SALVA'M, SOL!

Avui he recuperat la meva ala esquerra fent un reset.
Des que els habitants de la Terra no tenim pensament, no ens hem de preocupar de res. Només puc tocar botons; tots els dies són embotonats, encarcarats, perquè no puc seure degut a la cuirassa. He de descansar penjat de la corda de la meva pseudohabitació. No sé perquè l’anomenen habitació. Jo l’anomenaria cambra de la corda. La llengua és l’únic que no ha evolucionat, com si fos més forta, com si es resistís a desaparèixer. Però per què perdura si no podem parlar ni expressar els nostres sentiments perquè fa segles que van desaparèixer?
Els cervells s’han esvaït, ja no hi ha ni parts grises, ni lòbuls frontals, ni lòbuls parietals, ni ningú discuteix el seu pes... Ara no hi ha ni persones ruques, ni intel•ligents, ni científics que es trenquen el cap per donar solució a les seves hipòtesis. Ara som metalls, metalls grisos i freds, que no necessitem escalf, que no tenim relacions humanes, que ens han dissenyat uniformes perquè no puguem gaudir de la diferència, que atenem tots a un mateix manament: no portar la contrària. No hi ha herois, ni líders, ni revolucionaris...Tots som grisos, d’una grisor uniforme i ens passem el dia tocant botons perquè pervisqui aquesta desastrada Terra, que l’hem reduït a una capa de llots secs i infecunds. Ja no cal menjar, no cal beure, no cal respirar...
Tots estem esperant que el gran Sol acabi de fondre, amb la seva grogor, aquest residual planeta en què la varietat, la diferència i les idees regnaven en d’altres temps.