el mar"... Gràcies Miquel per haver-nos obert aquesta porta meravellosa de somnis i d'històries.
I si alguna cosa em va marcar decididament el primer any va ser un joveníssim Juan Torres dispost a donar-nos educació sexual, encara record les cares dels meus companys i les rialles d'aquell famós dia.
Don Ernesto no era un professor a l'ús, era un Mestre artesà de l'ensenyament, un home de la renaixença, una metralleta de coneixements i, el que és més important: els transmetia d'una forma novedosa, diferent... podria ser que algú no l'entengués be, però era impossible no escoltar-lo amb atenció.
Record a Don Pep Consell pujant per el rastrillo o a la volta del Portal de Ses Taules en la seva moto gruis - una ISO molt ben conservada- mentre nosaltres li corríem darrera. Enfundat dins la seva sotana, amb la boina calada i el seu timbre de veu tan peculiar.
També agraeix a en Pep Fumeral la seva paciència intentant que al·lots de deu anys escoltessin els místics San Juan de La Cruz y Santa Teresa, amb el cap lleugerament inclinat i les mans juntes delectant-se amb cada una de les seves paraules.
I mens sana in corpore sano, aquí entra en joc un entranyable Santana que va aconseguir que es nostre hortet es transformés en cancha de voleï, handbol, futbol, atletisme... on sempre hi havia activitat. No he conegut altra persona amb el seu entusiasme.
Les classes de religió es convertiren en jornades de colònies a es Cubells, on es debatien qüestions religioses i temes d'actualitat entre passejades, caça de mopis i jocs de taula. Record una nit la visita de n'Isidor Marí que ens va fer somiar amb les seves cançons improvisades davant quaranta boques badades.
Un col·legi que en uns moments tan delicats com els que vivíem els anys setanta, va ser capaç de transformar l'assignatura "Formación del Espíritu Nacional" (quina por!) en "Història d'Eivissa i Formentera", ens dóna la mida dels seus rectors i de la valentia que també ens varen saber transmetre.
Si us he de dir la veritat, no sé si els continguts acadèmics que vàrem aprendre varen ser molts. El que sí us puc dir amb el cor a la mà és que voldria per els meus fills el mateix: la passió, la lluita, l'inconformisme, l'educació en valors, el cor, la implicació, la sensibilitat, la valentia i l'entusiasme en què ens varen formar.
Llegia l'altre dia un article d'en Miguel Ángel González que deia que si les ciutats tenen ànima, la d'Eivissa resta a Dalt Vila. Per els alumnes del Seminari, no tan sols l'ànima, també el nostre cor.

Salve amics...