Salut mental

on descrius moltes coses interessants. Però el que crec que fugia de la realitat era el Mexicà. La nostra portagonista segurament havia patit una de tantes depressions que ara pateix molta gent degut a estresors i que no donen lloc a cap estigma. Enhorabona, et seguiré llegint!

Un relat interessant, que sembla que podria continuar perfectament. I molt bé el tema de l'ajuda: ajuda professional i ajuda en el nostre contacte amb altres persones; potser no ajuda més el que ho intenta sinó el que ens entén. Salutacions!

Primer de tot, dir que m'ha encantat el text, està molt ben escrit i està bé al final que l'altre li diu que per fi es va adonar de la realitat.

Com a nota, potser per defecte professional, t'he de dir que el que descrius, té similituds amb la "fuga dissociativa" i el "trastorn per despersonalització", tot i que no seria exactament cap dels 2, i aquests si que surten al DSM-IV, a banda d'això comentar, que cap d'ells està contemplat com a símptoma de depressió. I que superar una depressió, malauradament és algo més complex que no que un mexicà et digui que t'has adonat de la realitat.

Però deixant de banda els tecnicismes, ha estat un plaer llegir-te, és un text amb bon ritme i amb un final que deixa bon regust de boca.

Una abraçada!

Anna :)

Que siguin o no uns actes relacionats amb la Salut Mental: "la fugida de la realitat" de la protagonista del nostre relat, no ho poso en dubte.

Ara bé, no entraré en polèmiques sobre el significat de Salut Mental, perquè ningú en té una definició clara. Se sol dir que l'abscència de desordres mentals no significa tenir bona Salut Mental. Hi ha una definició que diu que Salut Mental és: "un estado de bienestar emocional y psicológico en el cual el individuo es capaz de hacer uso de sus habilidades emocionales y cognitivas, funciones sociales y de responder a las demandas ordinarias de la vida cotidiana" (No he traduït pq em fa mandra).

Dius: 'l'eminent especialista va diagnosticar "fugida de la realitat".' Quan no és cert que els psiquiatres diagnostiquin això, per molt eminents que siguin. Els especialistes en psiquiatria tenen tot un seguit de codis, basats
o bé en el DSM-IV (o III del sistèma americà), o en el CIE-10 (sistèma espanyol) amb els que es diagnostiquen tot un seguit de desordres mentals desde: Les demencies (com l'Alzheimer), desordres causats per consum de psicotròpics, l'esquizofrènia, transtorns esquizotípics, transtorns de l'humor, neurosis, trastorns del comportament associats a disfuncions fisiològiques i a factors somàtics, transtorns de personalitat i del comportament adult, retràs mental, transtorn de desenvolupament psicològic, transtorns del comportament i les emocions en infants i adolescents i altres transtorns sense especificar.

Com podeu comprovar en l'enllaç al CIE-10 (sistèma espanyol) enlloc se cita cap "fugida de la realitat", per tant, dubto raonadament de l'existència d'aquest diagnòstic.

Ara bé, quan es parla de fugir de la realitat, hi ha una malaltia que té aquesta característica, és l'ESQUIZOFRÈNIA. ESQUIZO = escisió, divisió. FRÈNIA = ment, personalitat. Estem parlant d'una malaltia mental greu de primer ordre. L'esquizofrènia és una malaltia en la que l'afectat "fuig" literalment de la realitat. És una malaltia diferent de la depressió, dels transtorns bipolars, etc. En altres temps s'anomenà demència precoç, perquè afectava a gent molt jove. En un altre moment explicaré si cal què són les paranoies, els deliris o les alucinacions que patim aquest col.lectiu de gent afectada, i que, estem intentant que se'ns reconeguin els nostres drets, i que, se'ns deixi d'estigmatitzar.

Gràcies per parlar de Salut Mental obertament i per fer un relat tant ben escrit, amb molta gràcia i bon vocabulari. Però entén que per parlar de Salut Mental i de diagnòstics, cal abans estar-ne al corrent. És qüestió d'informar-se, interpretar i deixar-ne constància, sense embuts, directament, sense complexes, obertament i amb sentit crític. Per sobre de tot, amb sentit molt crític.


_______________________________

Atentament : llampec

Salut mental, quina raó que tens !!!. La depresió, és una companya molt dolenta.
Un petonet. Pilar

a tots els teus relats (només relats, eh?), que fins ara em pensava que no en tenies, que tot eren poesies, i ja he decidit que aquest és el que més m'agrada. Si no t'he comentat abans res era per això, perquè no acostumo a comentar poesies... No m'atrauen i, la majoria, no les entenc. Però sóc conscient que ets una de les columnes que sostenen RC, i això, a mi, que només hi trec el cap de tant en tant, penjo la meva llufa i marxo, em fa molt de respecte.

(Estic escrivint un comentari a la Llibre, la gran Llibre de Relats en Català, i ella em llegirà! No sols això: ella ha llegit abans un relat meu llarguíssim i me l'ha comentat!! ;-)) )

D'aquest relat destacaria la barreja de ficció i realitat que desprèn. Potser és tot ficció, és clar, però fa l'efecte com si hi hagués una història real (la de l'estrès), que es fica dins una altra història més o menys real (la del viatge a Itàlia amb una amiga) i que es barreja amb un recurs literari que és el del mexicà, que en realitat és una figura mig borrosa que has rescatat d'aquell viatge o d'un altre i l'has convertit en personatge literari per encaixar-hi la primera història, ja que no quedaria bé explicar-la sense adornaments, per allò del pudor d'explicar intimitats... Bé, potser l'ordre no és el que dic, ni les racions de realitat i de ficció de cadascuna, però crec que no m'equivoco si aquí al darrere hi ha tres històries diferents que s'encavalquen. En qualsevol cas, deixa'm que amb aquesta teoria potser absurda, i en qualsevol cas del tot gratuïta, afegeixi un quart nivell de realitat o de fantasia al teu relat, per acabar de confondre els lectors que hi treguin el cap a partir d'ara.

En fi, quina llàstima que publiquis tanta poesia, malaguanyada... ;-))

Escrius bé, molt bé, i apuntes arguments interessants, però aquest relat, en concret, el trobo més aviat fluix. Massa coses que no duen a massa res, potser a una idea comuna a tots, que tos sabem i patim, i, per tant, massa òbvia i gens resolta. Relativitzes una història transcendent, cosa que està bé, però els elements que utilitzes em semblen forçats o, si més no, poc desenvolupats.
a reveure
foster

Q jo recordi tan sols havia llegit anteriorment EL RELLOTGE, q ja t'ho vaig dir, va ser meravellós, pensaràs q jo poso 10 molt a la lleugera, però no en tinc gaires i dos són per a tu. Jo no em puc esplaiar tant com feies tu en els meus relats, però q una cosa et quedi clara, espero q tots els teus relats no siguin tan bons com aquest, per q sino els altres ho tenim difícil per fer-nos un lloc en aquesta web.

Adeu maquissima!!!!

M'agrades més quant escrius relats que fen poesia; aquest és klúnic relat que he llegit i està molt ben explicat; només una cosa, anar a un especialista en salut mental és estar bastant bé, els que no volen anar-hi tenint problemes preocupen més.

A mi em sembla que descrius un mon femeni o punt de vista femeni de els coses; jo no hi connecto massa, però, de totes maneres m'hi esforço; descobreixes a la teva vora una manera molt diferent de veure el mon i hi ha estat sempre, per cert,,...

la salut mental consisteix en ser prou valent per saber quan toca canviar, inconscientment fem coses que ens duem cap el canvi, però no sempre ho sabem interpretar. Com sempre,fas un relat fresc, ple de diàleg (cosa que li dóna dinamisme) i agut. Potser el relat que més m'ha agradat dels tres darrers.
Per cert, quina plasta d'amiga, no? Ah! Quant al mexicà, confirma la meva teoria: no despreciïs mai els avorrits o els fatxendes, mai no saps què et poden ensenyar.
Un petó
Glòria

Hola llibre!!
M'ha agradat molt aquest relat , la veritat és que m'he sentit una mica identificada...trobar-me sense rumb i sense sortida...a vegades gent que no és gens propera a la teva vida quotidiana com és el mexicà et diu la realitat i potser t'entén millor que no pas una amiga que només t'utilitza per divertir-se...i a sobre no et tira cacauets!
un peto!

de sentir-te fora de lloc estiguis on estiguis. El text està ben dessarrollat, és llegeix de manera ràpida, al mateix temps que va estirant-te cap a la curiositat del final. El final sí, "un acte de salut mental", així és, com la protagonista retorna a la llum de veure qui realment és. Que no ha estat cap fugida de la realitat ja que la irrealitat era el que vivia abans.
Crec que és poden dir poques coses més. Et seguiré llegint i tal volta comentant.
Una aferrada
Josep

Estimada Llibre... per què perds el temps escrivint coses d'aquestes que no aprofiten les planes i deixen les línees a mig???

Mentre d'altres ens hem d'expremer el cervell per explicar una història enginyosa que emmascari la nostra manca de tècnica, tu ens regales bocinets de realitat, rodonets i preciosos com perles cultivades, que no necessiten de res més.

Descrius els personatges perfectament amb l'economia pròpia dels poetes, mai jugues el joc del sentimentalisme fàcil, però aconsegueixes que empatitzem tant amb la protagonista com amb el mexicà (un tipus a qui, definitivament, m'agradaria conèixer).

M'ha encantat aquest relat, molt més que el del Joc Turc (que per cert, no he recordat preguntar-te si era el backgammon...).

Hola Llibre:

Ens separen 10 anys de diferència: jo vaig néixer en un poblet del Baix Aragó, i escric normalment encastellà, per tant, m'haig de traduir al català. I sense haver fet més que un miserable curset fa molts anys quan encara vivia el dictador, moltes coses han marxat de la memòria. Jo també he publicat un llibre (no sé com es va atrevir l'editorial) i ara he tornat als meus orígens poètics, literaris. Vaig començar de molt jove a escriure 17 o 18 anys i no m'ho vaig acabar de creure això d'escriure, així que quan em vaig casar (ara ja separat) i ara que estic pre-jubilat dedico tot el temps que puc a la literatura. Respecte al llarg comentari que fas del meu relat "STREEP-TEASE A L'ESGLÈSIA" agraeixo molt tot el temps que hi has dedicat i en prenc nota dels teus comentaris. El que passa, és que tot text sigui poèsia, novel·la, relat, no es pot deixar anar sense previament dexar-ho en quarentena unes setmanes, potser mes, a fi de corregir-lo, normalment es tracte de retallar-lo. Aquest va anar llençat sense aquest previ repós i per això ha quedat com ha quedat. Respecte al teu relat és tot el contrari: aquí si que es nota una el·laboració i un repós en el temps necessari.
Els personatges els veig molt ben dibuixats, el canvi del mexicà molt ben aconseguit així que per mí és un bon relat. Espero poder llegir-te i comentar-te més.
GRÀCIES

SALUT
CESC

El meu e:mail és
glofran1@telefonica.net

Comencem de nou amb dues característiques dels teus relats, amb un fet quotidià que descrius amb naturalitat i a mida que avança el relat dones un tomb sorprenen, i inesperat. Per altra banda un altre fet comú en els teus relats, sovint ens parles del cansament del dia a dia, de la depressió que ens causa situacions angoixant, que hom no pot sostreure's y tanmateix sempre amb una finestra oberta a l'esperança.

I també uses de nou el llenguatge molt expressiu, sardònic i crític, que amb descripcions breus i precises, ens fas entrar en una certa crítica social de la vida a que tots plegats estem abocats.

La descripció del viatge a Itàlia i dels prototips de viatges, inclosa la mateixa protagonista està molt ben trobada. i com he dit abans d'un personatge estereotipat i pesat com es el graciós de torn ens fas un gir narratiu i ens obres una nova perspectiva, amb una persona rica amb experiències que ens les mostra i que a demés sap escoltar. El final amb sorpresa, està certament molt ben trobat que lliga el inici del relat i el títol amb el final, un relat rodó. I saps? Estic d'acord amb el mexicà.

...que qui fugia de la seua realitat era el mexicà. La protagonista simplement es rebel·la contra allò que no pot lluitar, per excessiu, i decau. Però s'aixeca.
M'ha semblat un relat ben estructurat, d' una història que n'abarca d'altres, quasi sempre oposades, amb un ritme àgil i un final ben resolt.

No t'havien puntuat i a mi, si no ho ha fet abans ningú més, m'agrada fer-ho

Reitero els petons.

Hola, Llibre:
Tenia ganes de tornar a parlar amb tu, ni que fóra a través dels comentaris. Bé vaig a comentar-te aquest relat que m'ha semblat bo, pel que té de realista.
La dona que ha de fer el viatge quan no està per fer res, però que hi va acompanyada d'una amiga que frueix de tot el que veu i que, a més, té algú que té la gràcia suficient com per fer imitacions d'altri, mentre que ella és "el pallasso que riu per fora i plora per dins". Fins que surt la paraula màgica per part del "pelma" del grup: "paties un acte de salut mental". És a dir la protagonista va on, potser, no hi ha estat mai ¿per què? perquè necessita canviar de vida completament: a casa no hi té res i a la feina tampoc. Cal que canviï. Perfecte.
L'estructura és progressiva, però el que m'ha agradat més és la síntesi del fragment on la protagonista rememora tota la seva peripècia personal. És bo perquè, aquesta "mescla" que diu que fa, agilitza la lectura, la fa comprensible i economitza l'interès del lector.
Crec, al meu entendre, que és un relat bo.

Un petó, Llibre!!

només volia dir-te que he llegit el teu relat i que m'agradat, filla acab de començar el curset de fer comentaris ... qui fa lo que pot no està obligat a més ...

Una abraçaferrada

Conxa